La por davant la finitud

La por davant la finitud i la mort alimenta "la lluita a mort contra la mort", una lluita en què totes les forces de l'exèrcit que s'hi enfronta actuen conjuntament: les mateixes persones que arriben a un punt crític de la seva vida, els seus familiars, els metges, jutges, polítics, bisbes, tertulians...

Un cop declarada la guerra, paradoxalment, el pitjor enemic de la lluita contra la mort no és la mateixa mort, perquè la mort en el camp de batalla fins i tot pot ser admirada, posada d'exemple i mitificada. 

El pitjor enemic és la rendició. La decisió d'un individu de no voler seguir lluitant, de voler desertar de la vida. "La covardia" d'abandonar el camp de batalla, cansat de les ferides, dels sofriments a causa de la lluita per la supervivència. O la covardia, encara més greu, de ni tan sols voler iniciar la més mínima lluita contra la mort.

Que un es rendeixi, que un perdi la por a deixar d'existir, o que no hagi tingut mai aquesta por, sobta als altres. I moltes vegades, veure aquesta falta de por alhora els fa por a ells mateixos. Se senten incòmodes. I a partir d'aquesta por i incomoditat, no és estrany que neixin les seves crítiques. Contra el desertor. De vegades molt rotundes.

Cadascú és responsable de la seva por. De les seves inseguretats. De les seves morals. De les seves creences. Dels seus pensaments i sentiments. I pot dir el que vulgui. 

Però en casos com aquests, estaria bé que s'intentessin moderar els dogmatismes, que es respectés més la voluntat dels altres. La voluntat de qui decideix, de manera lúcida i serena, que no vol seguir vivint. La voluntat de qui no vol seguir vivint perquè pensa i sent que, seguir viu, li és ja una càrrega massa feixuga. I prefereix abandonar aquesta càrrega, la càrrega de la vida.

El dret a rendir-se / 2

Sobre el dret a rendir-se i no voler lluitar per conservar la vida si es pateix una malaltia greu que la posa en perill, a banda de reivindicar aquest dret, el de rendir-se, encara s'hi pot fer un afegit.

En un cas així, també es pot argumentar que rendir-se fins i tot pot ser una opció "moralment més elevada" (i més solidària), si alhora es té en compte que, una de les diferències entre rendir-se o no, és el consum de recursos que es fa o es deixa de fer.

"Si es segueix la lluita", en general el consum de recursos que això comporta és elevat. O molt elevat. O fins i tot, de vegades, "literalment exorbitant". 

Ara bé, aquest és un tema que sembla que és "lleig", de parlar-ne, que no toca... Que parlar-ne és una mena "d'agressió" als malalts. De manera que sembla que és preferible fer com si no existís. 

I així, "com si no existís", tots els col.lectius de malalts, tots, reclamen augments d'ajudes, com si el cistell de les ajudes fos el cistell miraculós dels pans i els peixos del Sermó de la Muntanya. 

El dret a rendir-se

"La nau de la mort no té pressa, però té tot el velam aparellat." Albert Jané

Fa anys, quan li van diagnosticar un càncer a una amiga, un dia, parlant amb una germana seva, quan li vaig dir que semblava que ho tenia molt complicat, a causa del tipus de càncer, de l'edat, i d'altres mals que arrossegava, la germana em va dir, contundent, gairebé enfadada, que s'havia de lluitar contra el càncer al màxim. "A mort contra el càncer", em va dir textualment.

Deixo de banda l'evolució d'aquesta amiga, em quedo només amb les paraules de la germana, perquè amb unes o altres paraules, sembla que és l'actitud "que s'ha de tenir", davant d'un diagnòstic d'aquest tipus. "A mort contra la mort", com si fos una traïció al col.lectiu de malalts al qual es pertany, si algú decideix que no vol lluitar. Que prefereix rendir-se.

Això val tant per a malalts de càncer, com també pels malalts d'altres malalties greus. I encara més en el cas de les malalties en què, els malalts, han creat associacions per defensar les seves reivindicacions. Per a aquestes associacions i persones, parlar de "rendició" s'acostuma a viure com una traïció. I de vegades, fins i tot "com una agressió".

Cadascú ha d'intentar gestionar les seves pors, incerteses, limitacions, dolors, sofriments i inseguretats, quan està malalt. Les seves. Les dels altres són dels altres. I cadascú en fa el que vol o pot, amb les seves, sol o demanant les ajudes que li sembli que pot necessitar, segons el que intenti fer amb la seva vida. 

És a dir, que quan un pateix una malaltia d'aquestes, lluitar per mirar de conservar la pròpia vida no pot ser que es converteixi en una mena d'obligació.

En aquests casos, les dues opcions són igual de legítimes: procurar resistir, o rendir-se.