Entrebancs eclesiàstics

Segons el deu del catolicisme les nostres vides no estan predeterminades. Per tant, podem triar; quan s'escau, podem escollir entre el bé i el mal, entesos aquests valors (en aquest cas) segons la moral pròpia del catolicisme. Una moral que, òbviament (tots els col.lectius, religiosos o laics, funcionen igual) els seus seguidors consideren l'única correcta, veritable, universal.

És a dir, segons el catolicisme, el seu deu ens ha fet lliures i, per tant, també capaços d'equivocar-nos. En conseqüència, de les persones que creuen en un deu així, cal esperar-ne (sembla raonable esperar-ho), que no vulguin ser més saberudes que el seu deu, i que a aquelles persones que així ho vulguin els permetin exercir la llibertat que se'ls ha concedit. També la d'equivocar-se (entenent en aquest cas per equivocació anar en contra dels principis de la moral catòlica).

Això, en un país amb un passat en el que s'ha barrejat i confós de forma sistemàtica política i religió, amb un present encara condicionat amb el llast d'aquesta confusió atàvica, sembla que de vegades encara costa d'entendre. I com que costa d'entendre, encara és més difícil que es respecti.

Aquesta actitud invasiva és obvia quan es tracta el tema de si una persona pot o no decidir sobre el final de la seva pròpia vida, un debat en el que s'enfronten els prohibicionistes i els individus i sectors de la societat que reclamen la regulació de l'eutanàsia i el suïcidi assistit. En aquest cas l'oposició de les conferències episcopals, bisbats i prelatures diverses és absoluta: es rebutja que aquesta opció pugui ser un dret individual en la mesura que és contraria a la llei moral del catolicisme (que ells, és clar, consideren l'única moral universal). Des de la seva perspectiva la seva oposició té la seva lògica: com que l'exercici d'aquesta llibertat implicaria la possibilitat de poder optar per "cometre un pecat", com a mesura preventiva es nega la potestat de decidir lliurement. Embolica que fa fort, no hi ha manera d'independitzar política y religió, ni l'àmbit públic del privat.

El pitjor és que els polítics, conscients del poder que encara conserva l'Església, s'arrupeixen i defugen el tema. Caldrà anar-hi insistint, a veure si algun dia aconseguim que l'Església sigui menys influent, de manera que llavors els polítics ja no li tinguin tanta por. I així, posant una mica de seny en les relacions entre política i religió, encara que hi hagi gent i col.lectius que no comparteixin les opcions d'aquelles persones que volen exercir el dret de decidir sobre el final de la pròpia vida, com a mínim els respectin aquest dret.

Realitats antipàtiques, necessitats insatisfetes

Ni una societat utòpica dotada amb tots els recursos assistencials imaginables pot satisfer totes les necessitats que una persona pot tenir (o que pot sentir que té, que potser és i no és el mateix, és un tema una mica complicat).

Per molt que els millors professionals de la salut i de l'assistència social s'esforcin en entendre i atendre les eventuals necessitats d'una persona, sempre n'hi haurà que quedaran desateses.

Per exemple, la necessitat d'uns pares de sentir l'afecte i la sol.licitud d'uns fills que passen de tot (o que fins i tot senten que els seus pares els fan nosa, o que fins i tot desitgen que es morin d'una vegada -pels motius que siguin-, o que fins i tot els odien, o que fins i tot...).

En el millor dels supòsits, en un cas així des del sector dels recursos assistencials es pot intentar relativitzar aquesta frustració, però el que no es pot fer és canviar la realitat familiar de l'afectat i el seu impacte emocional.

A què ve aquesta reflexió? Doncs només és una mena de "petita nota a peu de pàgina" als comentaris d'aquells que afirmen que quan a algú se li faciliten els recursos que necessita (donant per suposat que això es pot fer sempre, aquest és el detall clau), aquesta persona, si l'havia perdut, recobrarà les ganes de viure.

Malauradament, de vegades la vida és més antipàtica i complicada. Una altra cosa és com decideix gestionar cadascú "aquesta antipatia i aquesta complicació"; en aquest sentit, reclamar "la llibertat d'actuació" en aquest àmbit (sobretot quan es fa amb plena lucidesa, sense pressions alienes i de manera reiterada) no sembla cap petició desmesurada ni fora de lloc.

--
(1) El tema el vam encetar fa uns dies amb la nota sobre la feina i les opinions del Julio Gómez:
http://miravolant.blogspot.com/2010/05/julio-gomez.html
Tal com ja es deia en aquesta nota anterior, la reflexió d'avui és paral.lela al reconeixement de la tasca pal.liativa que promou el Julio. Gràcies a l'esforç de persones com ell l'avanç social en aquest àmbit ha estat immens.
(2) Acudit: Gila. Encuentros en la tercera edad. Ediciones Primera Plana, Barcelona, 2000

Recordatori de la declaració de principis (2)

Fa anys vaig formalitzar el "testament vital" o "document d'últimes voluntats" redactat per l'Associació Dret a Morir Dignament. Aquest és el model:
http://usuaris.tinet.org/jmsl/dm/tv-dmd.html

Em falta el tràmit d'incorporar el document al Registre de voluntats anticipades del Departament de salut de la Generalitat. Ho tinc pendent i ho faré quan em vingui a tomb (1). Aquest tràmit no és imprescindible, però l'avantatge que té és que en cas de necessitat facilita la consulta del document al personal dels centres sanitaris.

A més, a la cartera, per si de cas, sempre hi porto una targeta amb un resum del document.

Confio que tot plegat, sumat als escrits d'aquest bloc, serveixi perquè ningú s'escalfi el cap (si arribés el cas) divagant al voltant "de quina és -o era- la meva voluntat i el meu criteri sobre aquest tema". Em sembla que està prou clar.

Si a sobre tot això serveix d'orientació a alguna altra persona, millor per a ella, i jo content que aquest desgast de dits teclejant també hagi servit a algú altre.

--
(1) L'únic que m'entrabanca és el requisit de la "fotocòpia compulsada dels DNI de l'interessat i dels testimonis"; haig d'aclarir com funciona això de les compulsacions (d'altra banda, tractant-se d'un registre oficial, em sembla un requisit del tot adequat, ja que en aquests casos és fonamental garantir com més millor la fiabilitat del contingut del document)

Recordatori de la declaració de principis

No vull viure com un vegetal, ni dement, ni dependent fins l'extrem que no em pugui valer per mi mateix en les funcions més íntimes i personals. No faig cap valoració de la gent que sí vol viure en aquestes circumstàncies, que està disposada a entomar el que la vida li dugui, sigui el que sigui: de la mateixa manera que reclamo la meva llibertat procuro respectar la dels altres. Però jo dic, repeteixo, insisteixo, per tal que ningú no en tingui el més petit dubte, que així no vull viure de cap manera: jo no. Si ho puc evitar, ho evitaré, i si em despisto i sense adonar-me'n m'hi trobo, llavors si més no espero que ningú em faci la punyeta, que ningú s'encaparri en fer-me viure, que ningú faci servir d'excusa les seves pròpies elucubracions sobre la possibilitat que jo hagi canviat de parer: si això arriba i no em puc expressar, el que val és al que ara dic, el mateix que repeteixo des de fa anys i panys. I si tinc la desgràcia d'arribar a aquesta situació d'invalidesa en la que no pugui solucionar aquest afer pel meu compte, espero que hi hagi alguna ànima caritativa que, entenent aquesta voluntat meva, amb la discreció que sigui pertinent em faci el favor d'ajudar-me a morir. Per si arriba el cas, ja ara li dono les gràcies.

La vida es domina somrient

Serre (publicació desconeguda)

"La vida es domina somrient, o no es domina."
Proverbi xinès

Més acudits:
http://usuaris.tinet.org/jmsl/dm/acudits

Parlar de la mort

Parlar de la mort no té per què ser trist. Per exemple, mentre vivien els meus pares als dinars familiars de tant en tant era un tema de conversa. Com que es tractava sempre en clau humorística, era un motiu de diversió, un entreteniment relaxant. No sé si, des d'un punt de vista psiquiàtric, pel fet de cultivar de vegades aquest entreteniment com a família ens escauria alguna etiqueta patològica, ves a saber. Però em sembla que no, perquè riure's d'aquesta mena de coses em sembla més aviat saludable.

Riure's de les coses serioses (a partir del criteri que l'humor veritable es basa en riure's de les pròpies misèries, no de les desgràcies dels altres), em sembla un dels millors recursos si el que es vol és apuntalar sòlidament la pròpia salut mental; ajuda a viure una vida una mica més agradable, relativitzant-ne les inevitables incomoditats i ressaltant-ne els trets més gratificants i festius.

Completant aquesta petita tesi, crec que és obvi que es pot parlar de la mort i estar la mar de content vivint. Més ben dit, parlar de la mort rient (quan es pot) em sembla una bona ajuda de cara a mirar de viure content.

El fet d'insistir (tal com faig de forma reiterada en aquestes notes), en que no vull viure d'una determinada manera, i que alhora reivindiqui el dret a exercir la llibertat de procurar triar el moment de la mort (si em sembla que el que em queda de vida no val la pena de ser viscut), no implica que mentrestant no tingui ganes de viure. I de riure.

--
(1) Acudit sense firma, publicat a La Codorniz, 19-12-1964

La nostra llibertat i la dels altres

Podem optar per intentar viure segons els nostres criteris i desitjos (o fins i tot segons les nostres manies), però no podem optar (no és legítim que ho fem) per intentar forçar que els altres visquin segons les nostres preferències i models.

Els límits de la nostra llibertat només són els drets dels altres, i per tant, mentre les nostres accions només ens afectin a nosaltres, ningú les ha de fiscalitzar, ni molt menys intentar penalitzar.

Podem optar per exercir o no exercir la nostra llibertat (podem abdicar d'aquesta potestat), però no podem optar per constrenyir la llibertat dels altres en allò que només els afecta a ells; si ens volen escoltar, podem suggerir, proposar, però no podem intentar imposar els nostres criteris.

Podem intentar viure com ens doni la gana, si amb això no perjudiquem els interessos dels altres, però no podem intentar que els altres visquin com a nosaltres ens dona la gana, encara que ens pensem que això és el millor per a ells.

Sobre tot allò que només ens afecta a nosaltres, no tenim per què acceptar (si no volem), la tutela, la interferència, el control, les imposicions de ningú, persones o institucions.

El dret a decidir com volem viure o morir no és d'obligat exercici, però és legítim (defensable i coherent des d'una argumentació ètica), i per tant, si algú el reivindica, és d'obligat respecte (no es pot negar a partir d'argumentacions morals).

Eutanàsia i abusos

Un dels arguments en contra de la regulació del suïcidi assistit i l'eutanàsia són els abusos que, en cas de despenalitzar-se i regular-se, es podrien produir.

Fent servir el mateix argument es podria proposar, per exemple, l'abolició de l'administració de la justícia, ja que de vegades el seu exercici empara escandalosos abusos: malauradament, no és cap secret que hi ha jutges prevaricadors i corruptes, testimonis disposats a vendre's al millor postor, policies que presenten proves falses, etc. En canvi, tot i la desconfiança que de vegades pugui inspirar la justícia, no es demana l'abolició de la seva administració, sinó l'augment de les mesures de control, per tal que el seu funcionament sigui més transparent, fiable i, en definitiva, "just".

La regulació del suïcidi assistit i l'eutanàsia pot ser complicada, però això no justifica que es defugeixi (i menys encara que es vulguin desqualificar els impulsors d'aquest debat).