Un camí que ve de lluny

(Annex al "Recordatori 2019")

"No se habla lo suficiente de lo duro que es volverse viejo, de lo humillante que resulta sentir que la vida del espíritu se va extinguiendo y que las propias entrañas te traicionan y sabotean. (...) Espero tener el sentido, la capacidad y oportunidad para planear y organizar mi muerte."

Ho deia Ingmar Bergaman en una entrevista l'any 2000 (1). Aquests dies, revisant una carpeta amb retalls de diaris sobre aquest tema, he trobat la referència d'aquesta entrevista. Però el més interessant (per a mi) d'aquesta revisió de papers ha sigut que també he trobat un article de José Luis de Vilallonga del 1995, "El buen morir". L'article comença així:

"En el transcurso del año 91 escribí en esta misma página una crónica a propósito del suicidio, que, si mal no recuerdo, levantó ampollas. Confesaba yo mi pertenencia a Exit, una sociedad inglesa de difícil acceso que ayudaba a bien morir a aquellos de sus socios para quienes la vida ya no valía la pena ser vivida." (2)

El 1995 feia anys, dècades, que jo tenia les idees clares sobre aquest tema, les mateixes que Ingmar Bergaman i José Luis de Vilallonga. Però va ser llavors, que vaig pensar que, a més de "pensar", havia de "fer". De manera que a falta d'altres referències, després de llegir el seu article vaig escriure al José Luis de Vilallonga. Em va contestar, i em va suggerir que em posés en contacte amb Salvador Pániker (llavors president de l'Associació Dret a Morir Dignament, DMD). Ho vaig fer, i em sembla recordar que la resposta em va arribar a través de DMD. Crec que va ser a mitjans de 1996 que em vaig fer soci de DMD (actualment encara segueixo sent soci), i també llavors vaig fer el meu testament vital. (3)

El 1995 jo vivia amb els meus pares, perquè el meu pare estava malalt, amb alzheimer, en un estat bastant avançat. Suposo que el dramàtic procés de desintegració mental i físic del meu pare va ser el catalitzador que llavors va provocar que primer escrivís al José Luis de Vilallonga i després m'associés a DMD. Una devastació com la del meu pare jo no la volia viure de cap manera i, per tant, tal com he dit, a més de "pensar", em calia començar a "prevenir": estar millor informat, saber alternatives concretes, etc.

Han passat 24 anys des de llavors, i més de 45 des que vaig començar a pensar conscientment d'aquesta manera, des que vaig tenir clar que, "per a mi", qualsevol forma de vida no em servia, i que si no m'agradava la que em tocava, la que em veia obligat o "condemnat" a viure, plegaria. (4)

Ho pensava ja llavors, i ho segueixo pensant.

--
(1) Segons un article de Ricardo Moreno, El País, 7/4/2000
(2) La Vanguardia, 26/6/1995. La veritat és que em va sorprendre bastant que em contestés, i encara més que ho fes de la manera cordial i detallada que ho va fer. No tenia molt bona opinió d'ell, perquè la majoria dels seus articles no m'atreien; de fet, crec que només m'interessava el que deia quan parlava d'aquest tema. Entre aquests papers, guardo també un altre article seu, també publicat a La Vanguardia, "La compasión", 7/8/2000: "(...) Dicha sociedad te facilita los medios necesarios -por lo general fármacos más o menos inocuos, pero que mezclados a ciertas sustancias se convierten en letales- para desaparecer dignamente, sin manchar de sangre la moqueta, ni aplastar el techo del coche del vecino al arrojarte por la ventana. (...)".
(3) Al fer-me soci, després d'un període de temps d'espera que ara no recordo quan durava, vaig demanar la "Guia d'autoalliberament", amb indicacions sobre diferents maneres de suïcidar-te. Més endavant em vaig comprar els llibres "El último recurso", de Dereck Humphry (Tusquets, 1991), i "La muerte sin dolor: suicidio y eutanasia", de Maurice Verzele (Txalaparta, 1999), i en general, d'ençà d'aleshores, he anat ampliant la documentació sobre aquest tema.
(4) El curiós d'aquest element "catalitzador" el 1995 és que de manera inconscient me'l va facilitar la meva mare, per a la qual (a causa de les seves creences religioses) el suïcidi i l'eutanàsia eren del tot inadmissibles. Cada dia de bon matí comprava La Vanguardia, i la llegia mentre esmorzava; jo després sovint la fullejava, i aquell dia hi vaig trobar aquell article.