"Anomenem cos la barraca on la nostra existència està acampada." Joseph Joubert (1)
Ja ho he dit altres vegades: un dels motius pel qual no vull que la meva vida s'allargui massa, a banda del meu rebuig visceral a viure deteriorat, dependent o dement, és el rebuig també a la possibilitat que, per tal de poder conservar la meva vida, hagi de consumir massa recursos.
En aquest sentit, per a mi és indiferent que aquests recursos o diners siguin "meus" o de la societat (prestacions sanitàries, socials...). Sobre això, també tinc molt clar, pel que fa als meus diners, que només són "relativament meus", de manera que per ser coherent amb la meva "concepció del món i de la societat", no em puc permetre aquesta mena de malversaments. De malversaments "en la meva persona".
Quan dic "invertit massa en mi", aquest "massa" jo el vinculo a una equació que inclou tres variables: les meves eventuals limitacions, el meu grau "de satisfaccions", i el meu grau "de rendibilitat social". Per exemple, amb un grau "zero de rendibilitat", tinc clar que aquí jo no hi faig res... (i parlo només per mi).
És veritat que no sabem com podem reaccionar davant d'una situació que no hem viscut mai, sobre la qual només "hi hem pensat". Però també és veritat que ara mateix sóc incapaç d'imaginar-me canviant de manera de pensar. Perquè si hi penso, si m'imagino canviant pel que fa a aquest tema, també penso que, llavors, em moriria de vergonya o de pena. Pel fet d'haver claudicat, pel fet d'haver-me encongit fins aquest punt... pel fet d'haver acceptat el que de cap manera volia acceptar quan tenia el cap clar i una actitud deseixida.
Insisteixo, em costa molt imaginar-me canviant d'actitud. I potser per això, ara m'agrada escriure-ho, anar-ho escrivint, i alhora fer-ho públic, per tal que en quedi constància. I així, si un dia m'afebleixo, llavors tingui aquests recordatoris d'allò que, que en moments de més fortalesa (i lucidesa), havia pensat i escrit.
--
(1) Font: RodaMots
13 d’ag. 2020
31 de jul. 2020
El dolor: com un llop d'ullals esmolats
(PSV)
Com un corb que me'l picoteja, com una urpa que me l'esgarrapa, com un martell que me'l colpeja, com una premsa que me'l constreny, com uns fils que me l'estiren i l'esquincen, com un foc que em crema... D'aquestes diferents maneres el Joan M es refereix al dolor insuportable que sent de vegades al cap, i que quan comença, diu, és "com l'arribada d'un llop d'ullals esmolats que de cop em mossega el cervell".
El seu no és un dolor permanent, sinó episòdic. Arriba, l'atrapa, el tortura, el desespera, desitja morir-se... i després el dolor marxa. Fins a no se sap quan. En qualsevol cas, cada dia "el visita" diferents vegades. I entremig de les visites, no té tampoc pau, perquè viu amb el record de les visites anteriors, i amb el pànic d'una nova visita, en qualsevol moment.
Tantes formes diferents de referir-se a aquest dolor (mossegades, cops, esquinçaments, foc...), ves a saber si són el resultat de voler descriure un dolor que no sap com descriure, per al qual no troba les paraules necessàries, la "imatge" més adequada, o si és que el dolor, a banda de tenir sempre (quan es presenta), una immensa i brutal intensitat, segons el tipus d'episodis té diferents peculiaritats.
El cas és que, quan pateix aquestes tortures, s'agafa el cap amb desesperació, crida, plora, diu que no pot més, que és insuportable, que vol morir-se... I després, quan es comença a recuperar, és quan intenta descriure el dolor que l'ha atacat, quan diu que ja s'hauria d'haver mort el dia que va caure a la dutxa i es va colpejar el cap, que s'hauria d'haver mort llavors, abans que comencés aquest terrible malson, que ja fa mesos que dura.
Un dia em diu: "Tu saps que jo no crec en Déu ni en res, però quan tinc aquests atacs terribles li dic a Déu que perquè m'ho fa, que per què és tan cruel amb mi; li demano per favor que deixi de torturar-me, que em deixi morir d'una vegada..." I quan parla així a mi m'entristeix, i alhora m'entendreix, i també em vénen ganes de plorar.
Al principi, durant setmanes no se'l podia anar a veure (a causa de l'embolic del virus). Quan finalment hi he pogut anar, li he dut un telèfon mòbil, senzill, d'aquests que només serveixen per telefonar. Gairebé idèntic al que tenia. Del mateix tipus que el que un dia, en un moment de dolor insuportable i desesperació, va estampar contra la paret. Engego el telèfon nou, li recordo com funciona... però ja no entén les explicacions, es fa un embolic. El cop al cap (o potser el sofriment desmesurat provocat pels atacs de dolor al cap), ha fet que la seva capacitat d'atenció i memòria hagin minvat molt (per exemple, abans era un gran lector de diaris, i ara no és capaç de llegir ni els titulars; si ho intenta, diu que el cap si li descontrola, i que se li desperta el dolor...).
Té noranta anys, i fins al dia de la caiguda a la dutxa havia tingut una raonable bona vida (en part gràcies al fet que fins ara li havien pogut anar apedaçant o compensant bé els seus diferents problemes de salut). Ara, de cop, tot ha canviat, i aquell Joan que ningú hauria dit que tenia noranta anys (a causa de la seva ment desperta, els seus moviments àgils, la seva vitalitat, la seva autonomia), ara els té realment, noranta anys: aclaparadors, tangibles, feixucs, limitadors, adolorits. Els té, i a més els té acompanyats d'un entorn familiar que viu aquesta nova situació seva, aquest nou escenari, com una càrrega, com una molèstia. I ell se n'adona, i això fa que la seva sensació de desemparament i solitud siguin immensos.
Sí, segurament el Joan M s'hauria d'haver mort el mateix dia que va caure a la dutxa, perquè d'ara endavant l'espera ben poc de bo. I de dolent, potser tot, cada vegada més.
Com un corb que me'l picoteja, com una urpa que me l'esgarrapa, com un martell que me'l colpeja, com una premsa que me'l constreny, com uns fils que me l'estiren i l'esquincen, com un foc que em crema... D'aquestes diferents maneres el Joan M es refereix al dolor insuportable que sent de vegades al cap, i que quan comença, diu, és "com l'arribada d'un llop d'ullals esmolats que de cop em mossega el cervell".
El seu no és un dolor permanent, sinó episòdic. Arriba, l'atrapa, el tortura, el desespera, desitja morir-se... i després el dolor marxa. Fins a no se sap quan. En qualsevol cas, cada dia "el visita" diferents vegades. I entremig de les visites, no té tampoc pau, perquè viu amb el record de les visites anteriors, i amb el pànic d'una nova visita, en qualsevol moment.
Tantes formes diferents de referir-se a aquest dolor (mossegades, cops, esquinçaments, foc...), ves a saber si són el resultat de voler descriure un dolor que no sap com descriure, per al qual no troba les paraules necessàries, la "imatge" més adequada, o si és que el dolor, a banda de tenir sempre (quan es presenta), una immensa i brutal intensitat, segons el tipus d'episodis té diferents peculiaritats.
El cas és que, quan pateix aquestes tortures, s'agafa el cap amb desesperació, crida, plora, diu que no pot més, que és insuportable, que vol morir-se... I després, quan es comença a recuperar, és quan intenta descriure el dolor que l'ha atacat, quan diu que ja s'hauria d'haver mort el dia que va caure a la dutxa i es va colpejar el cap, que s'hauria d'haver mort llavors, abans que comencés aquest terrible malson, que ja fa mesos que dura.
Un dia em diu: "Tu saps que jo no crec en Déu ni en res, però quan tinc aquests atacs terribles li dic a Déu que perquè m'ho fa, que per què és tan cruel amb mi; li demano per favor que deixi de torturar-me, que em deixi morir d'una vegada..." I quan parla així a mi m'entristeix, i alhora m'entendreix, i també em vénen ganes de plorar.
Al principi, durant setmanes no se'l podia anar a veure (a causa de l'embolic del virus). Quan finalment hi he pogut anar, li he dut un telèfon mòbil, senzill, d'aquests que només serveixen per telefonar. Gairebé idèntic al que tenia. Del mateix tipus que el que un dia, en un moment de dolor insuportable i desesperació, va estampar contra la paret. Engego el telèfon nou, li recordo com funciona... però ja no entén les explicacions, es fa un embolic. El cop al cap (o potser el sofriment desmesurat provocat pels atacs de dolor al cap), ha fet que la seva capacitat d'atenció i memòria hagin minvat molt (per exemple, abans era un gran lector de diaris, i ara no és capaç de llegir ni els titulars; si ho intenta, diu que el cap si li descontrola, i que se li desperta el dolor...).
Té noranta anys, i fins al dia de la caiguda a la dutxa havia tingut una raonable bona vida (en part gràcies al fet que fins ara li havien pogut anar apedaçant o compensant bé els seus diferents problemes de salut). Ara, de cop, tot ha canviat, i aquell Joan que ningú hauria dit que tenia noranta anys (a causa de la seva ment desperta, els seus moviments àgils, la seva vitalitat, la seva autonomia), ara els té realment, noranta anys: aclaparadors, tangibles, feixucs, limitadors, adolorits. Els té, i a més els té acompanyats d'un entorn familiar que viu aquesta nova situació seva, aquest nou escenari, com una càrrega, com una molèstia. I ell se n'adona, i això fa que la seva sensació de desemparament i solitud siguin immensos.
Sí, segurament el Joan M s'hauria d'haver mort el mateix dia que va caure a la dutxa, perquè d'ara endavant l'espera ben poc de bo. I de dolent, potser tot, cada vegada més.
3 de jul. 2020
No només un dia la vida s'acaba
No només un dia la vida s'acaba,
sinó que a més de vegades
s'acaba malament.
Mala cosa, quan és així.
Per això és important
no delegar el comandament,
i d'aquesta manera,
si un dia al final cal,
poder clavar un cop de volant.
Abans que arribi l'infern,
mentre encara conservem el seny.
(ja que després, dements, extraviats,
nafrats, pixats, cagats,
ja no podrem decidir res)
sinó que a més de vegades
s'acaba malament.
Mala cosa, quan és així.
Per això és important
no delegar el comandament,
i d'aquesta manera,
si un dia al final cal,
poder clavar un cop de volant.
Abans que arribi l'infern,
mentre encara conservem el seny.
(ja que després, dements, extraviats,
nafrats, pixats, cagats,
ja no podrem decidir res)
1 de jul. 2020
Quan el cap es desballesta
Quan el cap es desballesta
i el cos ja només fa baves i llagues...
Quan la vida es deshabita
i només es manté perquè algú altre la manté,
no seria millor deixar d'intervenir?
Seure al costat d'aquest cos deshabitat,
agafar-li la mà, amb efecte i compassió,
i esperar que arribi el desenllaç.
i el cos ja només fa baves i llagues...
Quan la vida es deshabita
i només es manté perquè algú altre la manté,
no seria millor deixar d'intervenir?
Seure al costat d'aquest cos deshabitat,
agafar-li la mà, amb efecte i compassió,
i esperar que arribi el desenllaç.
29 de juny 2020
L'infern del Martí
Fa uns anys de vegades el Martí ho deia: "Abans d'acabar com aquest o aquell, prefereixo morir-me" (es referia a persones grans del poble sense autonomia física, o amb el cap demenciat, o amb les dues coses alhora). De vegades era més explícit: "Si un dia arribo a aquest punt sense que jo ho hagi pogut evitar, voldria que em clavessin una injecció i que tot s'acabés". I afegia que ho deia perquè aquelles no eren formes de vida, sinó només existències vegetatives, humiliants i doloroses per a qui les patia, i també doloroses i esgotadores per als familiars. Com que cada vegada es feia més gran i aquests eventuals escenaris els veia més possibles, i li feien més por, de tant en tant s'hi referia.
Ara ell està en aquesta situació que no volia, que odiava. Hi va arribar d'una manera brusca, inesperada: al despertar-se d'una operació que en principi no tenia molts riscos, s'havia convertit en una altra persona, ensorrada i dement. I de forma irreversible. Va tenir la mala sort de ser part del petit tant per cent de persones a les quals una operació com aquella els pot desencadenar aquella catàstrofe.
Des d'aleshores, l'únic que ha fet és empitjorar. I després d'intermitens estades en diferents centres, alternades amb períodes a casa, de molt mal gestionar per part de la seva dona (se sentia del tot desbordada), finalment l'han ingressat en una residència.
A la residència el Martí està lligat tot el dia, a la cadira de rodes o al llit. El motiu: evitar que es decanti, que caigui i "es faci mal" (el compromís de la residència és aquest, protegir "la integritat d'aquesta carcassa deshabitada"...). El Martí era un home amb una gran energia, i la severa demència li ha robat la lucidesa, però no aquell neguit que sempre l'acompanyava. Un neguit que ara ni el munt de medicaments que li donen aconsegueixen estabornir del tot. El Martí viu una versió greu d'allò que no volia viure de cap manera. I ho seguirà vivint fins que es mori, perquè ara "ell" ja no pot fer res per evitar-ho.
Ell havia parlat d'aquest tema (si més no a mi me n'havia parlat unes quantes vegades), però no ho havia escrit enlloc. I si també ho havia parlat amb la família (no ho sé), és possible que la família no ho volgués sentir, a causa de les pors, inseguretats i covardies de cadascú. Passa sovint: una cosa així tothom la troba espantosa, però es diu "que no s'hi pot fer res", que mala sort, que quina desgràcia... I ningú es planteja buscar la manera de limitar el temps de degradació i tortura que queda. I no és només que "no es faci res", sinó que sovint es fa "el contrari": es medica el malalt, se l'alimenta, es manté aquell cos respirant, engolint, defecant, orinant, aquell cos ja deshabitat...
En aquest cas, li ha tocat al Martí.
Ara ell està en aquesta situació que no volia, que odiava. Hi va arribar d'una manera brusca, inesperada: al despertar-se d'una operació que en principi no tenia molts riscos, s'havia convertit en una altra persona, ensorrada i dement. I de forma irreversible. Va tenir la mala sort de ser part del petit tant per cent de persones a les quals una operació com aquella els pot desencadenar aquella catàstrofe.
Des d'aleshores, l'únic que ha fet és empitjorar. I després d'intermitens estades en diferents centres, alternades amb períodes a casa, de molt mal gestionar per part de la seva dona (se sentia del tot desbordada), finalment l'han ingressat en una residència.
A la residència el Martí està lligat tot el dia, a la cadira de rodes o al llit. El motiu: evitar que es decanti, que caigui i "es faci mal" (el compromís de la residència és aquest, protegir "la integritat d'aquesta carcassa deshabitada"...). El Martí era un home amb una gran energia, i la severa demència li ha robat la lucidesa, però no aquell neguit que sempre l'acompanyava. Un neguit que ara ni el munt de medicaments que li donen aconsegueixen estabornir del tot. El Martí viu una versió greu d'allò que no volia viure de cap manera. I ho seguirà vivint fins que es mori, perquè ara "ell" ja no pot fer res per evitar-ho.
Ell havia parlat d'aquest tema (si més no a mi me n'havia parlat unes quantes vegades), però no ho havia escrit enlloc. I si també ho havia parlat amb la família (no ho sé), és possible que la família no ho volgués sentir, a causa de les pors, inseguretats i covardies de cadascú. Passa sovint: una cosa així tothom la troba espantosa, però es diu "que no s'hi pot fer res", que mala sort, que quina desgràcia... I ningú es planteja buscar la manera de limitar el temps de degradació i tortura que queda. I no és només que "no es faci res", sinó que sovint es fa "el contrari": es medica el malalt, se l'alimenta, es manté aquell cos respirant, engolint, defecant, orinant, aquell cos ja deshabitat...
En aquest cas, li ha tocat al Martí.
12 de juny 2020
Un minut de vida
L'últim que diu un malalt d'ELA (esclerosi lateral amiotròfica) en una entrevista és això: "Per a mi un minut de vida val més que tot l'univers". No es pot moure ni parlar, es comunica a través del moviment dels ulls; és així com contesta les preguntes de l'entrevistadora. Una de les coses que reivindica de manera insistent al llarg de tota l'entrevista són més recursos per a les persones com ell. (1)
Es diu Francisco. Penso en ell i "en tots els Franciscos", i m'adono que qüestionar, ni que sigui de forma parcial o lleu, aquest tipus de demandes, "queda lleig". És un tema ben complicat. A veure, com és que algú com jo, que no pateixo ELA ni res que s'hi assembli, potser m'atreveixo a qüestionar les demandes d'algú tan malalt com el Francisco?
El que ell demana és obvi que ho demana molta altra gent. No només malalts d'ELA, sinó de moltes altres malalties. I també es demanen més recursos des d'altres sectors: educació, justícia, medi ambient, seguretat, cultura... Per tant, sembla obvi que no a tothom se li podrà facilitar tot el que vol. Una cosa són els desitjos, i una altra la realitat.
Per tant, segurament és inevitable acabar plantejant preguntes "lletges" com aquesta: ¿quan pot arribar a pagar la societat per "una mica més de vida" d'algú com el Francisco? (un minut més, o una setmana, o un any...). D'un malalt d'ELA, o del que sigui, d'un càncer incurable, etc.
Penso que a tots, i per tant també "als Franciscos", ens convindria una mica més de realisme... i també de deseiximent. D'una banda hauríem d'acceptar que la vida és irremeiablement finita, i per tant a última hora no arrapar-nos-hi amb tanta desesperació. I d'una altra banda, que com que som molta gent, si reclamem "el màxim de recursos per a nosaltres", i llavors se'ns concedissin, això implicaria "que els altres", uns altres, en tindran menys.
O traduït al llenguatge del Francisco: que un minut més de vida nostra podria ser que impliqués molts minuts menys de vida de molta gent. Per exemple, perquè amb el cost "del nostre minut més", potser es podria finançar (si hi hagués la voluntat de fer-ho), un programa sanitari bàsic que salvés les vides d'infants d'altres llocs que potser moren per no poder accedir a una cosa tan elemental i barata com un antidiarreic.
Quan sento algú que parla com el Francisco sento incomoditat, i alhora, una mena de compassió barrejada amb rebuig. Perquè el que diu em sembla "normal" (sovint tots actuem així, amb por i egoisme, oblidant que a més de "nosaltres", també hi ha "els altres"). Però alhora que normal, també ho trobo trist i mesquí (en el seu cas, agreujat amb la frase final que tria, desmesuradament gràfica, i gairebé ofensiva).
Amb això vull dir que les persones com el Francisco no han de tenir ajudes? Per descomptat que no dic això. L'únic que volia dir, i dic, és que amb una mica més de deseiximent individual (sense tanta por ni tant egoisme), d'entrada la vida dels malalts segurament seria més fàcil, i segurament "la vida social", en conjunt, també ho seria, més fàcil. I més sostenible. I en conjunt més tranquil.la, menys crispada. I és que de vegades, "per un minut més", som capaços de molta crispació... (2)
--
(1) El Periódico, 17/2/2020. Entrevista de Natalia Vaquero a Francisco Luzón.
(2) Un altre exemple clar és alguns malalts amb càncers irreversibles i de ràpida evolució: per allargar-los la vida unes setmanes o mesos, de vegades se'ls administren tractaments de costos elevadíssims (i sovint d'eficàcia ben dubtosa). Però com que només mirem el nostre melic i només sentim la nostra por, "devorem" recursos de manera "bulímica", i inconscient, incapaços de veure cap altra cosa.
Es diu Francisco. Penso en ell i "en tots els Franciscos", i m'adono que qüestionar, ni que sigui de forma parcial o lleu, aquest tipus de demandes, "queda lleig". És un tema ben complicat. A veure, com és que algú com jo, que no pateixo ELA ni res que s'hi assembli, potser m'atreveixo a qüestionar les demandes d'algú tan malalt com el Francisco?
El que ell demana és obvi que ho demana molta altra gent. No només malalts d'ELA, sinó de moltes altres malalties. I també es demanen més recursos des d'altres sectors: educació, justícia, medi ambient, seguretat, cultura... Per tant, sembla obvi que no a tothom se li podrà facilitar tot el que vol. Una cosa són els desitjos, i una altra la realitat.
Per tant, segurament és inevitable acabar plantejant preguntes "lletges" com aquesta: ¿quan pot arribar a pagar la societat per "una mica més de vida" d'algú com el Francisco? (un minut més, o una setmana, o un any...). D'un malalt d'ELA, o del que sigui, d'un càncer incurable, etc.
Penso que a tots, i per tant també "als Franciscos", ens convindria una mica més de realisme... i també de deseiximent. D'una banda hauríem d'acceptar que la vida és irremeiablement finita, i per tant a última hora no arrapar-nos-hi amb tanta desesperació. I d'una altra banda, que com que som molta gent, si reclamem "el màxim de recursos per a nosaltres", i llavors se'ns concedissin, això implicaria "que els altres", uns altres, en tindran menys.
O traduït al llenguatge del Francisco: que un minut més de vida nostra podria ser que impliqués molts minuts menys de vida de molta gent. Per exemple, perquè amb el cost "del nostre minut més", potser es podria finançar (si hi hagués la voluntat de fer-ho), un programa sanitari bàsic que salvés les vides d'infants d'altres llocs que potser moren per no poder accedir a una cosa tan elemental i barata com un antidiarreic.
Quan sento algú que parla com el Francisco sento incomoditat, i alhora, una mena de compassió barrejada amb rebuig. Perquè el que diu em sembla "normal" (sovint tots actuem així, amb por i egoisme, oblidant que a més de "nosaltres", també hi ha "els altres"). Però alhora que normal, també ho trobo trist i mesquí (en el seu cas, agreujat amb la frase final que tria, desmesuradament gràfica, i gairebé ofensiva).
Amb això vull dir que les persones com el Francisco no han de tenir ajudes? Per descomptat que no dic això. L'únic que volia dir, i dic, és que amb una mica més de deseiximent individual (sense tanta por ni tant egoisme), d'entrada la vida dels malalts segurament seria més fàcil, i segurament "la vida social", en conjunt, també ho seria, més fàcil. I més sostenible. I en conjunt més tranquil.la, menys crispada. I és que de vegades, "per un minut més", som capaços de molta crispació... (2)
--
(1) El Periódico, 17/2/2020. Entrevista de Natalia Vaquero a Francisco Luzón.
(2) Un altre exemple clar és alguns malalts amb càncers irreversibles i de ràpida evolució: per allargar-los la vida unes setmanes o mesos, de vegades se'ls administren tractaments de costos elevadíssims (i sovint d'eficàcia ben dubtosa). Però com que només mirem el nostre melic i només sentim la nostra por, "devorem" recursos de manera "bulímica", i inconscient, incapaços de veure cap altra cosa.
9 de juny 2020
De niño la muerte es inimaginable, si a los 70 continúa siéndolo eres un poco tonto
"Sobre todo en la cultura norteamericana la muerte es un tema que no se puede tocar. La lucha por la vida y el triunfar sobre la muerte es una cosa fantástica, y en cambio el conformarse se ve como una cobardía. Y yo digo que eso es totalmente absurdo (...) Tengo todos los testamentos vitales firmados y he pedido a médicos amigos que me ayuden a morir con dignidad, sin dar la paliza la a gente, sin mortificar a mi familia, sin arruinarla y sin sufrir. (...) De niño la muerte es inimaginable, pero si a los 70 años continúa siéndolo es que eres un poco tonto. Cuando tantos amigos queridos desaparecieron cuando tenían mi edad o mucho más jóvenes, como Jorge Wagensberg, Jaume Vallcorba o Enric Miralles... no necesitas una pandemia. (...) Yo siempre digo 'dejadme llegar a la muerte vivo'. Veo mucho cobarde."
Oscar Tusquets, "De esta vamos a salir más pobres y más tontos", La Vanguardia, 08/06/2020
No sento precisament simpatia, cap a l'Oscar Tusquets (ara no cal que n'expliqui els motius, que són diversos i relacionats amb altres temes), però això que reprodueixo em sembla d'una gran sensatesa.
Oscar Tusquets, "De esta vamos a salir más pobres y más tontos", La Vanguardia, 08/06/2020
No sento precisament simpatia, cap a l'Oscar Tusquets (ara no cal que n'expliqui els motius, que són diversos i relacionats amb altres temes), però això que reprodueixo em sembla d'una gran sensatesa.
13 de maig 2020
Recordatori maig de 2020
"Morir no basta: hay que morir a tiempo." Jean Pau Sartre (1)
Aquests dies els sociòlegs segur que es freguen les mans de satisfacció, amb la inesperada i interessant situació provocada pel coronavirus. Jo, com ells, sento també curiositat, més que por. I la part de por que tinc no és al virus, sinó més aviat, de vegades, "als altres", a les seves reaccions potser imprevisibles, com a individus o col.lectius, a causa de l'insòlit escenari actual, de les pors que genera, i dels prejudicis i les irracionalitats que desvetlla.
A més, l'avantatge del virus (segons diuen), és que si l'agafes i tens una certa edat (com jo), et pot matar (i ja no t'has de preocupar de res més, "descanses en pau"). I si no et mata i et cures, en general es veu que és sense efectes secundaris. Per tant, és un bon virus, podríem dir que assenyat, responsable (si fos escaient atribuir virtuts als virus). A diferència, per exemple, d'uns problemes cardiovasculars que et puguin provocar un vessament cerebral que et deixi viu però fet una calamitat.
Bé, dit això a tall d'introducció (o d'excusa), el cas és que la meva voluntat segueix sent la de sempre, en relació amb el tema monogràfic d'aquestes pàgines. És a dir, la de seguir vivint "només en unes determinades circumstàncies": amb el cap clar i amb un mínim d'autonomia física. Perquè si no és així, no tinc gens d'interès ni ganes de seguir viu.
Per tant, i dit de manera més explícita, i així no queda cap mena de dubte (si és que n'hi havia algun, suposo que no), la meva determinació de plegar (de suïcidar-me, si calgués), per tal d'evitar haver de viure o vegetar d'una manera que no vull, és la de sempre. I dic suïcidar-me perquè l'opció de l'eutanàsia no m'agrada: si puc fer-ho sol, ¿per què implicar algú més, i potser llavors complicar-li la vida? No, aquesta feina, si la puc fer sol, millor.
En resum, cap novetat: fa dècades que penso exactament el mateix.
--
(1) Las palabras. Losada, 1964 (p. 17)
Aquests dies els sociòlegs segur que es freguen les mans de satisfacció, amb la inesperada i interessant situació provocada pel coronavirus. Jo, com ells, sento també curiositat, més que por. I la part de por que tinc no és al virus, sinó més aviat, de vegades, "als altres", a les seves reaccions potser imprevisibles, com a individus o col.lectius, a causa de l'insòlit escenari actual, de les pors que genera, i dels prejudicis i les irracionalitats que desvetlla.
A més, l'avantatge del virus (segons diuen), és que si l'agafes i tens una certa edat (com jo), et pot matar (i ja no t'has de preocupar de res més, "descanses en pau"). I si no et mata i et cures, en general es veu que és sense efectes secundaris. Per tant, és un bon virus, podríem dir que assenyat, responsable (si fos escaient atribuir virtuts als virus). A diferència, per exemple, d'uns problemes cardiovasculars que et puguin provocar un vessament cerebral que et deixi viu però fet una calamitat.
Bé, dit això a tall d'introducció (o d'excusa), el cas és que la meva voluntat segueix sent la de sempre, en relació amb el tema monogràfic d'aquestes pàgines. És a dir, la de seguir vivint "només en unes determinades circumstàncies": amb el cap clar i amb un mínim d'autonomia física. Perquè si no és així, no tinc gens d'interès ni ganes de seguir viu.
Per tant, i dit de manera més explícita, i així no queda cap mena de dubte (si és que n'hi havia algun, suposo que no), la meva determinació de plegar (de suïcidar-me, si calgués), per tal d'evitar haver de viure o vegetar d'una manera que no vull, és la de sempre. I dic suïcidar-me perquè l'opció de l'eutanàsia no m'agrada: si puc fer-ho sol, ¿per què implicar algú més, i potser llavors complicar-li la vida? No, aquesta feina, si la puc fer sol, millor.
En resum, cap novetat: fa dècades que penso exactament el mateix.
--
(1) Las palabras. Losada, 1964 (p. 17)
12 de maig 2020
La Mary Luz Ramírez
La Mary Luz Ramírez,
auxiliar de geriatria, li diu:
-Avui té molt bon aspecte, senyora Clara!
Però la senyora Clara no contesta.
No parla. No mira.
Ja no hi és.
Fa temps que va marxar
d'aquest cos que havia sigut el seu cos.
D'aquest cos que ara està subjectat
amb corretges a una cadira de rodes
(no sigui que es decanti massa,
i llavors acabi rebregat a terra).
-Senyora Claaaaara!
No cal que cridis, Mary Luz,
a dins ja no hi ha ningú.
auxiliar de geriatria, li diu:
-Avui té molt bon aspecte, senyora Clara!
Però la senyora Clara no contesta.
No parla. No mira.
Ja no hi és.
Fa temps que va marxar
d'aquest cos que havia sigut el seu cos.
D'aquest cos que ara està subjectat
amb corretges a una cadira de rodes
(no sigui que es decanti massa,
i llavors acabi rebregat a terra).
-Senyora Claaaaara!
No cal que cridis, Mary Luz,
a dins ja no hi ha ningú.
11 de maig 2020
Amb el moc a la solapa
Amb el moc a la solapa
la baba a la corbata
gotes de sopa a la bragueta
i una mosca que entra i surt de la boca
perquè sempre la té oberta,
els dies d'en Joan,
dements i absents,
van passant lentament.
Al magatzem de vells
on fa anys que està aparcat.
la baba a la corbata
gotes de sopa a la bragueta
i una mosca que entra i surt de la boca
perquè sempre la té oberta,
els dies d'en Joan,
dements i absents,
van passant lentament.
Al magatzem de vells
on fa anys que està aparcat.
25 de març 2020
No totes les morts són iguals
[PSV]
"Y entonces ocurrió (...) Los homínidos comprendieron que ellos, todos ellos, estaban destinados a morir." Juan Luis Arsuaga (1)
Quan la vida que queda és ja molt "petita", molt "deshabitada", quan en la vida d'una persona ja no hi ha cap sentit "ni possibilitat de sentit", a causa de la degeneració i destrucció cerebral, i de la consegüent i inevitable desaparició de la ment, "de la persona", o quan en una vida encara queda ment però la resta tot és sofriment, intens, inalleujable, i irreversible, físic o psicològic, sense cap esperança ni possibilitat d'esperança, en aquests casos, la mort, quan finalment arriba, és una benedicció, un alliberament. És una bona notícia, la seva arribada, perquè suposa el final d'un procés de degradació i de tortura.
Per això, en un moment com l'actual, en què la gent gran és més vulnerable a causa de les conseqüències d'encomanar-se amb el coronavirus, no em sembla fora de lloc fer aquesta referència en el sentit que, "per a algunes persones", el que passa avui, més que un moment de risc, és una oportunitat. I ho dic així no perquè vulgui qüestionar altres discursos d'aquests dies, sinó només perquè em sembla que "completar-los" és positiu.
Dir que "la vida és sempre valuosa" es pot dir des d'una determinada ideologia de la vida, des d'un determinat sistema de creences, però aquesta afirmació és difícil d'encaixar, tant "des de la raó" (la capacitat de reflexionar), com "des de la compassió" (davant la desgràcia i el sofriment d'algú).
Per això, avui, en el context d'aquesta peculiar avinentesa (la crisi del coronavirus i la seva especial mortaldat entre la gent més gran), em sembla oportú dir que la mort pot ser la millor benaurança, quan en una vida ja no hi queda res per celebrar, res per esperar, quan la vida són "dies deshabitats" o "dies de només sofriment".
Ho diré amb més claredat: a moltes residències geriàtriques, no a la planta "que normalment s'ensenya", sinó potser "al pis de dalt", o "al de baix", sobreviuen homes i dones amb característiques com les que he exposat. La seva mort, per a qualsevol persona amb una mica de sentit comú i una mica de compassió, hauria de ser un motiu d'alegria, o si més no d'alleujament. Perquè aquestes persones no serien "víctimes" de la crisi vírica actual, sinó "beneficiàries". Aquesta seria la paraula justa (una paraula que, òbviament, i de manera hipòcrita i poruga, ni gestors de residències, ni polítics, ni representant religiosos, no faran servir mai de manera pública).
En algun moment estaria bé que "les autoritats competents" ens facilitessin dades estadístiques d'aquest tipus de defuncions en concret. D'aquests casos "d'alliberament gràcies al coronavirus". Cosa que és poc probable que passi (que se'ns donin aquestes dades), ja que sobre la situació anorreada, marginada i vegetativa d'aquestes persones es prefereix parlar-ne poc. És com si no existissin.
--
(1) El collar del neandertal. Temas de hoy, 1999 (p. 203)
"Y entonces ocurrió (...) Los homínidos comprendieron que ellos, todos ellos, estaban destinados a morir." Juan Luis Arsuaga (1)
Quan la vida que queda és ja molt "petita", molt "deshabitada", quan en la vida d'una persona ja no hi ha cap sentit "ni possibilitat de sentit", a causa de la degeneració i destrucció cerebral, i de la consegüent i inevitable desaparició de la ment, "de la persona", o quan en una vida encara queda ment però la resta tot és sofriment, intens, inalleujable, i irreversible, físic o psicològic, sense cap esperança ni possibilitat d'esperança, en aquests casos, la mort, quan finalment arriba, és una benedicció, un alliberament. És una bona notícia, la seva arribada, perquè suposa el final d'un procés de degradació i de tortura.
Per això, en un moment com l'actual, en què la gent gran és més vulnerable a causa de les conseqüències d'encomanar-se amb el coronavirus, no em sembla fora de lloc fer aquesta referència en el sentit que, "per a algunes persones", el que passa avui, més que un moment de risc, és una oportunitat. I ho dic així no perquè vulgui qüestionar altres discursos d'aquests dies, sinó només perquè em sembla que "completar-los" és positiu.
Dir que "la vida és sempre valuosa" es pot dir des d'una determinada ideologia de la vida, des d'un determinat sistema de creences, però aquesta afirmació és difícil d'encaixar, tant "des de la raó" (la capacitat de reflexionar), com "des de la compassió" (davant la desgràcia i el sofriment d'algú).
Per això, avui, en el context d'aquesta peculiar avinentesa (la crisi del coronavirus i la seva especial mortaldat entre la gent més gran), em sembla oportú dir que la mort pot ser la millor benaurança, quan en una vida ja no hi queda res per celebrar, res per esperar, quan la vida són "dies deshabitats" o "dies de només sofriment".
Ho diré amb més claredat: a moltes residències geriàtriques, no a la planta "que normalment s'ensenya", sinó potser "al pis de dalt", o "al de baix", sobreviuen homes i dones amb característiques com les que he exposat. La seva mort, per a qualsevol persona amb una mica de sentit comú i una mica de compassió, hauria de ser un motiu d'alegria, o si més no d'alleujament. Perquè aquestes persones no serien "víctimes" de la crisi vírica actual, sinó "beneficiàries". Aquesta seria la paraula justa (una paraula que, òbviament, i de manera hipòcrita i poruga, ni gestors de residències, ni polítics, ni representant religiosos, no faran servir mai de manera pública).
En algun moment estaria bé que "les autoritats competents" ens facilitessin dades estadístiques d'aquest tipus de defuncions en concret. D'aquests casos "d'alliberament gràcies al coronavirus". Cosa que és poc probable que passi (que se'ns donin aquestes dades), ja que sobre la situació anorreada, marginada i vegetativa d'aquestes persones es prefereix parlar-ne poc. És com si no existissin.
--
(1) El collar del neandertal. Temas de hoy, 1999 (p. 203)
21 de febr. 2020
Amb les ungles pintades
[PSV]
La Carmen pinta les ungles de la Roser, després la pentina i li ruixa pel damunt un esprai de laca i colònia. Li posa crema a les mans, fins als canells. Li posa també una altra crema a la cara, i quan la pell l'absorbeix li posa pólvores a les galtes, i li pinta els llavis. Després li posa arracades a les orelles, i un braçalet i un collaret. Mentrestant, tota l'estona la Carmen parla de manera afectuosa a la Roser: "Aquesta crema et va molt bé", "Mira que guapa que estàs quedant"...
La Roser no diu res. Fa molt temps que no diu res. Asseguda a la cadira de rodes, li penja el cap endavant, té els ulls aclucats, no fa cap moviment. Sembla que ni respiri. De mica en mica, al llarg dels mesos, la Roser s'ha anat "deshabitant", i també s'ha anat encongint, ressecant, fins al punt que, gairebé centenària, sembla una mòmia (tant per l'aspecte físic com per les seves reaccions, nul.les).
Quan la Carmen acosta a la boca de la Roser una culleradeta de iogurt amb una mica de galeta estovada, quan la hi acosta i pressiona el llavi inferior avall, per tal que li sigui possible introduir la punta de la cullereta a dins de la boca, de vegades, després de diferents intents, la Roser potser reacciona, com un ocellet moribund, i es fica a dins de la boca una mica de iogurt. I així, a base d'hores, la Roser ingereix un mínim d'aliment "que impedeix que s'acabi de morir" (d'altra banda, què passarà quan ja no empassi res? li posaran una sonda? fins a quin extrem arribarà aquest desgavell...?).
Aquest cos deshabitat de la Roser és client d'una de les residències geriàtriques més luxoses i cares de la ciutat. Sense la Carmen, que li fa companyia tot el dia (és un servei afegit, no entra dins del paquet residencial), la Roser estaria sempre a la seva habitació, immòbil, estirada al llit, sola... i potser entubada (les clientes s'han de conservar). El paper de la Carmen consisteix en permetre que la Roser estigui en una de les sales comunes de la residència, en una cadira de rodes, i pentinar-la, pintar-li les ungles, donar-li miques de iogurt...
Aquesta vegada he anat a la residència a veure una altra àvia, una tia de la Lívia, la Maria. La Maria té gairebé la mateixa edat que la Roser, les dues van cap als 100 anys. Però la Maria conserva el cap clar, un considerable enginy i un bon humor envejable. I encara camina sola, ajudant-se amb un bastó. La Maria, malgrat l'autonomia mental i física que conserva, sent que l'edat li pesa, està cansada. De vegades ho diu: "Ja m'hauria d'haver mort". I si algú, llavors, amb la intenció d'animar-la, li diu que està molt bé (cosa certa, atesa la seva edat), ella contesta: "La processó va per dins".
No fer la vida el més fàcil possible a la Maria seria una crueltat... de la mateixa manera que no deixar que la Roser s'acabi de morir "és", una crueltat.
Sobre la primera eventual crueltat tothom coincideix, hi està d'acord (si més no en teoria, ja que després molts avis viuen en un abandonament que pot anar des de discret fins a escandalós). Però sobre la segona crueltat sembla que sovint es prefereix mirar cap a una altra banda. Envoltants de diferents indiferències i crueltats (per omissió, per acció...), van passant els dies...
La Carmen pinta les ungles de la Roser, després la pentina i li ruixa pel damunt un esprai de laca i colònia. Li posa crema a les mans, fins als canells. Li posa també una altra crema a la cara, i quan la pell l'absorbeix li posa pólvores a les galtes, i li pinta els llavis. Després li posa arracades a les orelles, i un braçalet i un collaret. Mentrestant, tota l'estona la Carmen parla de manera afectuosa a la Roser: "Aquesta crema et va molt bé", "Mira que guapa que estàs quedant"...
La Roser no diu res. Fa molt temps que no diu res. Asseguda a la cadira de rodes, li penja el cap endavant, té els ulls aclucats, no fa cap moviment. Sembla que ni respiri. De mica en mica, al llarg dels mesos, la Roser s'ha anat "deshabitant", i també s'ha anat encongint, ressecant, fins al punt que, gairebé centenària, sembla una mòmia (tant per l'aspecte físic com per les seves reaccions, nul.les).
Quan la Carmen acosta a la boca de la Roser una culleradeta de iogurt amb una mica de galeta estovada, quan la hi acosta i pressiona el llavi inferior avall, per tal que li sigui possible introduir la punta de la cullereta a dins de la boca, de vegades, després de diferents intents, la Roser potser reacciona, com un ocellet moribund, i es fica a dins de la boca una mica de iogurt. I així, a base d'hores, la Roser ingereix un mínim d'aliment "que impedeix que s'acabi de morir" (d'altra banda, què passarà quan ja no empassi res? li posaran una sonda? fins a quin extrem arribarà aquest desgavell...?).
Aquest cos deshabitat de la Roser és client d'una de les residències geriàtriques més luxoses i cares de la ciutat. Sense la Carmen, que li fa companyia tot el dia (és un servei afegit, no entra dins del paquet residencial), la Roser estaria sempre a la seva habitació, immòbil, estirada al llit, sola... i potser entubada (les clientes s'han de conservar). El paper de la Carmen consisteix en permetre que la Roser estigui en una de les sales comunes de la residència, en una cadira de rodes, i pentinar-la, pintar-li les ungles, donar-li miques de iogurt...
Aquesta vegada he anat a la residència a veure una altra àvia, una tia de la Lívia, la Maria. La Maria té gairebé la mateixa edat que la Roser, les dues van cap als 100 anys. Però la Maria conserva el cap clar, un considerable enginy i un bon humor envejable. I encara camina sola, ajudant-se amb un bastó. La Maria, malgrat l'autonomia mental i física que conserva, sent que l'edat li pesa, està cansada. De vegades ho diu: "Ja m'hauria d'haver mort". I si algú, llavors, amb la intenció d'animar-la, li diu que està molt bé (cosa certa, atesa la seva edat), ella contesta: "La processó va per dins".
No fer la vida el més fàcil possible a la Maria seria una crueltat... de la mateixa manera que no deixar que la Roser s'acabi de morir "és", una crueltat.
Sobre la primera eventual crueltat tothom coincideix, hi està d'acord (si més no en teoria, ja que després molts avis viuen en un abandonament que pot anar des de discret fins a escandalós). Però sobre la segona crueltat sembla que sovint es prefereix mirar cap a una altra banda. Envoltants de diferents indiferències i crueltats (per omissió, per acció...), van passant els dies...
20 de febr. 2020
Parlar del testament vital
Fa potser tres anys, a un grup de dones del poble molt actives culturalment, i que de manera periòdica organitzen (entre altres coses) xerrades sobre algun tema que consideren d'interès general, els vaig proposar fer una xerrada sobre el testament vital. Els vaig fer la proposta i els vaig dir que podia aconseguir la participació d'una persona que fa anys que es dedica a parlar públicament d'aquest tema (no em vaig postular jo mateix per tal d'evitar que es poguessin pensar que buscava algun tipus de protagonisme personal). Van demostrar interès, em van dir que la proposta els semblava adequada, i que quan decidissin la nova programació inclourien aquest acte.
Com que va anar passant el temps, al cap de mig any els vaig recordar la proposta. I em van dir que sí, que ja ho tenien en compte, i que ja m'avisarien quan decidissin una data. Mentrestant, anaven organitzant algunes xerrades sobre altres temes (val a dir que no sempre d'un gran interès).
Vaig deixar passar un any més, i llavors vaig repetir el recordatori. I aquesta vegada la resposta ja no va ser "ho tenim pendent", "ja t'avisarem", sinó unes paraules més boiroses. I vaig interpretar, vaig entendre, que tot i que no gosaven dir-m'ho amb claredat, no tenien la intenció de programar la xerrada sobre el testament vital. Pel motiu que fos, llavors ja no els devia semblar convenient (o potser no els ho havia semblat mai).
No vaig insistir. Vaig assumir la realitat. És a dir, que en un poble amb un munt de vells, alguns en condicions físiques o mentals força deplorables, feia por, o feia "ves a saber què", tocar aquell tema. Un tema del qual, d'altra banda, se'n parla cada dia: "La tal està fatal, ves si no seria millor que es morís", "tant de bo s'hagués mort", etc. Se'n parla cada dia per lamentar "la injusta que de vegades és la vida", "quina mala sort", etc. Són converses habituals... De manera que la conclusió és que sembla que es prefereixen aquestes converses, aquests laments, a "intentar fer alguna cosa" per tal que, les possibilitats de lamentar-se, no siguin tan grans.
Per descomptat, un testament vital no resol tots els eventuals escenaris adversos que es poden presentar (pel que fa a aquest tema), però alguns sí.
De fet, actualment al poble hi ha alguna persona que si quan era el moment hagués fet seu el testament vital, en lloc de viure ara com un vegetal, o demenciada (o en alguna altra condició "deplorable"), segurament ja s'hauria mort. I s'hauria mort "sense que ningú hagués fet res perquè es morís". Perquè només hauria calgut "que s'hagués deixat de fer". Només això, "abstenir-se", amb una actitud compassiva (acompanyada de tots els calmants que haguessin calgut). I d'aquesta manera, ara, els seus familiars o coneguts es podrien estalviar aquest tipus d'exclamacions: "Quina desgràcia!", "Quina injustícia!", etc.
Suposo que l'explicació de tot plegat és una barreja d'hipocresia social, de por "al que diran", d'inseguretat existencial, de prejudicis religiosos i no religiosos... El cas és que el tema incomoda, és obvi, i per tant s'evita. Perquè l'exemple que he posat d'aquest grup de dones més actives culturalment no és cap excepció, sinó que reflecteix força l'actitud de la majoria de la gent del poble.
Quan fent petar la xerrada amb algú (al poble, o a alguna altra banda), surt el tema de la por a la vellesa, o més ben dit, a la decrepitud, a la dependència, a una eventual demència, quan és el cas que l'altre manifesta el desig de no viure en aquestes condicions (el llindar concret de "la no acceptabilitat" no és uniforme, cadascú té el seu), de vegades jo aprofito i faig referència a la utilitat del testament vital, com a instrument de protecció preventiu de cara a eventuals "acarnissaments terapèutics" (o familiars), excessos de zel que voregen la crueltat, etc.
En aquests casos, en general em sorprèn el fet que, malgrat la clara manifestació del rebuig a viure en aquestes condicions indesitjables, sovint aquest pas preventiu tan fàcil, el del testament vital, la gent en general no es decideix a fer-lo. Diuen "que ho han de pensar bé", i ho van ajornant... I potser al cap d'un any, o dos, resulta que torna a sortir el tema, i tot segueix igual: l'interlocutor de torn manifesta una altra vegada la seva por a viure convertit en una desferra, jo repeteixo el suggeriment del testament vital... i no canvia res: es segueix ajornant la decisió de fer aquest document.
Un document d'últimes voluntats o testament vital no és "una garantia absoluta", sinó limitada (ja ho he dit abans), perquè la vida ens pot fer la guitza de moltes maneres diferents (tant pel que fa a la salut com pel que fa a les circumstàncies socials, relacionals). Però sembla que és evident que és millor una garantia limitada que cap garantia (o que cap "estratègia alternativa"). Tanmateix, pel motiu que sigui en cada cas, el testament vital sovint no es fa. I després, de vegades, passa el que passa.
Com que va anar passant el temps, al cap de mig any els vaig recordar la proposta. I em van dir que sí, que ja ho tenien en compte, i que ja m'avisarien quan decidissin una data. Mentrestant, anaven organitzant algunes xerrades sobre altres temes (val a dir que no sempre d'un gran interès).
Vaig deixar passar un any més, i llavors vaig repetir el recordatori. I aquesta vegada la resposta ja no va ser "ho tenim pendent", "ja t'avisarem", sinó unes paraules més boiroses. I vaig interpretar, vaig entendre, que tot i que no gosaven dir-m'ho amb claredat, no tenien la intenció de programar la xerrada sobre el testament vital. Pel motiu que fos, llavors ja no els devia semblar convenient (o potser no els ho havia semblat mai).
No vaig insistir. Vaig assumir la realitat. És a dir, que en un poble amb un munt de vells, alguns en condicions físiques o mentals força deplorables, feia por, o feia "ves a saber què", tocar aquell tema. Un tema del qual, d'altra banda, se'n parla cada dia: "La tal està fatal, ves si no seria millor que es morís", "tant de bo s'hagués mort", etc. Se'n parla cada dia per lamentar "la injusta que de vegades és la vida", "quina mala sort", etc. Són converses habituals... De manera que la conclusió és que sembla que es prefereixen aquestes converses, aquests laments, a "intentar fer alguna cosa" per tal que, les possibilitats de lamentar-se, no siguin tan grans.
Per descomptat, un testament vital no resol tots els eventuals escenaris adversos que es poden presentar (pel que fa a aquest tema), però alguns sí.
De fet, actualment al poble hi ha alguna persona que si quan era el moment hagués fet seu el testament vital, en lloc de viure ara com un vegetal, o demenciada (o en alguna altra condició "deplorable"), segurament ja s'hauria mort. I s'hauria mort "sense que ningú hagués fet res perquè es morís". Perquè només hauria calgut "que s'hagués deixat de fer". Només això, "abstenir-se", amb una actitud compassiva (acompanyada de tots els calmants que haguessin calgut). I d'aquesta manera, ara, els seus familiars o coneguts es podrien estalviar aquest tipus d'exclamacions: "Quina desgràcia!", "Quina injustícia!", etc.
Suposo que l'explicació de tot plegat és una barreja d'hipocresia social, de por "al que diran", d'inseguretat existencial, de prejudicis religiosos i no religiosos... El cas és que el tema incomoda, és obvi, i per tant s'evita. Perquè l'exemple que he posat d'aquest grup de dones més actives culturalment no és cap excepció, sinó que reflecteix força l'actitud de la majoria de la gent del poble.
Quan fent petar la xerrada amb algú (al poble, o a alguna altra banda), surt el tema de la por a la vellesa, o més ben dit, a la decrepitud, a la dependència, a una eventual demència, quan és el cas que l'altre manifesta el desig de no viure en aquestes condicions (el llindar concret de "la no acceptabilitat" no és uniforme, cadascú té el seu), de vegades jo aprofito i faig referència a la utilitat del testament vital, com a instrument de protecció preventiu de cara a eventuals "acarnissaments terapèutics" (o familiars), excessos de zel que voregen la crueltat, etc.
En aquests casos, en general em sorprèn el fet que, malgrat la clara manifestació del rebuig a viure en aquestes condicions indesitjables, sovint aquest pas preventiu tan fàcil, el del testament vital, la gent en general no es decideix a fer-lo. Diuen "que ho han de pensar bé", i ho van ajornant... I potser al cap d'un any, o dos, resulta que torna a sortir el tema, i tot segueix igual: l'interlocutor de torn manifesta una altra vegada la seva por a viure convertit en una desferra, jo repeteixo el suggeriment del testament vital... i no canvia res: es segueix ajornant la decisió de fer aquest document.
Un document d'últimes voluntats o testament vital no és "una garantia absoluta", sinó limitada (ja ho he dit abans), perquè la vida ens pot fer la guitza de moltes maneres diferents (tant pel que fa a la salut com pel que fa a les circumstàncies socials, relacionals). Però sembla que és evident que és millor una garantia limitada que cap garantia (o que cap "estratègia alternativa"). Tanmateix, pel motiu que sigui en cada cas, el testament vital sovint no es fa. I després, de vegades, passa el que passa.
8 de febr. 2020
El Genís i la Greta
Quan la Greta va a la residència a veure el Genís s'asseu al seu costat. El Genís és el seu marit, i normalment està inexpressiu, callat. De vegades, poques, diu alguna cosa, aparentment sense sentit. Ja no coneix ningú. Aquest estat vegetatiu és trist i, alhora, alleujador. Perquè abans, durant els últims tres anys, el Genís normalment no estava tranquil, gairebé sempre estava posseït per un gran neguit, de vegades molt intens, fins i tot amb al.lucinacions i deliris.
De tant en tant la Greta li diu alguna cosa, li parla d'abans, de quan tot anava bé. Però el Genís en general no reacciona de cap manera, segueix immutable, absent.
Un dia que ella està al seu costat, de cop ell diu: "Mira, aquella que passa per allà és la meva dona, però no em diu res, no vol saber res de mi". Llavors ella li diu, a punt de plorar, que la seva dona és ella. I llavors ell s'excita, s'enfada: "Però què dius, desgraciada! Tu no ets la meva dona, la meva dona és ella!" I després torna el silenci.
En el pantà cerebral de demència i farmacologia del Genis hi ha encara algunes neurones que conserven fragments d'informacions, i sembla que de vegades es combinen. Però de manera desordenada: un fragment es connecta amb un altre fragment, de forma poc coherent, i el resultat són la tristesa i les llàgrimes de la Greta.
A força d'anar-li augmentant la medicació al final el Genís ha quedat així. D'aquesta manera "aplanada", amorfa. Tres anys abans el van operar, d'un problema menor, i va sortir del quiròfan amb el problema arreglat, però alhora amb el cap trastornat. Sembla que a conseqüència de l'anestèsia. Va entrar en el quiròfan que encara era ell, i quan en va sortir que ja no ho era, i ja no ho ha sigut més. El cos és el mateix, però "la persona", el Genís, ja no existeix.
A força de medicació la bogeria lentament va anar minvant (a mesura que ell s'anava apagant, "desconnectant"), tot i que la inquietud no va arribar a desaparèixer mai del tot. "La camisa de força farmacològica" cada cop era més potent: ja no es tractava "de curar res" (era impossible), sinó només de "contenir-lo", de fer-lo més manejable.
Ara, a més dels medicaments, en general també està lligat a la cadira de rodes o a la butaca, perquè malgrat l'estaborniment químic, encara té moments d'inquietud. I llavors es vol moure, i si s'alça, com que ja no s'aguanta sol, pot caure i trencar-se alguna cosa.
Fa anys, de vegades passava per l'hort del Genís, i fèiem petar la xerrada una estona, envoltats de les seves tomaqueres, mongeteres, carxoferes, cols, bledes, de les quals n'estava molt orgullós. Parlàvem d'una cosa, de l'altra... Alguna vegada parlàvem també "d'aquell", o "d'aquella", persones del poble grans i deteriorades, potser amb el cap a passeig, o físicament dependents. I ell sempre deia que d'aquella manera no volia viure, que l'horroritzava pensar-hi, que preferiria mil vegades morir-se. I jo li deia que, això de morir-se, com es feia. I ell deia que com fos, abans d'acabar vivint sense autonomia ni dignitat.
Alguna vegada li havia parlat del testament vital. Si el Genís hagués fet un testament vital, especificant que en condicions com les d'ara no volia viure (especificant, per exemple, que en un estat com l'actual no volia ser alimentat), fa mesos que segurament estaria mort. I si estigués mort, ell descansaria, i la seva dona descansaria, i les seves filles descansarien, i tothom descansaria. Però segueix viu. Dement per partida doble (psicòtic i senil), absent, empastillat, lligat.
De tant en tant la Greta li diu alguna cosa, li parla d'abans, de quan tot anava bé. Però el Genís en general no reacciona de cap manera, segueix immutable, absent.
Un dia que ella està al seu costat, de cop ell diu: "Mira, aquella que passa per allà és la meva dona, però no em diu res, no vol saber res de mi". Llavors ella li diu, a punt de plorar, que la seva dona és ella. I llavors ell s'excita, s'enfada: "Però què dius, desgraciada! Tu no ets la meva dona, la meva dona és ella!" I després torna el silenci.
En el pantà cerebral de demència i farmacologia del Genis hi ha encara algunes neurones que conserven fragments d'informacions, i sembla que de vegades es combinen. Però de manera desordenada: un fragment es connecta amb un altre fragment, de forma poc coherent, i el resultat són la tristesa i les llàgrimes de la Greta.
A força d'anar-li augmentant la medicació al final el Genís ha quedat així. D'aquesta manera "aplanada", amorfa. Tres anys abans el van operar, d'un problema menor, i va sortir del quiròfan amb el problema arreglat, però alhora amb el cap trastornat. Sembla que a conseqüència de l'anestèsia. Va entrar en el quiròfan que encara era ell, i quan en va sortir que ja no ho era, i ja no ho ha sigut més. El cos és el mateix, però "la persona", el Genís, ja no existeix.
A força de medicació la bogeria lentament va anar minvant (a mesura que ell s'anava apagant, "desconnectant"), tot i que la inquietud no va arribar a desaparèixer mai del tot. "La camisa de força farmacològica" cada cop era més potent: ja no es tractava "de curar res" (era impossible), sinó només de "contenir-lo", de fer-lo més manejable.
Ara, a més dels medicaments, en general també està lligat a la cadira de rodes o a la butaca, perquè malgrat l'estaborniment químic, encara té moments d'inquietud. I llavors es vol moure, i si s'alça, com que ja no s'aguanta sol, pot caure i trencar-se alguna cosa.
Fa anys, de vegades passava per l'hort del Genís, i fèiem petar la xerrada una estona, envoltats de les seves tomaqueres, mongeteres, carxoferes, cols, bledes, de les quals n'estava molt orgullós. Parlàvem d'una cosa, de l'altra... Alguna vegada parlàvem també "d'aquell", o "d'aquella", persones del poble grans i deteriorades, potser amb el cap a passeig, o físicament dependents. I ell sempre deia que d'aquella manera no volia viure, que l'horroritzava pensar-hi, que preferiria mil vegades morir-se. I jo li deia que, això de morir-se, com es feia. I ell deia que com fos, abans d'acabar vivint sense autonomia ni dignitat.
Alguna vegada li havia parlat del testament vital. Si el Genís hagués fet un testament vital, especificant que en condicions com les d'ara no volia viure (especificant, per exemple, que en un estat com l'actual no volia ser alimentat), fa mesos que segurament estaria mort. I si estigués mort, ell descansaria, i la seva dona descansaria, i les seves filles descansarien, i tothom descansaria. Però segueix viu. Dement per partida doble (psicòtic i senil), absent, empastillat, lligat.
17 de gen. 2020
La dictadura "pro vida obligatòria"
De vegades estic tan tip d'aquest intent de dictadura "pro vida obligatòria" que defensen algunes persones i col.lectius, que fins i tot em vénen ganes, com a forma d'activisme, de suïcidar-me.
De suïcidar-me com a forma de protesta personal contra les congregacions, partits i persones que s'oposen a l'aprovació d'una llei que reguli l'accés a l'eutanàsia i al suïcidi assistit.
Suïcidar-me com a forma de protesta contra aquesta defensa de la vida a ultrança, fins i tot quan ja només queda degradació i sofriment; una defensa de vegades fins a l'últim vòmit, l'últim estadi d'una demència, l'última llaga ulcerosa, l'última humiliació i ignomínia.
Suïcidar-me, insisteixo, com a forma de rebuig davant d'aquesta actitud obstruccionista (la de tots aquells que s'oposen a l'aprovació d'una llei que reguli l'accés a l'eutanàsia i al suïcidi assistit), i com a forma de reivindicació del dret a tocar el dos en el moment que un vulgui.
Perquè aquesta és l'altra gran mentida d'aquest tema (una mentida sobretot difosa amb insistència pels portaveus de l'Església). La mentida que una persona que es vulgui suïcidar és "sempre" una persona amb algun problema mental. O una persona a qui ningú estima. O una persona desatesa. O les tres coses alhora.
De vegades és cert que és així (i òbviament no és d'aquests casos, dels que parlo). De vegades és així... però no sempre ho és.
De moment, però, m'esperaré, de moment encara no em suïcidaré. Encara m'agrada viure, encara hi estic força bé, aquí (per sort, de moment no estic massa atrotinat).
I d'una altra banda, a més, abans de suïcidar-me m'agradaria enllestir (si pot ser) algunes coses.
De suïcidar-me com a forma de protesta personal contra les congregacions, partits i persones que s'oposen a l'aprovació d'una llei que reguli l'accés a l'eutanàsia i al suïcidi assistit.
Suïcidar-me com a forma de protesta contra aquesta defensa de la vida a ultrança, fins i tot quan ja només queda degradació i sofriment; una defensa de vegades fins a l'últim vòmit, l'últim estadi d'una demència, l'última llaga ulcerosa, l'última humiliació i ignomínia.
Suïcidar-me, insisteixo, com a forma de rebuig davant d'aquesta actitud obstruccionista (la de tots aquells que s'oposen a l'aprovació d'una llei que reguli l'accés a l'eutanàsia i al suïcidi assistit), i com a forma de reivindicació del dret a tocar el dos en el moment que un vulgui.
Perquè aquesta és l'altra gran mentida d'aquest tema (una mentida sobretot difosa amb insistència pels portaveus de l'Església). La mentida que una persona que es vulgui suïcidar és "sempre" una persona amb algun problema mental. O una persona a qui ningú estima. O una persona desatesa. O les tres coses alhora.
De vegades és cert que és així (i òbviament no és d'aquests casos, dels que parlo). De vegades és així... però no sempre ho és.
De moment, però, m'esperaré, de moment encara no em suïcidaré. Encara m'agrada viure, encara hi estic força bé, aquí (per sort, de moment no estic massa atrotinat).
I d'una altra banda, a més, abans de suïcidar-me m'agradaria enllestir (si pot ser) algunes coses.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
