Recordatori maig 2019

Davant de casos com el recent de la María José Carrasco, a la qual el seu marit Ángel Hernández va ajudar a morir (feia temps que ella ho deia, que no volia seguir vivint, que no volia seguir degradant-se a causa de la malaltia degenerativa que patia), la conclusió per a mi és obvia: si tenim la sort que veiem venir amb temps el perill, no hem d'esperar a l'últim moment, perquè "l'últim moment" pot ser complicat.

És a dir, que quan entrem en la zona de perill, per evitar complicacions, segurament és sensat avançar-se i fer (si pot ser nosaltres mateixos, sols) "el que hàgim de fer" per tal de no arribar "a on no volem arribar".

Perquè encara que un dia s'aprovi una llei que reguli l'eutanàsia (i el suïcidi assistit), és obvi que la llei serà raquítica. I serà inevitable aquest raquitisme, mentre hi hagi tantes persones que veuen (volen veure, s'obsessionen en veure) "l'opció" de l'eutanàsia com una abominació, com un pecat, fins i tot com una amenaça "a la pròpia integritat". Perquè això és el que sembla, quan sents segons qui parlant d'aquest tema (de vegades amb arguments indecents com les comparacions amb els camps d'extermini nazis, i altres despropòsits).

Després del cas de la María José Carrasco, van sortir als mitjans de comunicació persones (i col.lectius) defensant les cures pal.liatives i abominant de la possible existència de l'opció de l'eutanàsia, com si dins del marc legal, i perfectament regulades, fossin opcions incompatibles.

Quina mania (i quina pena), aquesta de voler retallar la llibertat dels altres perquè a algú no li agrada el que els altres volen "per a ells"!

He aprofitat aquests dies per veure "Corazón silencioso" ("Stille hjerte", Bille August, 2014). L'argument és semblant al cas de la María José Carrasco; la protagonista decideix que no vol seguir degradant-se a causa de la seva malaltia i, d'acord amb el seu marit, i amb la seva ajuda, decideix acabar la seva vida quan encara té la suficient autonomia com perquè no es pugui acusar el seu marit d'homicida o assassí.

És una pel.lícula que suposo que deu desagradar, fins i tot indignar, a les persones contràries a què la gent pugui decidir com vol gestionar el final de la seva vida.

A mi m'ha agradat molt.