La dictadura "pro vida obligatòria"

De vegades estic tan tip d'aquest intent de dictadura "pro vida obligatòria" que defensen algunes persones i col.lectius, que fins i tot em vénen ganes, com a forma d'activisme, de suïcidar-me.

De suïcidar-me com a forma de protesta personal contra les congregacions, partits i persones que s'oposen a l'aprovació d'una llei que reguli l'accés a l'eutanàsia i al suïcidi assistit.

Suïcidar-me com a forma de protesta contra aquesta defensa de la vida a ultrança, fins i tot quan ja només queda degradació i sofriment; una defensa de vegades fins a l'últim vòmit, l'últim estadi d'una demència, l'última llaga ulcerosa, l'última humiliació i ignomínia.

Suïcidar-me, insisteixo, com a forma de rebuig davant d'aquesta actitud obstruccionista (la de tots aquells que s'oposen a l'aprovació d'una llei que reguli l'accés a l'eutanàsia i al suïcidi assistit), i com a forma de reivindicació del dret a tocar el dos en el moment que un vulgui.

Perquè aquesta és l'altra gran mentida d'aquest tema (una mentida sobretot difosa amb insistència pels portaveus de l'Església). La mentida que una persona que es vulgui suïcidar és "sempre" una persona amb algun problema mental. O una persona a qui ningú estima. O una persona desatesa. O les tres coses alhora.

De vegades és cert que és així (i òbviament no és d'aquests casos, dels que parlo). De vegades és així... però no sempre ho és.

De moment, però, m'esperaré, de moment encara no em suïcidaré. Encara m'agrada viure, encara hi estic força bé, aquí (per sort, de moment no estic massa atrotinat).

I d'una altra banda, a més, abans de suïcidar-me m'agradaria enllestir (si pot ser) algunes coses.