L'objectiu inicial d'aquestes pàgines era només ser un testament vital virtual i públic (complementari del ja signat fa anys), de manera que en el cas hipotètic que s'hagués de menester ningú pogués al.legar ignorància pel que fa a quina és la meva voluntat sobre aquest tema.
Aconseguit, crec, l'objectiu inicial (em sembla que qualsevol eventual interpretació divergent d'aquests textos només podria ser el resultat d'una palesa mala fe), empès per una certa inèrcia he anat incorporant algunes reflexions complementaries i insistint en alguns aspectes, cosa que crec que també contribueix a donar més consistència, coherència i validesa a l'objectiu inicial.
Ara bé, si algú busca en aquestes pàgines idees o arguments originals pel que fa a la reivindicació del dret a morir lliurement (pel que fa a la reivindicació tant del respecte de la llei ja vigent d'autonomia del pacient com de la legalització -pendent- de l'eutanàsia i el suïcidi assistit), que sàpiga que aquest no és el lloc més adequat per a trobar aquesta mena d'informació novedosa.
Hi ha persones i organitzacions molt més preparades i que fa anys que treballen, escriuen i publiquen sobre aquests temes. Per exemple, escric això alhora que llegeixo el darrer butlletí de l'Associació Dret a Morir Dignament, que entre d'altres articles n'inclou un d'especialment interessant, "Un debat ciutadà en marxa: la mort digna", de Fernado Soler i Luis Montes.
Resumint: els textos d'aquestes pàgines no tenen cap pretensió d'originalitat, les idees que contenen són manllevades de diferents persones i procedències. Si de cas, la seva eventual utilitat pública rau només en el fet de sumar una altra veu a les ja existents que reclamen el dret de tot individu a poder escollir com vol viure i morir, un dret limitat per l'actual legislació (i pel comportament d'alguns professionals de la salut, quan no respecten la llei d'autonomia del pacient ja vigent).
29 de jul. 2010
22 de jul. 2010
Punt i seguit (2)
"Què faríem sense l'humor? Què hi ha de més corrosiu i alliberador? Què ha de protegir-nos de la temptació de prendre'ns massa seriosament, de les trampes que la serietat i la transcendència ens preparen a la que baixem la guàrdia?"
Enric Canadell. Art i ciència, converses. Publicacions de la Universitat de Barcelona. 2010
--
Acudit: Quino. Gente en su sitio. Editorial Lumen. Barcelona, 1978
20 de jul. 2010
Punt i seguit
"Hem de riure, perquè sinó, ens tornaríem bojos."
Ronald D. Laing (citat per José Andrés Rodríguez, La razón del humor absurdo, La Vanguardia - ES, 3-7-2010)
--
Acudit: Manel Fontdevila. blogs.publico.es/manel
19 de jul. 2010
Autonomia del pacient i sedacions
Cap malalt no pot ser obligat a iniciar o seguir un tractament. Qualsevol malalt té dret a rebre tractament contra el dolor i alhora rebutjar-ne qualsevol altre.
Avui aquests drets del malalt estan reconegut legalment. Falta que la seva aplicació es normalitzi, que siguin respectats de forma efectiva en tots els casos.
Un indicador de la falta d'integració de l'exercici d'aquests drets és que, en casos de malalties greus, la decisió de rebutjar un tractament molts cops suposa encara un enfrontament amb el metge o l'equip mèdic de referència, que sembla que visqui com una mena de greuge personal que el malalt tingui un criteri propi, diferent del seu.
Un dels casos més habituals, que de vegades ha saltat fins i tot als diaris, protagonitzant algun cop històries del tot forassenyades i tristament rocambolesques, és quan un malalt amb respiració assistida demana que aquesta ajuda li sigui retirada. Massa cops, aquesta petició acaba en un pols feixuc entre el malalt o els seus representants i els metges.
Molts metges no estan acostumats, no es volen acostumar, al fet que els malalts puguin i vulguin decidir sobre la seva salut i, en darrer terme, sobre la seva vida. Alguns, amb l'excusa del "jurament hipocràtic" es neguen a reconèixer el dret del malalt a exercir la seva voluntat, una voluntat a la qual els metges, els agradi o no, per molts juraments que hagin fet, han de subordinar la seva pròpia voluntat, ja que la llei vigent d'autonomia del pacient així ho especifica (en el benentès dels casos que estem parlant, que el malalt reclami la cessació d'un tractament i l'alleujament d'un patiment).
És cert que de mica en mica es va avançant en aquesta direcció, i que cada cop hi ha més metges sensibilitzats sobre aquest tema, capaços de respectar la voluntat del malalt, si s'arriba a aquestes situacions límit. Però també és cert que de moment, a la sanitat pública es donen pocs casos de sedacions de malalts la mort dels quals no és imminent: malalts que no volen seguir cap tractament, que només reclamen no patir (encara que la sedació necessària impliqui la mort). Paral.lelament, és significatiu el nombre de casos de malalts que, oposant-se a la continuació d'un tractament, davant de les dificultats que troben perquè sigui respectada la seva voluntat, demanen l'alta del centre públic on estaven ingressats i se'n van a morir a casa.
Una cosa és que algú prefereixi morir a casa, en el seu entorn de tota la vida, envoltat dels seus records i la seva família... i una altra és que algú, com que no se li respecta la seva voluntat, se n'hagi d'anar a casa a la força, hagi de demanar l'alta del centre públic on està ingressat, buscar l'assistència dels professionals qualificats necessaris perquè li administrin la sedació que li eviti el patiment, assumir-ne els costos...
De fet, fins i tot en el primer cas (quan sigui una preferència personal), el sistema sanitari públic ho hauria de tenir previst i assumit, incorporant dins del ventall de protocols existents la possibilitat de la sedació terminal en el propi domicili. Repetim-ho, en els casos que estem parlant, que algú vulgui morir a casa, sense seguir cap tractament, només rebent la sedació necessària per a no patir.
Si las raons jurídiques i ètiques no són prou convincents, encara se n'hi podria afegir una altra, l'econòmica: és molt possible que una assistència domiciliària ben gestionada d'aquest tipus sigui més econòmica que l'assistència equivalent en una plaça hospitalària. I si la comparació no s'estableix amb una assistència equivalent (la cessació de tractaments i la sedació necessària per a no patir), sinó amb la bateria de costosos tractaments prescrits i administrats en un centre públic per tal d'allargar la vida (d'un malalt, insistim, que no la vol allargar), llavors els comptes encara són més clars i absurds: resulta que tota la societat paga per a poder allargar la vida d'algú que l'únic que vol és que el deixin morir en pau.
Avui aquests drets del malalt estan reconegut legalment. Falta que la seva aplicació es normalitzi, que siguin respectats de forma efectiva en tots els casos.
Un indicador de la falta d'integració de l'exercici d'aquests drets és que, en casos de malalties greus, la decisió de rebutjar un tractament molts cops suposa encara un enfrontament amb el metge o l'equip mèdic de referència, que sembla que visqui com una mena de greuge personal que el malalt tingui un criteri propi, diferent del seu.
Un dels casos més habituals, que de vegades ha saltat fins i tot als diaris, protagonitzant algun cop històries del tot forassenyades i tristament rocambolesques, és quan un malalt amb respiració assistida demana que aquesta ajuda li sigui retirada. Massa cops, aquesta petició acaba en un pols feixuc entre el malalt o els seus representants i els metges.
Molts metges no estan acostumats, no es volen acostumar, al fet que els malalts puguin i vulguin decidir sobre la seva salut i, en darrer terme, sobre la seva vida. Alguns, amb l'excusa del "jurament hipocràtic" es neguen a reconèixer el dret del malalt a exercir la seva voluntat, una voluntat a la qual els metges, els agradi o no, per molts juraments que hagin fet, han de subordinar la seva pròpia voluntat, ja que la llei vigent d'autonomia del pacient així ho especifica (en el benentès dels casos que estem parlant, que el malalt reclami la cessació d'un tractament i l'alleujament d'un patiment).
És cert que de mica en mica es va avançant en aquesta direcció, i que cada cop hi ha més metges sensibilitzats sobre aquest tema, capaços de respectar la voluntat del malalt, si s'arriba a aquestes situacions límit. Però també és cert que de moment, a la sanitat pública es donen pocs casos de sedacions de malalts la mort dels quals no és imminent: malalts que no volen seguir cap tractament, que només reclamen no patir (encara que la sedació necessària impliqui la mort). Paral.lelament, és significatiu el nombre de casos de malalts que, oposant-se a la continuació d'un tractament, davant de les dificultats que troben perquè sigui respectada la seva voluntat, demanen l'alta del centre públic on estaven ingressats i se'n van a morir a casa.
Una cosa és que algú prefereixi morir a casa, en el seu entorn de tota la vida, envoltat dels seus records i la seva família... i una altra és que algú, com que no se li respecta la seva voluntat, se n'hagi d'anar a casa a la força, hagi de demanar l'alta del centre públic on està ingressat, buscar l'assistència dels professionals qualificats necessaris perquè li administrin la sedació que li eviti el patiment, assumir-ne els costos...
De fet, fins i tot en el primer cas (quan sigui una preferència personal), el sistema sanitari públic ho hauria de tenir previst i assumit, incorporant dins del ventall de protocols existents la possibilitat de la sedació terminal en el propi domicili. Repetim-ho, en els casos que estem parlant, que algú vulgui morir a casa, sense seguir cap tractament, només rebent la sedació necessària per a no patir.
Si las raons jurídiques i ètiques no són prou convincents, encara se n'hi podria afegir una altra, l'econòmica: és molt possible que una assistència domiciliària ben gestionada d'aquest tipus sigui més econòmica que l'assistència equivalent en una plaça hospitalària. I si la comparació no s'estableix amb una assistència equivalent (la cessació de tractaments i la sedació necessària per a no patir), sinó amb la bateria de costosos tractaments prescrits i administrats en un centre públic per tal d'allargar la vida (d'un malalt, insistim, que no la vol allargar), llavors els comptes encara són més clars i absurds: resulta que tota la societat paga per a poder allargar la vida d'algú que l'únic que vol és que el deixin morir en pau.
15 de jul. 2010
El suïcidi - Albert Camús
"Només hi ha un problema filosòfic veritablement seriós: el suïcidi. Jutjar que la vida val o no val la pena és respondre la pregunta fonamental de la filosofia."
Albert Camús
--
Acudit: Abelenda, El Abelendario, Editorial Planeta, Barcelona, 1972
12 de jul. 2010
Canviar de parer
Un dels arguments que es fan servir en contra de la regulació de l'eutanàsia és que una persona que hagués manifestat la seva voluntat de que li fos aplicada en cas de trobar-se en determinades circumstàncies, podria ser que, més endavant, privada ja de la capacitat d'expressar la seva voluntat, canviés de parer. I llavors passés que se li apliqués una eutanàsia que, malgrat haver-la demanat anteriorment, en aquell moment ja no desitgés.
S'ha de reconèixer que no és un argument intranscendent. I com que no ho és val la pena aprofundir-hi una mica.
Els defensors d'aquesta argumentació raonen que la mort és irreversible i, per tant, una actuació d'aquest tipus suposaria l'execució d'un error irreparable. I és cert. Però, perdre la vida és l'únic error irreparable? Una llarga agonia viscuda contra la pròpia voluntat, de forma indesitjada, dolorosa, degradant, ho és, de reparable?
És tan greu l'aplicació d'una eutanàsia indesitjada com la denegació d'una eutanàsia demanada. Establir una escala de gravetat entre les dues voluntats no respectades és com a mínim molt arriscat, sinó del tot gratuït, ja que ambdues situacions es fonamenten en la percepció subjectiva del valor de la vida per part de la persona interessada (i sobre aquest punt l'opinió dels "opinadors professionals" no té cap valor).
Fins aquí, en el cas que algú hagués manifestat la voluntat que se li apliqués l'eutanàsia en el supòsit de complir-se determinades circumstàncies, i que quan es produïssin aquestes circumstàncies, "algú altre", especulant sobre un hipotètic canvi de voluntat en el darrer moment, argumentant la impossibilitat de l'interessat per a manifestar la seva nova voluntat, li negués la satisfacció de la voluntat manifestada inicialment.
Però, és clar, si estem disposat a contemplar aquesta mena de dubte raonable, no ens hem de quedar aquí, hem de contemplar també l'altra hipòtesi. És a dir, el cas eventual d'una persona que, havent manifestat que no volia que se li apliques l'eutanàsia en cap cas, havent arribat a un punt en el que ja no es pogués expressar, canviés d'opinió (a causa dels patiments, del cansament, de la desesperació, del que sigui...) i llavors desitgés que se li apliqués. Si el que es tracta és de contemplar hipotètics canvis de voluntat de les persones en circumstàncies especialment conflictives, no s'entén el motiu pel qual aquells que plantegen la hipòtesi plantejada inicialment no contemplen i exposen també aquesta altra.
Resumint: el tema no és gens senzill. Així que, assumint amb humilitat aquesta complexitat, no sembla pas tan forassenyat tenir en compte la voluntat de les persones interessades (sigui la que sigui), expressada mentre han tingut la capacitat d'expressar-la, en lloc d'embrancar-se en interpretacions i divagacions, sovint basades més en els propis codis morals i prejudicis que en un genuí interès pels interessos de l'afectat i pel respecte a la seva voluntat i llibertat.
Si l'afectat no es pot expressar, en lloc de començar a imaginar i actuar des d'un paternalisme fora de lloc, és molt més ètic, respectuós, assenyat, tenir en compte el que aquesta persona havia manifestat anteriorment, precisament avançant-se (de forma previsora), a la possibilitat de trobar-se en un moment donat de la seva vida en la situació d'incapacitat expressiva en la que llavors es troba.
No sembla tan difícil d'entendre, això, llevat que hi hagi la prèvia determinació (basada en un codi moral dins del qual no hi té cabuda que les persones puguin exercir el dret a decidir com volen viure i morir), de no entendre-ho de cap manera.
S'ha de reconèixer que no és un argument intranscendent. I com que no ho és val la pena aprofundir-hi una mica.
Els defensors d'aquesta argumentació raonen que la mort és irreversible i, per tant, una actuació d'aquest tipus suposaria l'execució d'un error irreparable. I és cert. Però, perdre la vida és l'únic error irreparable? Una llarga agonia viscuda contra la pròpia voluntat, de forma indesitjada, dolorosa, degradant, ho és, de reparable?
És tan greu l'aplicació d'una eutanàsia indesitjada com la denegació d'una eutanàsia demanada. Establir una escala de gravetat entre les dues voluntats no respectades és com a mínim molt arriscat, sinó del tot gratuït, ja que ambdues situacions es fonamenten en la percepció subjectiva del valor de la vida per part de la persona interessada (i sobre aquest punt l'opinió dels "opinadors professionals" no té cap valor).
Fins aquí, en el cas que algú hagués manifestat la voluntat que se li apliqués l'eutanàsia en el supòsit de complir-se determinades circumstàncies, i que quan es produïssin aquestes circumstàncies, "algú altre", especulant sobre un hipotètic canvi de voluntat en el darrer moment, argumentant la impossibilitat de l'interessat per a manifestar la seva nova voluntat, li negués la satisfacció de la voluntat manifestada inicialment.
Però, és clar, si estem disposat a contemplar aquesta mena de dubte raonable, no ens hem de quedar aquí, hem de contemplar també l'altra hipòtesi. És a dir, el cas eventual d'una persona que, havent manifestat que no volia que se li apliques l'eutanàsia en cap cas, havent arribat a un punt en el que ja no es pogués expressar, canviés d'opinió (a causa dels patiments, del cansament, de la desesperació, del que sigui...) i llavors desitgés que se li apliqués. Si el que es tracta és de contemplar hipotètics canvis de voluntat de les persones en circumstàncies especialment conflictives, no s'entén el motiu pel qual aquells que plantegen la hipòtesi plantejada inicialment no contemplen i exposen també aquesta altra.
Resumint: el tema no és gens senzill. Així que, assumint amb humilitat aquesta complexitat, no sembla pas tan forassenyat tenir en compte la voluntat de les persones interessades (sigui la que sigui), expressada mentre han tingut la capacitat d'expressar-la, en lloc d'embrancar-se en interpretacions i divagacions, sovint basades més en els propis codis morals i prejudicis que en un genuí interès pels interessos de l'afectat i pel respecte a la seva voluntat i llibertat.
Si l'afectat no es pot expressar, en lloc de començar a imaginar i actuar des d'un paternalisme fora de lloc, és molt més ètic, respectuós, assenyat, tenir en compte el que aquesta persona havia manifestat anteriorment, precisament avançant-se (de forma previsora), a la possibilitat de trobar-se en un moment donat de la seva vida en la situació d'incapacitat expressiva en la que llavors es troba.
No sembla tan difícil d'entendre, això, llevat que hi hagi la prèvia determinació (basada en un codi moral dins del qual no hi té cabuda que les persones puguin exercir el dret a decidir com volen viure i morir), de no entendre-ho de cap manera.
2 de jul. 2010
Suïcida - Pere Quart
Tu, suïcida, coratjós covard,
tries el dia, l'hora i el segon.
Guanyes per la mà l'Intrús; l'afer és teu.
Com un déu interí, però resolt,
dalles la teva sort, botxí de tu,
un caprici cancel.les de l'atzar.
Provoques a tot risc, per a tu sol,
l'anhelada ruptura del secret
que amb tant de zel preserven els de Dalt.
--
Pere Quart. Suïcida. De quatre mil mots, 1977
tries el dia, l'hora i el segon.
Guanyes per la mà l'Intrús; l'afer és teu.
Com un déu interí, però resolt,
dalles la teva sort, botxí de tu,
un caprici cancel.les de l'atzar.
Provoques a tot risc, per a tu sol,
l'anhelada ruptura del secret
que amb tant de zel preserven els de Dalt.
--
Pere Quart. Suïcida. De quatre mil mots, 1977
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
