26 de gen. 2011

Suïcidi i eutanàsia

En els països cristians el suïcidi, en tant que desafiament a la voluntat divina, ha estat considerat un pecat i un delicte. Sembla que a la Anglaterra de finals del segle XVIII i principis del XIX els empipava tant que algú tingués la gosadia d'avançar el final de la seva vida que, a tall d'escarment públic, n'arrossegaven i esquarteraven els cossos. Això si el suïcida aconseguia el seu objectiu; si fracassava, llavors era castigat, ves quines coses, amb la pena de mort, però amb una sessió prèvia de tortura, és clar. Els familiars del desgraciat també en sortien malparats, perquè els bens del mort eren confiscats i l'eventual vídua ho perdia tot. Segons les èpoques, als països de tradició cristiana els casos de suïcidi eren tractats amb més o menys rigorositat (però mai amb benevolència); per exemple, en general, no es permetia que els cossos dels suïcides fossin enterrats als cementiris.

Serveixi aquesta introducció per a deixar palès que, com en tants altres àmbits relatius a les llibertats individuals, no ha estat fàcil arribar al moment actual en el que el suïcidi no està tipificat al codi penal com un delicte. El fet que segueixi sent un pecat greu segons la moral religiosa (en concret la cristiana, que és la que ens envolta) ja no és determinant, gràcies a la separació (encara insuficient, però inimaginable en d'altres èpoques) entre l'àmbit públic de la política i el privat de la religió.

Aquesta evolució s'ha de recordar, i reivindicar, perquè el dret a l'eutanàsia no és res més que un aspecte particular (en els casos que un mateix no es pot procurar la seva pròpia mort) del dret més ampli al suïcidi.

20 de gen. 2011

El suïcidi i la legislació espanyola (butlletí DMD)

"A Espanya el suïcidi no és delicte, tampoc ho és facilitar informació sobre com planificar una mort voluntària, ni acompanyar la mort d'una persona responsable, decidida a posar fi a la seva vida, per tal d'alliberar-se del seu patiment."

"Acompanyar en el suïcidi d'una persona en estat terminal o greument malalta és una conducta no tipificada a l'aricle 143 del Codi Penal, al considerar que el fet no és imprescindible en l'execució de l'acte. Només són castigades les conductes actives amb actes necessaris (suïcidi assistit) i aquelles pràctiques executives (l'eutanàsia)."

"Queden fora d'aquest àmbit l'acompanyament del suïcidi de persones amb transtorn de personalitat o malalts mentals sense patologia de malaltia física, que els impedeixin prendre decisions serioses, reflexives i lliures. En aquests casos, a causa de la imputabilitat d'aquestes persones davant la llei, qui acompanya es veuria previsiblement acusat no d'auxili al suïcidi sinó d'homicidi o assassinat a l'estar en una posició de garant."

Revista de l'Asociación Federal Derecho a Morir Dignamente. Nº 55, 2010

14 de gen. 2011

Punt i seguit (8)


El Roto. El País, 8-1-2011

10 de gen. 2011

Bardem / Sampedro

"Per què l'Església manté amb tanta passió aquesta postura de terror a la mort? Perquè sap que perdria gran part de la seva clientela si la gent perd la por al més enllà. (...) I ara em compara amb Hitler? (...) Pregunta-li què té a veure Hitler amb la magnèsia i la gimnàstica. (...) Però per què barreja el cul amb les tetes?"
Fragmants del que diu Javier Bardem en el paper de Ramon Sampedro al capellà que el va a veure a la pel.lícula Mar Endins, d'Alejandro Amenábar (2004)

6 de gen. 2011

María Casado - Viure, dret o deure?

"L'Estat en un marc no confesional, com és el nostre cas, ha d'afavorir la vida, però no imposar el deure de viure. El reconeixement del dret a la vida té en el nostre ordenament una vocació garantista: davant de l'Estat i davant els altres ciutadans. A més, és un dret personalista que s'exerceix segons la voluntat del seu titular. (...) El dret a la vida porta aparellat el deure de respectar la vida dels altres, no el deure de viure contra la pròpia voluntat en condicions penoses."
María Casado. Una vez más sobre la eutanasia. Enrahonar: quaderns de filosofia. 40/41, Els drets humans a l'era de la globalització. 2008