Donar el cos per a la ciència

En una altra ocasió comentava la impossibilitat, en cas de suïcidi, de donar el cos per a la ciència (per tal que els estudiants de medicina facin les seves pràctiques) o per a trasplantaments . De casualitat, veig un article de fa un parell d'anys que parla d'aquesta mena de donacions, explicant que a causa de la crisi econòmica les donacions de cossos per a la ciència s'han disparat (la gent es vol estalviar els calerons de les funeràries, o estalviar-los als parents).  (1)

El mateix article explica que, en canvi, les donacions d'òrgans no han experimentat variacions; segueixen sent insuficients, tot i ser Espanya, diuen, el país amb l'index més gran de donants d'òrgans. Jorge Murillo, de la Universitat Autònoma de Madrid, referint-se als avantatges econòmics de les donacions del cos per a la ciència i a la manca de donacions d'òrgans, diu: "Si es moguessin els fils per tal que també s'estalviessin despeses, estic segur que hi hauria més donats d'òrgans".

En alguna ocasió, parlant de suïcidis i donacions, he dit que des de la perspectiva que ho feia era més un entreteniment que un propòsit pràctic d'intentar aportar alguna cosa al debat sobre la legalització de l'eutanàsia. Seguint amb aquest criteri frívol només aparentment, el cert és que a mi ja m'estaria bé que, si arribés un punt que estigués cansat de viure i volgués fer mutis, se'm pogués fer servir com a "peces de recanvi". En el supòsit, és clar, que s'hagués establer una fórmula de suïcidi controlat per tal que aquesta mena de reciclatge fos viable (ara en cas de suïcidi no està permès). I en el supòsit, és obvi, que llavors jo tingués encara "alguna peça de recanvi aprofitable".

Cansat de viure, programar el propi suïcidi amb aquest component afegit d'altruisme, pensant en les persones que se'n podrien beneficiar. Potser algun dia serà possible?

--
(1) Jesús Garcia. Donar el cuerpo para ahorrar.  El País, 13-12-2010

Torralba, Quevedo, González Ruano, Lao-Tse

"En els grans universos espirituals i religiosos de la humanitat, s'interpreta la mort com el gran descans, com l'assoliment del repòs absolut, com el final de la lluita, com el merescut repòs després de tant d'esforç."
Francesc Torralba (L'esforç. Pagès Editors, Lleida, 2010)

Com és que no podem decidir sobre el quan i el com del nostre "repòs absolut", del "final de la lluita"?

Si ja deia Quevedo que "Millor vida és morir que viure mort", per què hem de tolerar que hi hagi algú que vulgui obligar-nos "a viure morts"?

César González Ruano, amb encert i despreocupació, deia que "morir és perdre el costum de viure".  I Lao-Tse deia que "viure és arribar i morir tornar". Només això. És molt demanar que aquest capítol ens el deixin escriure a nosaltres, si ens ve de gust o ens sembla oportú fer-ho aixi, sense esperar a que la biologia l'escrigui com vulgui, potser al final amb molt mala lletra i encara més desencert?

Si la vida és sagrada, "digna del màxim respecte" (segons la 2ª accepció del DIEC), i el respecte és "l'acció de considerar alguna cosa com quelcom que hom ha de tenir en compte" (1ª accepció), com s'ha de manifestar, aquest respecte? Si hem de decidir el que només ens afecta a nosaltres, ho hem de fer segons el nostre criteri o segons el criteri dels altres? I en l'eventual segon cas, què passa, si els altres no es posen d'acord? Què passa, si hi ha diferents "els altres", amb diferents criteris? No és complicar-ho tot molt? No és més fàcil i millor que un mateix, si ho vol així, assumeixi aquesta responsabilitat?

Només hi ha un aspecte rellevant, el que esmenta André Malraux: "La mort no és una cosa tan greu, el dolor sí". I el dolor és una sensació, una percepció. I com a tal amb un component subjectiu determinant. La percepció subjectiva, la intensitat de dolor, de contrarietat, que som capaços o estem disposats a suportar, és personal i intransferible.

Tan difícil és acceptar que algú, de manera lúcida i responsable, pugui gestionar també de forma "personal i intransferible" el final de la seva vida?

Recordatori maig 2012

Per no fer-me pesat i resumint, diré només que tot segueix igual que ara fa un any, si de cas amb l'única variació d'una més gran determinació i fermesa:
http://miravolant.blogspot.com/2011/05/recordatori-maig-2011.html

La bona mort - José Luis de Vilallonga

"Durant el 1991 vaig escriure en aquesta mateixa pàgina una crònica a propòsit del suïcidi, que, si la memòria no em falla, va ser polèmica. Confessava jo la meva pertinença a Exit, una societat anglesa de difícil accés que ajudava a  morir bé aquells dels seus socis per als que la vida ja no valia la pena de ser viscuda. (...) la mort del meu pare va ser per a mi un trauma de difícil superació. Passàvem l'estiu a Biarritz, quan un matí va patir un atac cerebral mentre esmorzava. El vam traslladar a una clínica de Baiona i allí els metges em van dir: "No hi ha res a fer. Està ja en coma profund. El millor seria deixar-lo morir en pau". Em va semblar bé que, donada la seva avançada edat, no es tractés de perllongar la seva vida per mitjans artificials. Però la resta de la família (...) va decidir endur-se'l en ambulància a Barcelona i ingressar-lo en una clínica on va estar-hi uns anys endollat a diferents màquines que el mantenien viu en estat vegetatiu. Des de l'exili que em prohibia entrar a Espanya, jo telefonava sovint per a preguntar per l'estat del meu pare. "Està molt bé -em contestaven-. No pateix." Jo m'indignava. Qui podia saber si patia o no? Qui podia afirmar que, en canvi, no estava patint terriblement? (...) Ara tinc en el meu poder un fullet en el qual estan especificades les diferents maneres d'acabar amb la meva vida sense crear massa complicacions a aquells que decideixin plorar-me."
José Luis de Vilallonga. El buen morir. La Vanguardia, 26-6-1995
Article sencer:
http://usuaris.tinet.org/jmsl/dm/2/jl.vilallonga.html

Punt i seguit

Flánagan. usuaris.tinet.org/cicc/humor/flanagan (2012)

Punt i seguit

Bill Watterson. La Vanguardia, 18-1-2012

Punt i seguit

Severi. www.taringa.net (2012)

Muriel Barbery - Quan un té el determini de morir, ho ha de fer amb cura

"Encara més, m'empiparia patir; trobo que quan un té el determini de morir, justament perquè considera que és una cosa lògica, ho ha de fer amb cura. Morir ha de ser un pas delicat, un esllisar-se suaument cap el descans. Hi ha gent que es suïcida saltant per la finestra d'un quart pis, bebent un got de lleixiu o fins i tot penjat-se! És aberrant! Ho trobo fins i tot obscé. De què serveix morir si no és per a no patir?"
Muriel Barbery. La elegancia del erizo. Seix Barral, 2007

Punt i seguit

El Poloni. elpoloni.blogspot.com (2012)

María Casado - Un cop més sobre l'eutanàsia

"La controvèrsia entorn de la despenalització de l'eutanàsia activa voluntària és un dels exemples més candents del debat bioètic en les societats occidentals. Les postures oposades entre partidaris i detractors solen enfocar-se com la confrontació entre postures basades en la santedat de la vida humana com a suprem valor i les que propugnen la qualitat de la vida i el desig de viure-la del propi subjecte, com idees centrals sobre les quals pivota la necessitat d'acceptació d'aquestes conductes. Hi ha aquí una discussió viva entre la concepció antiga dels drets (basada en el respecte a l'ordre 'natural') i una concepció moderna (hereva de l'humanisme laic) que considera que l'específicament propi de l'ésser humà és donar-se a si mateix autonomia i responsabilitzar-se de les decisions així preses."
María Casado. Un cop més sobre l'eutanàsia. Enrahonar: quaderns de filosofia. 40/41. Els drets humans a l'era de la globalització. 2008