Punt i apart

Mentre hi ha vida (no sempre) hi ha esperança

Mentre hi ha vida hi ha esperança? Mentida.

De vegades, mentre hi ha vida només hi ha desesperança. Justificada i inevitable.

Si no t'ho creus, ves a donar un tomb per un geriàtric amb persones deteriorades de debò.

No et quedis a la planta principal, ves al pis de dalt, o al de sota, on van arraconant la gent més degradada.

Persones dements, nafrades, adolorides, afilerades... Amuntegades i alhora soles.

Amb la boca oberta, immòbils, els ulls clucs o extraviats, assegudes en rengleres de cadires, bavejant, parlant de manera incomprensible, cridant, amarant bolquers i més bolquers...

Mentre hi ha vida, de vegades, si hi ha esperança només és la de morir-se.

I acabar així el malson de la decrepitud i el sofriment, de la vida que no és vida, perquè ja només és degradació, humiliació i dolor.

Possible però improbable

Coses que em semblen improbables:

Que no em desagradi trepitjar una caca de gos.
Que un dia entengui la teoria de la relativitat.
Que aconsegueixi aprendre l'anglès.
Que em torni un cap rapat homòfob i racista.
Que em converteixi en un alcohòlic o un heroïnòman.
Que m'aficioni als prostíbuls.
Que em faci soci del Barça.
Que cregui en Déu.
Etc.

De tota manera, són canvis que no els puc descartar. Si no sé del cert el que sentiré, pensaré o faré
aquesta tarda, com puc estar segur del que sentiré, pensaré o faré d'aquí un mes, un any o una dotzena d'anys? El que passarà no ho sé.

Quan parlo de la meva actitud davant la mort (de la meva pròpia mort) dient que no em fa por i que la prefereixo sense cap mena de dubte si l'alternativa és seguir vivint "en segones quines condicions" (ara no les detallo, ja ho he fet moltes vegades), sovint hi ha qui em diu, de manera assenyada, que més endavant puc canviar d'opinió (pensar una altra cosa de la que penso ara), canviar de sentiment (sentir una altra cosa que la que sento ara).

És veritat, puc canviar, no ho puc descartar. Però em sembla improbable. Com a mínim tant com en el cas dels exemples d'hipotètics canvis que he posat abans (arribar a entendre la teoria de la relativitat, creure en Déu, etc.).

No ho sé, com viuré "això del morir-me" més endavant, en un altre moment. Com ho viure si les circumstàncies, el context, són diferents, si tindré pors diferents, etc. Però no em sembla probable aquest canvi d'actitud davant la mort que alguns em plantegen com una possibilitat. I que uns altres gairebé em garanteixen que es produïra, "quan vegis la mort a la vora."

De moment, les coses són com són. I posats a pensar en eventuals canvis, la veritat és que per part meva si de cas em sembla més probable aquest altre: en lloc de quedar-me de braços plegats a l'espera del que passa, em sembla més fàcil que acabi optant per "un suïcidi preventiu". Per tal de, així, tallar de soca-rel qualsevol possibilitat d'aquest altre canvi que alguns em desitgen o vaticinen.

Que em desitgen o vaticinen no sé si perquè es preocupen empàticament per mi, o per la por que els fa i el trasbals que els suposa "a ells" que algú pugui pensar com penso i, sobretot, que pugui arribar a fer el que jo em plantejo que podria fer amb la meva vida en un moment determinat.

Recordatori maig 2016

Per si el problema (o part del problema) no és tan el fet com la paraula, canviem-la: en lloc de suïcidi (amb les connotacions mèdiques de malaltia o depressió; socials de covardia, solitud o desesperació; religioses de pecat, etc.) diguem-ne autoalliberament.

I en lloc d'eutanàsia (amb tota la càrrega d'estigma que s'ha anat abocant damunt de la paraula, associant-la algunes persones de manera absurda i abusiva a assassinat o genocidi), diguem-ne "ajuda a l'autoalliberament".

Ajuda a l'autoalliberament: rebre l'ajuda necessària quan és el cas que estem desvalguts, no volem seguir vivint, però ja no estem en condicions de suïcidar-nos (autoalliberar-nos). Un desig que podem manifestar en el mateix moment dels fets, o haver-lo manifestat abans, en previsió que les circumstàncies en un moment donat ens puguin incapacitar per dir (i fer) el que volem.

Suïcidi o eutanàsia (autoalliberament o ajuda a l'autoalliberament). Dues opcions, les dues lliurement escollides, si és que arriba el moment que una de les dues ens sembla la millor opció.

Només es tracta que cadascú amb la seva vida (no amb la dels altres) tingui l'opció de triar. Si és que arriba un punt que per les raons que sigui viure es converteix per a nosaltres en una càrrega, un pes, una condemna. Poder triar, llavors, el que volem fer, i poder optar per "deixar de viure" si és el que volem. Sense fer-ne cap drama i sense que ningú ens tracti com a nens petits, com a malalts incapacitats, o com a monstres morals.

Si et fas gran...

Si et fas gran i no et mors et fas vell,
si et fas vell i no et mors et fas decrèpit,
si et fas decrèpit i no et mors és espantós.

Morir-se

Un mosquit.
Un ratolí.
Un cuc, sardina, gamba,
conill, guineu, llimac o estornell.
Es moren i no passa res.
Jo igual (i tu també).

Fer-se vell

Fer-se vell es pot apedaçar,
però no té cura.
Quan et fas vell ets com una camisa
que es va desgastant,
esfilagarsant, estripant...
Cada vegada és més difícil fer-hi sargits.
Hauries de canviar de camisa,
però no pots:
"Tu ets la camisa!"

Demència senil

"La mare té 97 anys i demència senil en grau màxim: això no és vida"
Toni Valls. El Periódico, 09/03/2016

"La meva mare té 97 anys, gairebé 98. Presenta una demència senil en grau màxim i està  ingressada en una residència. Tot el dia i nit és al llit, presenta llagues a l’esquena i l’estan  alimentant amb una dieta triturada que li donen amb xeringa perquè ella és incapaç d’empassar l’aliment si li donen amb cullera. Des de fa dos anys ha perdut tota capacitat cognoscitiva, fins i tot dels familiars més directes que som els seus dos fills. No parla gens ni mou gairebé un sol múscul de la cara. Les seves reaccions als estímuls són pràcticament nul·les.

"Ja sé que hi ha molts casos com aquest però és el que jo pateixo i crec oportú explicar-lo. Tinc molt clar que això no és viure. Jo entenc la vida quan la persona encara conserva una mica de la seva dignitat com a tal. Aquest és un cas terminal i lògicament no té cap solució. No millorarà. Els metges diuen que les seves constants vitals són encara bones i que no tenen ni idea quan podrà durar.

"Això és vida? Cada vegada que vaig a veure-la surto amb la idea totalment clara que ja seria hora que s’apliqués d’una vegada i per totes en aquests casos el dret a la mort digna, i que no s’allargués la vida d’aquesta manera artificial. En aquest cas, deixant de donar-li aliment ja n’hi hauria prou, però de moment això els metges no ho poden decidir. Almenys hem arribat a un acord amb ells que li donin el mínim de medicació per evitar-li el patiment físic.

"El ser humà que jo vaig a veure ja no és la meva mare. Jo vull recordar-la quan era una persona, amb totes les seves llacunes mentals i les seves xacres físiques, però tenia la dignitat d’una persona.  Ara jo crec que no ho és. És un ser que està en una vida quasi vegetativa i que em dol molt veure-la en aquest estat. Quan surto de la residència ho faig molt decebut i indignat pensant que és molt injust que duri aquest estat quan hi ha molta gent que vol viure i que demana viure i a vegades no els deixen.

"No allarguem més la vida a persones que estan en una situació terminal. Jo tinc feta la declaració de voluntats anticipades i espero que si arribo en una situació així me la respectin. La meva mare no ho va fer, però penso que en aquests casos els familiars més directes en col·laboració amb els metges hauríem de poder decidir per ella. Jo demano que les noves lleis i els nous legisladors pensin en les persones i en el seu dret a viure i a morir lliurement i amb dignitat. Aquest no és el cas que presenta avui dia la meva mare."

Fer-se vell és una malaltia?

És una malaltia que quan et fas gran et caiguin els cabells?
Quan et fas vell, és una malaltia que vagis perdent les dents?
És una malaltia que a causa dels anys la vista es cansi, l'oïda s'afebleixi, la pell es ressequi i el cos s'encongeixi?
Que et costi més pujar les escales, ajupir-te per collir un paper i estirar el braç per agafar el paquet d'arrós del prestatge de dalt...
És una malaltia que t'entristeixis perquè els teus amics es van morint i et vas quedant sol?
És una malaltia no sentir-te a gust a causa de tantes pèrdues físiques i emocionals?
Quan tot s'esfondre, és una malaltia no tenir ganes de viure?

Miqueló

-Ja no estava gaire bé del cap- diu l'Agnès.
-Potser és al revés, que ho va fer perquè tenia bé el cap- li respon l'Antoni.

El Miqueló es va suïcidar, es va penjar d'una alzina, no gaire lluny del corral on durant una part de l'any havia guardat, durant la seva llarga vida de pastor, les ovelles. Quan es va suïcidar devia tenir a la vora de vuitanta anys, feia molt que ja no pasturava les ovelles.

No havia tingut una vida fàcil, no havia tingut mai un cos àgil ni resistent, de manera que la feina de pastor li havia suposat sempre un esforç. A més, sordejava bastant, des de molt jove, i això l'havia aïllat molt, la seva vida social era molt restringida, gairebé inexistent.

Fins els vuitanta anys havia aconseguit viure pel seu compte, però veia que allò tenia data de caducitat. I no volia anar de cap manera a una residència, ho deia sovint. Malgrat les seves limitacions, havia viscut sempre a l'aire lliure, independent, i no tenia el més mínim interès en acabar vegetant en un geriàtric.

Va tenir una mala mort. Va trenar una corda amb els cordills de les bales de palla i es va penjar. Però no va calcular bé les distàncies i un cop penjat les puntes dels peus li tocaven a terra, de manera que va trigar a morir. Pobre Miqueló, fins i tot morir-se li va ser difícil, com tot a la seva vida.

Però si hagués demanat ajuda per morir ningú la hi hauria facilitat. Ho va haver de fer sol, d'una manera primitiva i violenta, amb la seva poca traça, patint també en el moment del seu comiat. Si hagués demanat ajuda per morir amb més facilitat ningú l'hauria ajudat, uns potser a causa de les seves idees contraries al suïcidi, d'altres potser a causa de la por de les conseqüències legals. Tots perquè és un tema del qual no se'n vol parlar, si de cas només després dels fets consumats, de vegades amb una certa morbositat.

El Miqueló sabia perfectament el que no volia. Quan es va matar sabia perfectament el que feia. L'Agnès no tenia raó, quan en parlava, l'Antoni sí. Asseguts a la vora del foc de la casa de l'Agnès, fa uns dies em van explicar com va morir el Miqueló, al qual jo li havia perdut la pista.

Fa molts anys vaig treballar pel Miqueló. Jo anava amb la colla que durant la primavera li esquilava les ovelles. Era un home reservat, distant, amb un somriure defensiu. No era generós amb els jornals, però el recordo com un bon home, fins i tot amb afecte.

Una altra visita a una residència

Hi arribo en un moment especial: un grup de cinc nois estan a punt de fer una actuació musical. A la banda del públic, a un costat de la sala un munt d'avis i àvies en cadires de rodes, trenta o quaranta. És una imatge que impressiona, aquesta concentració de cadires de rodes amb el seus respectius usuaris.

A l'altra costat de la sala, en cadires normals, més o menys la mateixa quantitat d'avis i àvies, els encara capaços de desplaçar-se, amb dificultats però de forma autònoma, amb els seus caminadors i bastons.

Entre els dos sectors, el de cadires de rodes i el de cadires normals, un aspecte en comú: gairebé sense excepció les cares apagades, cares d'indiferència, d'avorriment, de tristesa... de desconnexió de la realitat.

L'acte es fa en una sala que en teoria està destinada a la rehabilitació, és el que diu un rètol que hi ha a l'entrada, i arrambats o penjats de les parets hi ha alguns aparells que podrien tenir aquesta funció. Això, si hi hagués algú susceptible de ser rehabilitat. Però en aquesta residencia no es recupera ningú; dit d'una manera políticament incorrecta (o potser massa correcta) és un magatzem, on tota aquesta gent, acabant-se de consumir i empastillada a causa dels seus diferents mals i insuficiències, espera que arribi el dia en què el cor s'aturi definitivament.

L'actuació musical, igual que l'ordre, la netedat, la gestió de les auxiliars joves, servicials i simpàtiques (totes les que veig són així) són maneres benintencionades i compassives de dissimular la realitat. De dissimular el fet terrible d'haver arribat allí, i haver de viure ("sobreviure", vegetar), d'aquella manera. Com que tota la gent està en el mateix estat, impressiona encara més, i la sensació de magatzem terminal és encara més colpidora (poques visites familiars, molta solitud en mig d'aquesta multitud deteriorada i dependent).

Per descomptat tot podria ser molt més depriment, fins i tot sòrdid; poc net, més massificat, desordenat, amb auxiliars malhumorades... que en aquest cas no hi hagi res de tot això s'agraeix.

Però jo, per a mi, no vull aquest tipus de vida, ni aquestes atencions ni aquesta compassió. El que vull és ser capaç d'evitar arribar a aquest extrem, i si em despisto i les meves previsions em fallen, espero que algú "amb una altra tipus de compassió" m'ajudi a fer el pas que em permeti estalviar-me acabar com els avis i àvies que he vist avui.

Antonio Escohotado - sobre el final

"Evidentemente, no tengo la meta de vivir mucho, sino la de vivir a secas. De hecho, pienso que -para el ser humano- las formas 'naturales' de fallecer son o morir de viejo o suicidarse, y espero tener el coraje de practicar con el ejemplo; esto no excluye sufrir achaques dolorosos, incluso durante muchos años, mientras tenga algo que hacer y pueda hacerlo, sin convertirme en una carga indigna para los míos."
Antonio Escohotado. Retrato del libertino (Apuntes sobre bioética), Espasa, 1997