No parlaré de formes de suïcidi

Escric de tant en tant sobre el suïcidi i, quan ho faig, de vegades dic, subratllo, que n'hi ha de molts tipus, alguns, en relació amb els quals s'hauria de fer tot el possible per impedir-los. Sobretot el de persones joves, sovint resultat de moments o etapes de grans malestars que podrien ser superats.

Però dels que parlo més són d'uns altres suïcidis, dels que dic que no és que s'hagin d'afavorir, però sí, de vegades, com a mínim no qüestionar ni impedir. Em refereixo sobretot al d'algunes persones grans, o amb algunes malalties greus, que prenen, o avaluen aquesta decisió, de manera del tot lliure. No a causa d'un impuls, sinó d'una valoració seriosa, evidentment subjectiva (perquè és sempre una apreciació, un sentiment, òbviament i inevitablement del tot subjectiu), sobre el que per a elles és una vida que val la pena seguir vivint-la o ja no.

De vegades d'això també en parlo amb coneguts, tant del tema dels suïcidis que s'haurien de poder evitar, com dels que com a mínim no s'haurien de qüestionar. Dels primers en parlo amb persones amb les quals compartim aquesta preocupació dels suïcidis entre gent molt jove, de vegades amb malalties mentals. I dels segons, en general amb persones ja d'una certa edat, i que de vegades diuen que els fa por, acabar vivint en unes condicions, d'una manera, que no volen.

Al parlar amb aquestes persones del segon grup, de vegades em pregunten: "Però, com fer-ho?"

Segons els casos, llavors dic el que em sembla, potser molt poc. Perquè penso que és un tema delicat i que, si a alguna persona li interessa de debò "el com", avui, a Internet, és fàcil trobar-ne informació. I a partir de la informació trobada, llavors, cadascú, si és el cas, pot decidir optar per l'alternativa que li sembli més oportuna. Ell. Perquè em sembla que si algú es vol matar, que és una cosa ben seriosa, aquest mínim de dedicació és un primer pas normal. I si resulta que no es vol fer, potser és perquè l'interès és petit i, per tant, més motiu per no facilitar la informació.

Una altra cosa són les situacions extremes en què qui està avaluant aquesta decisió no té la capacitat per fer aquestes recerques. Però avui em refereixo només "als altres", als que no tenen aquest impediment.

I ja per acabar. El que escric aquí no sé qui ho llegeix. Com que no ho sé, em sembla més coherent amb el que he exposat, i més prudent, no parlar aquí de formes de suïcidar-se.

Si no em falla la memòria, em sembla que en aquests escrits fins ara no n'he parlat mai.

La Carme Elias i el Xavi Argemí

"De ninguna manera estoy abogando porque los ancianos o pacientes con enfermedades degenerativas se quiten la vida. Se trata de una decisión demasiado personal. Sólo estoy hablando de tolerancia, compasión y comprensión de la más importante de las libertades civiles: la opción de gobernar la propia vida, que incluye el derecho a morir." Derek Humphry (1)

Fa  uns mesos vaig parlar del llibre que havia escrit el Xavi Argemí, i també d'una entrevista que li havien fet a la Carme Elias.

Pel que fa a la Carme Elies, a l'entrevista només parlava d'ella mateixa, no parlava en cap moment "del que haurien de fer els altres". De manera que no només comparteixo el punt de vista de la Carme Elies pel que fa a la voluntat de no voler seguir vivint si la vida ens sembla que ja no val la pena ser viscuda, sinó que també comparteixo "el fet de parlar d'un mateix", sense pretendre fer apostolats en relació amb allò que haurien de fer els altres. 

La postura del Xavi Argemí és una mica diferent. Ell també parla d'ell mateix, però alhora, com a bon catòlic, troba que l'eutanàsia és un crim. Però com que considera que és més efectiu anar-hi en contra de manera indirecta, referint-se, per exemple, a les diferents mancances d'ajuda i acompanyament que pot tenir i sentir una persona que demana l'eutanàsia (cosa que evidentment pot passar, però que alhora no permet generalitzacions), insisteix per aquesta banda. I ho fa tant referint-se a les moltes ajudes que ell rep i que accepta agraït i amb tota naturalitat, com alhora insinuant que, si una persona no ho viu com ell, cal desconfiar. Sense entendre que hi ha gent que no és com ell, gent que no vol, que rebutja, haver de viure sent receptor d'aquests munts d'ajudes.

Ho diré de manera més clara, i en relació directa amb mi: jo rebutjo absolutament un possible escenari en què m'hagi convertit en una persona com el Xavi, és a dir, algú que necessita ajuda per a tot, absolutament per a tot, les 24 hores del dia. Que ell ho vulgui, i ho valori positivament, i el seu entorn directe igual (les persones que l'ajuden en tot allò que necessita), doncs molt bé, és cosa seva, d'ells. Però a mi una vida com la seva em sembla horrible, em posa els pèls de punta. De manera que per a mi el problema no seria si llavors tinc o no tantes ajudes com ell té, "sinó que no les vull". De cap manera. Per diferents motius, i entre ells, també aquest:

"En la vejez seremos generosos y no exigiremos aquellos recursos que los más jóvenes pueden aprovechar con más sentido y razón." Antonio Sitges-Serra (2)

Reconec que aquest tema del consum de recursos (podria afegir també que, "independentment de l'edat"), no se'l planteja molta gent. Quan algú comença a estar fumut, normalment es planteja diferents coses, relacionades amb la vellesa, les malalties, el dolor, la falta d'autonomia, però aquesta del seu consum de recursos, en general no se la planteja.

En qualsevol cas, sigui molta o poca la gent que es planteja aquest tema del consum de recursos, jo sí que me'l plantejo. I aquí, al capdavall, com la Carme Elias, de qui parlo és de mi.

Per tant, que ell, el Xavi Argemí, i les persones com ell, que facin el que vulguin, o el que puguin. I que alhora, si pot ser, als altres no ens atabalin, i ens deixin que també puguem fer, com ells, el que vulguem o puguem, segons els nostres criteris. (3)

--
(1) El último recurso, Tusquets, 1992 (p. 150).
(2) Si puede, no vaya al médico. Ed. Debate, 2019 (p. 298).
(3) Per sort, vivim en una societat en què l'Església ja no té l'immens poder que havia tingut, i també per sort, de moment partits com VOX, contraris a l'eutanàsia i disposats a eliminar la llei que regula el seu limitat abast actual, de moment no manen.

Sobre el DVA, un altre cop

Amb la Lívia, quan parlem amb coneguts, sobretot si són persones que apreciem i ja tenen "una certa edat", sovint traiem en algun moment el tema del Document de Voluntats Avançades (DVA), de la seva importància, per tal que quedi escrit, i de manera vinculant, el que volem i el que no volem, si la vida se'ns complica i el cap ja no ens permet ni raonar ni decidir. I remarquem això "del que volem i el que no volem", perquè cadascú pot voler o rebutjar coses diferents, segons la seva forma de pensar, les seves creences, etc. 

És a dir: un DVA també pot servir per deixar clar que en cap cas no volem, per exemple, que se'ns apliqui l'eutanàsia, ni que per cap motiu se'ns retirin mitjans de suport vital que ens mantenen amb vida (respiradors, intubació, alimentació i medicació intravenosa, etc.). Cadascú té les seves preferències, i el dret a què ens allarguin les degradacions i les agonies avui també és un dret.

Torno a les converses sobre el DVA amb els amics. En aquests casos sovint ens sobta, a la Lívia i a mi, que la majoria de persones ens diuen que sí, que això és important, "que alguna estona ho han de fer"... Però potser al cap d'un any els tornem a treure el tema, i llavors la resposta és la mateixa. Que sí, que és important, que ho han de fer, que ho tenen pendent... I al cap d'un altre any, igual. 

I al final, és clar, ho deixem estar, perquè pensem que quin sentit té, seguir insistint. Perquè cadascú viu o sobreviu com vol... o com pot. 

Obituaris incomplets

Quan va morir fa uns mesos el Ricard (nom inventat), els diaris en van parlar bastant. S'ho mereixia, perquè en un determinat ambient cultural va ser una persona important. 

Els últims temps, el Ricard havia patit algun tipus de demència, i això havia complicat molt l'última etapa de la seva vida, fins al punt que la família, del tot desbordada, incapaç de gestionar aquella situació, va decidir el seu ingrés en un centre sanitari. Allí, a causa del seu estat mental agitat, en algun moment fins i tot el van lligar. 

D'aquest aspecte tan trist del final de la vida del Ricard, el dia del comiat al tanatori ningú no en va dir res. Tothom, família i amics, van fer elogis del tot merescuts de la bonhomia, la discreció, la lucidesa i la trajectòria professional del Ricard. Però ningú no va dir ni una paraula del seu procés de degradació.

Algun diari havia fet referència a un càncer (no sé si real o no), com a motiu de la seva estada els últims mesos a un hospital. Però de problemes mentals o neurològics, ni una paraula. És probable que perquè ho ignoressin, com segurament la majoria de la gent que va assistir a l'acte de comiat.

He volgut explicar aquesta història per la perplexitat que a mi em genera aquest tipus d'ocultacions, suposo que benintencionades, però dubto que socialment gaire positives: ocultar la tristesa, de vegades fins i tot sordidesa, del final d'algunes vides, crec que ajuda ben poc a afavorir una reflexió reposada i constructiva sobre com volem que sigui (o no sigui) el final de les nostres vides. 

Aquest cas concret el conec perquè la Lívia, la meva companya, havia sigut amiga del Ricard. I a través de terceres persones, es va assabentar d'aquests detalls, "no compartits públicament", de la seva degradació final.