Recordatori maig de 2020

"Morir no basta: hay que morir a tiempo." Jean Pau Sartre (1)

Aquests dies els sociòlegs segur que es freguen les mans de satisfacció, amb la inesperada i interessant situació provocada pel coronavirus. Jo, com ells, sento també curiositat, més que por. I la part de por que tinc no és al virus, sinó més aviat, de vegades, "als altres", a les seves reaccions potser imprevisibles, com a individus o col.lectius, a causa de l'insòlit escenari actual, de les pors que genera, i dels prejudicis i les irracionalitats que desvetlla.

A més, l'avantatge del virus (segons diuen), és que si l'agafes i tens una certa edat (com jo), et pot matar (i ja no t'has de preocupar de res més, "descanses en pau"). I si no et mata i et cures, en general es veu que és sense efectes secundaris. Per tant, és un bon virus, podríem dir que assenyat, responsable (si fos escaient atribuir virtuts als virus). A diferència, per exemple, d'uns problemes cardiovasculars que et puguin provocar un vessament cerebral que et deixi viu però fet una calamitat.

Bé, dit això a tall d'introducció (o d'excusa), el cas és que la meva voluntat segueix sent la de sempre, en relació amb el tema monogràfic d'aquestes pàgines. És a dir, la de seguir vivint "només en unes determinades circumstàncies": amb el cap clar i amb un mínim d'autonomia física. Perquè si no és així, no tinc gens d'interès ni ganes de seguir viu.

Per tant, i dit de manera més explícita, i així no queda cap mena de dubte (si és que n'hi havia algun, suposo que no), la meva determinació de plegar (de suïcidar-me, si calgués), per tal d'evitar haver de viure o vegetar d'una manera que no vull, és la de sempre. I dic suïcidar-me perquè l'opció de l'eutanàsia no m'agrada: si puc fer-ho sol, ¿per què implicar algú més, i potser llavors complicar-li la vida? No, aquesta feina, si la puc fer sol, millor.

En resum, cap novetat: fa dècades que penso exactament el mateix.

--
(1) Las palabras. Losada, 1964 (p. 17)

La Mary Luz Ramírez

La Mary Luz Ramírez,
auxiliar de geriatria, li diu:
-Avui té molt bon aspecte, senyora Clara!
Però la senyora Clara no contesta.
No parla. No mira.
Ja no hi és.
Fa temps que va marxar
d'aquest cos que havia sigut el seu cos.
D'aquest cos que ara està subjectat
amb corretges a una cadira de rodes
(no sigui que es decanti massa,
i llavors acabi rebregat a terra).
-Senyora Claaaaara!
No cal que cridis, Mary Luz,
a dins ja no hi ha ningú.

Amb el moc a la solapa

Amb el moc a la solapa
la baba a la corbata
gotes de sopa a la bragueta
i una mosca que entra i surt de la boca
perquè sempre la té oberta,
els dies d'en Joan,
dements i absents,
van passant lentament.
Al magatzem de vells
on fa anys que està aparcat.