Amors confosos

Amors confosos,
plens de por i inseguretats,
que converteixen el morir
de la persona estimada i desvalguda
en un trànsit llarg, lent
i ple de sofriment.

La salamandra i el SPSS

Diferents vegades he explicat que una raó meva (no l'única) per no voler viure com més anys millor és el "preu social" que aquesta supervivència meva pot tenir. És una decisió que se'm reforça cada vegada que veig com alguns coneguts meus s'enfronten als últims anys de la seva vida (amb una actitud de la qual jo me'n sento infinitament allunyat). Avui provaré d'explicar-ho d'una altra manera, amb un conte. Som-hi.

Hi havia una vegada una salamandra bastant gran que, a causa de la seva edat, cada vegada tenia més problemes de salut. Però com que continuava tenint moltes ganes de viure, la salamandra anava seguint tots els tractaments que els diferents metges i especialistes li anaven pautant.

Aquests tractaments, però, passava que, mentre intentaven curar una cosa, sovint en desequilibraven o espatllaven una altra. I com que cada vegada el catàleg de mals i malalties de la salamandra era més gran (i ella seguia fent-se més gran), el seu quadre clínic general s'anava convertint en una mena d'enciclopèdia de patologies. 

Al  principi els seus problemes no eren greus. Per exemple, durant uns anys havia notat que cada vegada es cansava més, que les cames li pesaven, però no hi donava gaire importància, perquè ho associava a l'edat. Però llavors li van fer unes proves i van veure que aquell cansament el provocava el seu cor, ja una mica tocat. I com que la cosa va anar empitjorant, al final li van haver de fer un triple 'baipàs'. I va haver d'assumir que a partir d'aleshores hauria d'anar amb més de compte, i que s'hauria de medicar pel cor indefinidament.

Això passava mentre que, alhora, s'havia d'anar medicant a causa de diferents problemes que, de mica en mica, també havien anat apareixent: colesterol, diabetis, tiroïditis, inici de parkinson...

La vida de la salamandra, amb tants problemes, limitacions i dolors, cada vegada era més complicada. Cada un d'aquests problemes, naturalment, el portava el corresponent especialista, de manera que tot sovint havia d'anar a l'hospital a fer-se anàlisis, TACs, RMs, i tota mena d'altres proves.

Però malgrat tantes dificultats i sofriments, la salamandra encara seguia volent viure, no es volia morir. Per això acceptava tots els tractaments que li suggerien, quan no era el cas que ella mateixa els exigia. Perquè això també passava: de vegades la salamandra es queixava que a ella no l'atenien prou bé, que les visites i les intervencions es demoraven, que uns medicaments pels seus problemes autoimmunes costava molt que els hi receptessin... La salamandra es passava més temps als hospitals fent proves, consultes i rebent tractaments que a casa seva, i malgrat això, de vegades encara es queixava que no era tractada prou bé.

Al final, és clar, la salamandra es va morir. Es va morir després d'haver viscut uns últims anys de vida molt dolents, mig drogada, patint, suportant munts d'efectes secundaris, ansiosa i aterrida... Es va morir perquè fins ara, totes les salamandres arriba un dia que es moren. Per moltes medecines que es prenguin i molts tractaments que els hi facin. Aquesta és la realitat: "la vida de les salamandres és així d'injusta", què hi farem.

Explicat ja el conte, ara segueixo parlant de mi. Els salamandristes, els entesos en salamandres (de la família dels amfibis urodels), saben que hi ha salamandres de moltes menes diferents. Per exemple, jo crec que pertanyo a una subespècie de salamandres que no vol res de tot això de la salamandra del conte. Perquè jo prefereixo morir-me, abans d'assumir i suportar aquests estats de decrepitud, degradació i dependències. Prefereixo mil vegades morir-me, abans que entrar en aquest remolí de metges, hospitals, i medicacions. Ho reitero: molt millor mort, que viure arrapat amb por i desesperació a la vida, amb aquesta falta de deseiximent, i alhora devorant aquests munts de recursos del SPSS (Sistema Públic de Salut de les Salamandres). 

Ho tinc tan clar, això, que abans d'acabar com la salamandra del conte, si cal, prefereixo ser una salamandra suïcidada, difunta per pròpia iniciativa.