Fer-se vell es pot apedaçar,
però no té cura.
Quan et fas vell ets com una camisa
que es va desgastant,
esfilagarsant, estripant...
Cada vegada és més difícil fer-hi sargits.
Hauries de canviar de camisa,
però no pots:
"Tu ets la camisa!"
20 de març 2016
9 de març 2016
Demència senil
"La mare té 97 anys i demència senil en grau màxim: això no és vida"
Toni Valls. El Periódico, 09/03/2016
"La meva mare té 97 anys, gairebé 98. Presenta una demència senil en grau màxim i està ingressada en una residència. Tot el dia i nit és al llit, presenta llagues a l’esquena i l’estan alimentant amb una dieta triturada que li donen amb xeringa perquè ella és incapaç d’empassar l’aliment si li donen amb cullera. Des de fa dos anys ha perdut tota capacitat cognoscitiva, fins i tot dels familiars més directes que som els seus dos fills. No parla gens ni mou gairebé un sol múscul de la cara. Les seves reaccions als estímuls són pràcticament nul·les.
"Ja sé que hi ha molts casos com aquest però és el que jo pateixo i crec oportú explicar-lo. Tinc molt clar que això no és viure. Jo entenc la vida quan la persona encara conserva una mica de la seva dignitat com a tal. Aquest és un cas terminal i lògicament no té cap solució. No millorarà. Els metges diuen que les seves constants vitals són encara bones i que no tenen ni idea quan podrà durar.
"Això és vida? Cada vegada que vaig a veure-la surto amb la idea totalment clara que ja seria hora que s’apliqués d’una vegada i per totes en aquests casos el dret a la mort digna, i que no s’allargués la vida d’aquesta manera artificial. En aquest cas, deixant de donar-li aliment ja n’hi hauria prou, però de moment això els metges no ho poden decidir. Almenys hem arribat a un acord amb ells que li donin el mínim de medicació per evitar-li el patiment físic.
"El ser humà que jo vaig a veure ja no és la meva mare. Jo vull recordar-la quan era una persona, amb totes les seves llacunes mentals i les seves xacres físiques, però tenia la dignitat d’una persona. Ara jo crec que no ho és. És un ser que està en una vida quasi vegetativa i que em dol molt veure-la en aquest estat. Quan surto de la residència ho faig molt decebut i indignat pensant que és molt injust que duri aquest estat quan hi ha molta gent que vol viure i que demana viure i a vegades no els deixen.
"No allarguem més la vida a persones que estan en una situació terminal. Jo tinc feta la declaració de voluntats anticipades i espero que si arribo en una situació així me la respectin. La meva mare no ho va fer, però penso que en aquests casos els familiars més directes en col·laboració amb els metges hauríem de poder decidir per ella. Jo demano que les noves lleis i els nous legisladors pensin en les persones i en el seu dret a viure i a morir lliurement i amb dignitat. Aquest no és el cas que presenta avui dia la meva mare."
Toni Valls. El Periódico, 09/03/2016
"La meva mare té 97 anys, gairebé 98. Presenta una demència senil en grau màxim i està ingressada en una residència. Tot el dia i nit és al llit, presenta llagues a l’esquena i l’estan alimentant amb una dieta triturada que li donen amb xeringa perquè ella és incapaç d’empassar l’aliment si li donen amb cullera. Des de fa dos anys ha perdut tota capacitat cognoscitiva, fins i tot dels familiars més directes que som els seus dos fills. No parla gens ni mou gairebé un sol múscul de la cara. Les seves reaccions als estímuls són pràcticament nul·les.
"Ja sé que hi ha molts casos com aquest però és el que jo pateixo i crec oportú explicar-lo. Tinc molt clar que això no és viure. Jo entenc la vida quan la persona encara conserva una mica de la seva dignitat com a tal. Aquest és un cas terminal i lògicament no té cap solució. No millorarà. Els metges diuen que les seves constants vitals són encara bones i que no tenen ni idea quan podrà durar.
"Això és vida? Cada vegada que vaig a veure-la surto amb la idea totalment clara que ja seria hora que s’apliqués d’una vegada i per totes en aquests casos el dret a la mort digna, i que no s’allargués la vida d’aquesta manera artificial. En aquest cas, deixant de donar-li aliment ja n’hi hauria prou, però de moment això els metges no ho poden decidir. Almenys hem arribat a un acord amb ells que li donin el mínim de medicació per evitar-li el patiment físic.
"El ser humà que jo vaig a veure ja no és la meva mare. Jo vull recordar-la quan era una persona, amb totes les seves llacunes mentals i les seves xacres físiques, però tenia la dignitat d’una persona. Ara jo crec que no ho és. És un ser que està en una vida quasi vegetativa i que em dol molt veure-la en aquest estat. Quan surto de la residència ho faig molt decebut i indignat pensant que és molt injust que duri aquest estat quan hi ha molta gent que vol viure i que demana viure i a vegades no els deixen.
"No allarguem més la vida a persones que estan en una situació terminal. Jo tinc feta la declaració de voluntats anticipades i espero que si arribo en una situació així me la respectin. La meva mare no ho va fer, però penso que en aquests casos els familiars més directes en col·laboració amb els metges hauríem de poder decidir per ella. Jo demano que les noves lleis i els nous legisladors pensin en les persones i en el seu dret a viure i a morir lliurement i amb dignitat. Aquest no és el cas que presenta avui dia la meva mare."
8 de març 2016
Fer-se vell és una malaltia?
És una malaltia que quan et fas gran et caiguin els cabells?
Quan et fas vell, és una malaltia que vagis perdent les dents?
És una malaltia que a causa dels anys la vista es cansi, l'oïda s'afebleixi, la pell es ressequi i el cos s'encongeixi?
Que et costi més pujar les escales, ajupir-te per collir un paper i estirar el braç per agafar el paquet d'arrós del prestatge de dalt...
És una malaltia que t'entristeixis perquè els teus amics es van morint i et vas quedant sol?
És una malaltia no sentir-te a gust a causa de tantes pèrdues físiques i emocionals?
Quan tot s'esfondre, és una malaltia no tenir ganes de viure?
Quan et fas vell, és una malaltia que vagis perdent les dents?
És una malaltia que a causa dels anys la vista es cansi, l'oïda s'afebleixi, la pell es ressequi i el cos s'encongeixi?
Que et costi més pujar les escales, ajupir-te per collir un paper i estirar el braç per agafar el paquet d'arrós del prestatge de dalt...
És una malaltia que t'entristeixis perquè els teus amics es van morint i et vas quedant sol?
És una malaltia no sentir-te a gust a causa de tantes pèrdues físiques i emocionals?
Quan tot s'esfondre, és una malaltia no tenir ganes de viure?
4 de març 2016
Miqueló
-Ja no estava gaire bé del cap- diu l'Agnès.
-Potser és al revés, que ho va fer perquè tenia bé el cap- li respon l'Antoni.
El Miqueló es va suïcidar, es va penjar d'una alzina, no gaire lluny del corral on durant una part de l'any havia guardat, durant la seva llarga vida de pastor, les ovelles. Quan es va suïcidar devia tenir a la vora de vuitanta anys, feia molt que ja no pasturava les ovelles.
No havia tingut una vida fàcil, no havia tingut mai un cos àgil ni resistent, de manera que la feina de pastor li havia suposat sempre un esforç. A més, sordejava bastant, des de molt jove, i això l'havia aïllat molt, la seva vida social era molt restringida, gairebé inexistent.
Fins els vuitanta anys havia aconseguit viure pel seu compte, però veia que allò tenia data de caducitat. I no volia anar de cap manera a una residència, ho deia sovint. Malgrat les seves limitacions, havia viscut sempre a l'aire lliure, independent, i no tenia el més mínim interès en acabar vegetant en un geriàtric.
Va tenir una mala mort. Va trenar una corda amb els cordills de les bales de palla i es va penjar. Però no va calcular bé les distàncies i un cop penjat les puntes dels peus li tocaven a terra, de manera que va trigar a morir. Pobre Miqueló, fins i tot morir-se li va ser difícil, com tot a la seva vida.
Però si hagués demanat ajuda per morir ningú la hi hauria facilitat. Ho va haver de fer sol, d'una manera primitiva i violenta, amb la seva poca traça, patint també en el moment del seu comiat. Si hagués demanat ajuda per morir amb més facilitat ningú l'hauria ajudat, uns potser a causa de les seves idees contraries al suïcidi, d'altres potser a causa de la por de les conseqüències legals. Tots perquè és un tema del qual no se'n vol parlar, si de cas només després dels fets consumats, de vegades amb una certa morbositat.
El Miqueló sabia perfectament el que no volia. Quan es va matar sabia perfectament el que feia. L'Agnès no tenia raó, quan en parlava, l'Antoni sí. Asseguts a la vora del foc de la casa de l'Agnès, fa uns dies em van explicar com va morir el Miqueló, al qual jo li havia perdut la pista.
Fa molts anys vaig treballar pel Miqueló. Jo anava amb la colla que durant la primavera li esquilava les ovelles. Era un home reservat, distant, amb un somriure defensiu. No era generós amb els jornals, però el recordo com un bon home, fins i tot amb afecte.
-Potser és al revés, que ho va fer perquè tenia bé el cap- li respon l'Antoni.
El Miqueló es va suïcidar, es va penjar d'una alzina, no gaire lluny del corral on durant una part de l'any havia guardat, durant la seva llarga vida de pastor, les ovelles. Quan es va suïcidar devia tenir a la vora de vuitanta anys, feia molt que ja no pasturava les ovelles.
No havia tingut una vida fàcil, no havia tingut mai un cos àgil ni resistent, de manera que la feina de pastor li havia suposat sempre un esforç. A més, sordejava bastant, des de molt jove, i això l'havia aïllat molt, la seva vida social era molt restringida, gairebé inexistent.
Fins els vuitanta anys havia aconseguit viure pel seu compte, però veia que allò tenia data de caducitat. I no volia anar de cap manera a una residència, ho deia sovint. Malgrat les seves limitacions, havia viscut sempre a l'aire lliure, independent, i no tenia el més mínim interès en acabar vegetant en un geriàtric.
Va tenir una mala mort. Va trenar una corda amb els cordills de les bales de palla i es va penjar. Però no va calcular bé les distàncies i un cop penjat les puntes dels peus li tocaven a terra, de manera que va trigar a morir. Pobre Miqueló, fins i tot morir-se li va ser difícil, com tot a la seva vida.
Però si hagués demanat ajuda per morir ningú la hi hauria facilitat. Ho va haver de fer sol, d'una manera primitiva i violenta, amb la seva poca traça, patint també en el moment del seu comiat. Si hagués demanat ajuda per morir amb més facilitat ningú l'hauria ajudat, uns potser a causa de les seves idees contraries al suïcidi, d'altres potser a causa de la por de les conseqüències legals. Tots perquè és un tema del qual no se'n vol parlar, si de cas només després dels fets consumats, de vegades amb una certa morbositat.
El Miqueló sabia perfectament el que no volia. Quan es va matar sabia perfectament el que feia. L'Agnès no tenia raó, quan en parlava, l'Antoni sí. Asseguts a la vora del foc de la casa de l'Agnès, fa uns dies em van explicar com va morir el Miqueló, al qual jo li havia perdut la pista.
Fa molts anys vaig treballar pel Miqueló. Jo anava amb la colla que durant la primavera li esquilava les ovelles. Era un home reservat, distant, amb un somriure defensiu. No era generós amb els jornals, però el recordo com un bon home, fins i tot amb afecte.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
