Entrebancs eclesiàstics

Segons el deu del catolicisme les nostres vides no estan predeterminades. Per tant, podem triar; quan s'escau, podem escollir entre el bé i el mal, entesos aquests valors (en aquest cas) segons la moral pròpia del catolicisme. Una moral que, òbviament (tots els col.lectius, religiosos o laics, funcionen igual) els seus seguidors consideren l'única correcta, veritable, universal.

És a dir, segons el catolicisme, el seu deu ens ha fet lliures i, per tant, també capaços d'equivocar-nos. En conseqüència, de les persones que creuen en un deu així, cal esperar-ne (sembla raonable esperar-ho), que no vulguin ser més saberudes que el seu deu, i que a aquelles persones que així ho vulguin els permetin exercir la llibertat que se'ls ha concedit. També la d'equivocar-se (entenent en aquest cas per equivocació anar en contra dels principis de la moral catòlica).

Això, en un país amb un passat en el que s'ha barrejat i confós de forma sistemàtica política i religió, amb un present encara condicionat amb el llast d'aquesta confusió atàvica, sembla que de vegades encara costa d'entendre. I com que costa d'entendre, encara és més difícil que es respecti.

Aquesta actitud invasiva és obvia quan es tracta el tema de si una persona pot o no decidir sobre el final de la seva pròpia vida, un debat en el que s'enfronten els prohibicionistes i els individus i sectors de la societat que reclamen la regulació de l'eutanàsia i el suïcidi assistit. En aquest cas l'oposició de les conferències episcopals, bisbats i prelatures diverses és absoluta: es rebutja que aquesta opció pugui ser un dret individual en la mesura que és contraria a la llei moral del catolicisme (que ells, és clar, consideren l'única moral universal). Des de la seva perspectiva la seva oposició té la seva lògica: com que l'exercici d'aquesta llibertat implicaria la possibilitat de poder optar per "cometre un pecat", com a mesura preventiva es nega la potestat de decidir lliurement. Embolica que fa fort, no hi ha manera d'independitzar política y religió, ni l'àmbit públic del privat.

El pitjor és que els polítics, conscients del poder que encara conserva l'Església, s'arrupeixen i defugen el tema. Caldrà anar-hi insistint, a veure si algun dia aconseguim que l'Església sigui menys influent, de manera que llavors els polítics ja no li tinguin tanta por. I així, posant una mica de seny en les relacions entre política i religió, encara que hi hagi gent i col.lectius que no comparteixin les opcions d'aquelles persones que volen exercir el dret de decidir sobre el final de la pròpia vida, com a mínim els respectin aquest dret.