Fa un any vaig obrir aquest bloc amb una intenció molt clara, defensar el que s'exposa al subtítol del bloc: "La decisió respecte de com volem intentar viure i morir pertany a l'àmbit de la nostra llibertat personal. Tota opció que només afecti un mateix ha de quedar completament al marge de les regulacions socials."
I amb una segona intenció més concreta, personal: fer pública (o més pública, ja que mai ha estat cap secret), la meva voluntat d'exercir aquest dret, aquesta llibertat; és a dir, si em sembla que cal, decidir el moment de la meva mort.
Aquesta nota d'avui és per a renovar la declaració de principis de fa un any, que alhora ve de molt més lluny, de pel cap baix més de trenta-cinc anys: ja llavors tenia clar com no volia viure. D'ençà d'aleshores, el pas del temps (amb les corresponents experiències, vivències, converses, lectures, reflexions...), no m'ha fet canviar de parer. Al contrari, m'ha donat més arguments per a consolidar aquest criteri i aquesta voluntat.
Mentre aquest moment límit no arribi (si és que arriba, igual em moro demà caient per les escales, o passa que em vaig fent vellet conservant l'autonomia i el cap clar, i llavors un bon dia em moro "d'un ai què tinc sobtat"), com que a la vida encara li trobo molts al.licients, procuraré anar-la vivint amb serenitat i alegria.
I pel que fa a la mort, mentre aquesta situació d'ara es mantingui raonablement estable, procuraré fer cas d'aquest proverbi àrab: "No corris tant que atrapis la mort ni tan poc que t'atrapi."
19 de maig 2011
16 de maig 2011
Dormir
Una de les coses que he heretat de la meva mare és el profund plaer i benestar del moment d'anar a dormir. Quan arriba aquesta hora, després de l'activitat habitual (o inhabitual) del dia, més o menys cansat, però en qualsevol cas amb les parpelles que se'm volen tancar a causa de les hores transcorregudes des del matí, és una experiència meravellosa la sensació de poder satisfer el desig de ficar-me a dins del llit, tancar els ull i, allí, ben estirat, relaxat el cos i el cap, profundament a gust, deixar que la son em submergeixi en el son. L'hora d'anar a dormir és de les millors del dia; i en aquell moment, la millor de totes.
El fet de morir-me me l'imagino de manera semblant: després d'una vida d'activitats de tota mena, de més o menys penes i alegries, de rutines (i de rutines trencades), "cap al tard dels anys", amb la son fent-se feixuga damunt les parpelles, agafar el son definitiu. Amb serenitat, sense por, sense recança. Amb ganes, desitjant aquest son definitiu. Perquè "el dia ja haurà estat prou llarg"; perquè el cansament, o el dolor (físic o mental), de mal conviure-hi en aquella hora tardana, ja que a l'horitzó només hi haurà decadència i més decadència, m'instaran a no insistir, a plegar. Amb llibertat i dignitat, sense esperar a ser només una titella en mans d'un destí fora del meu control.
De la mateixa manera que un dia puc escollir anar-me'n a dormir més aviat de l'hora prevista (perquè estic més cansat), considero que l'eventual cansament de la vida també pot fer que vegi preferible, si s'escau, que avanci el moment de morir. Si és que així ho vull. Perquè no res, ningú, govern, lleis, família, grups religiosos o laics, té dret a arrabassar-me, o a intentar arrabassar-me, aquesta potestat.
És el meu dret. La conseqüència lògica de la meva llibertat. I no és cap drama, llevat que qui sigui ho vulgui convertir en un drama. Com que la percepció del que és o no és un drama és subjectiva, posats a ser subjectius, fins i tot posats a equivocar-nos, sens dubte és preferible equivocar-nos a causa de la nostra subjectivitat que no pas a causa de la dels altres.
Cadascú som responsables de les nostres accions, no del que diuen o pensen els altres de les nostres accions. Si això no fos així, si el parer dels altres hagués de prevaldre,ens quedaríem sense llibertat, i la primera fidelitat, la primera complicitat, ens la devem nosaltres mateixos.
Per a mi, la vida és més meravellosa si sé que no tinc cap obligació de viure-la, si sé que si la visc és perquè vull. Sabent que no estic obligat a viure un eventual procés degeneratiu indesitjat (mental o físic, que d'una manera o altra em robin un grau d'autonomia que em sembla imprescindible per a sentir-me a gust amb mi mateix). Sabent que si vull em puc morir, sabent que tinc aquesta opció de plegar: aquest és el millor estímul que tinc, cada dia, per a intentar viure el present amb la més gran intensitat.
El fet de morir-me me l'imagino de manera semblant: després d'una vida d'activitats de tota mena, de més o menys penes i alegries, de rutines (i de rutines trencades), "cap al tard dels anys", amb la son fent-se feixuga damunt les parpelles, agafar el son definitiu. Amb serenitat, sense por, sense recança. Amb ganes, desitjant aquest son definitiu. Perquè "el dia ja haurà estat prou llarg"; perquè el cansament, o el dolor (físic o mental), de mal conviure-hi en aquella hora tardana, ja que a l'horitzó només hi haurà decadència i més decadència, m'instaran a no insistir, a plegar. Amb llibertat i dignitat, sense esperar a ser només una titella en mans d'un destí fora del meu control.
De la mateixa manera que un dia puc escollir anar-me'n a dormir més aviat de l'hora prevista (perquè estic més cansat), considero que l'eventual cansament de la vida també pot fer que vegi preferible, si s'escau, que avanci el moment de morir. Si és que així ho vull. Perquè no res, ningú, govern, lleis, família, grups religiosos o laics, té dret a arrabassar-me, o a intentar arrabassar-me, aquesta potestat.
És el meu dret. La conseqüència lògica de la meva llibertat. I no és cap drama, llevat que qui sigui ho vulgui convertir en un drama. Com que la percepció del que és o no és un drama és subjectiva, posats a ser subjectius, fins i tot posats a equivocar-nos, sens dubte és preferible equivocar-nos a causa de la nostra subjectivitat que no pas a causa de la dels altres.
Cadascú som responsables de les nostres accions, no del que diuen o pensen els altres de les nostres accions. Si això no fos així, si el parer dels altres hagués de prevaldre,ens quedaríem sense llibertat, i la primera fidelitat, la primera complicitat, ens la devem nosaltres mateixos.
Per a mi, la vida és més meravellosa si sé que no tinc cap obligació de viure-la, si sé que si la visc és perquè vull. Sabent que no estic obligat a viure un eventual procés degeneratiu indesitjat (mental o físic, que d'una manera o altra em robin un grau d'autonomia que em sembla imprescindible per a sentir-me a gust amb mi mateix). Sabent que si vull em puc morir, sabent que tinc aquesta opció de plegar: aquest és el millor estímul que tinc, cada dia, per a intentar viure el present amb la més gran intensitat.
6 de maig 2011
Manuel Güell i Josep Muñoz - Escollir el nostre propi destí
"Continuarem reivindicant la llibertat d'escollir el nostre propi destí fins a les seves últimes conseqüències, tot i que aquesta opinió ens porti directament a les portes de l'infern, el metafòric i l'altre."
Manuel Güell i Josep Muñoz. Només sé que no sé res. Ariel, Barcelona, 1996
Manuel Güell i Josep Muñoz. Només sé que no sé res. Ariel, Barcelona, 1996
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
