"Cada uno es distinto, cada uno vive de forma distinta, cada uno muere de forma distinta." Thomas Bernhard (1)
Fa uns dies ho vaig tornar a remarcar: si, amb el cap encara clar i el cos en raonables bones condicions, resulta que arriba un dia que necessito moltes ajudes i recursos econòmics per tal que la vida em sigui mínimament gestionable, no vull seguir vivint.
És a dir, que no només no vull viure si estic fet una ruïna (per descomptat que això no ho vull de cap manera), sinó que tampoc no vull viure si, encara que no estigui tan desmanegat, per seguir vivint s'han d'invertir en mi molts recursos.
Sé que això de "molts" és poc concret. On poso jo la ratlla? Doncs com que segons els dies potser canvia una mica (només una mica), si de cas, quan em sembli oportú, ja ho concretaré. O potser no ho explicaré: potser, senzillament, en lloc de tants discursos, llavors faré, finalment, si és necessari, "allò que hagi de fer".
Amb deseiximent, sense drames ni histerismes. I, per descomptat, sense pretendre alliçonar ningú, sinó només exercir, sobre mi mateix, la meva voluntat.
Tot això, suposant que em calgui. Perquè per descomptat no descarto en absolut que la mort m'arribi qualsevol dia, de forma sobtada, a causa d'un accident, incident o el que sigui i que, per tant, no em calgui fer res de tot el que he dit.
(1) Der Atem, 1978 (El aliento. Anagrama, 1985, p. 25)
