Dèficits de deseiximent

Iván Bravo. elestafador.com, novembre 2025

Fa tres anys li van diagnosticar un càncer. Des de llavors, la seva qualitat de vida s'ha anat degradant de forma progressiva. Entremig, també ha passat algunes etapes una mica més bones, però han durat poc, i a continuació han vingut noves davallades. És un home gran, passa ja dels vuitanta anys. 

Durant aquests últims tres anys, ha patit quatre crisis molt greus, de diferents tipus. Crisis que han fet, totes, que acabés a una UCI, on cada vegada, fins ara, han aconseguit rescatar-lo, gairebé ressuscitar-lo.

El conec, però sobretot conec la seva dona; hi tinc, o hi havia tingut, molta relació, ara menys. Menys des que va començar la història del càncer del seu marit. Sobretot, a partir d'un dia, quan amb el marit ja bastant deteriorat, quan ja havia estat a punt de morir no recordo si una o dues vegades, vam parlar i va acabar malament.

Aquell dia, davant del seu dramatisme, angoixa, desbordament, falta d'acceptació, en relació amb la situació greu del seu marit, jo, crec que amb bones paraules, crec que amb delicadesa, li vaig dir que arriba un punt que hem d'assumir la nostra fragilitat, la finitud inevitable. I que si la vida es complica de manera ja exagerada, en algun moment ens hauríem de plantejar deixar de lluitar contra la mort.

Es va incomodar molt. Va considerar que, per part meva, era una falta molt gran de sensibilitat, que li digués allò. Una falta de sensibilitat cap al sofriment del seu marit, i cap al seu. I a continuació va passar temps, mesos, gairebé un any, sense que ens diguéssim res. No perquè jo ho decidís, sinó perquè ella ho va voler així.

Els mesos van anar passant, fins que fa poc vam tornar a parlar. I vam parlar també d'aquells comentaris meus de feia temps. Però en vam poder parlar d'una altra manera, amb tranquil.litat, sense que ella se sentís malament, sense que ella se sentís agredida. Sobretot, suposo, perquè ella, en aquell moment, no se sentia tan insegura, tan vulnerable, com l'altra vegada.

Vam estar parlant bastant d'aquest tema. Entremig, jo li vaig parlar dels estoics, li vaig dir que, per a mi, la seva postura, la seva filosofia de vida, la dels estoics, m'ajudava a acceptar la realitat: la fragilitat i la finitud, la meva. Que m'ajudava a tenir una actitud deseixida, en relació amb la meva existència. 

Parlant d'això, en un moment donat, ella em va dir que feia temps que el seu marit els havia dit, a ella i als fills, i més d'un cop els ho havia repetit, que tenia molt clar que si arribava un punt que la seva vida se li complicava massa, no volia que li fessin res d'extraordinari per salvar-lo. I que volia que ella i els fills ho tinguessin present. M'ho va dir així, per fer-me veure que compartia el meu punt de vista.

Jo, és clar, em vaig quedar bocabadat. I mut, per sort també mut. Sense fer cap comentari. Perquè resulta que, quan m'ho va dir, llavors, precisament llavors, el seu marit tornava a estar ingressat a una UCI. Perquè havia estat a punt de morir una altra vegada, i a l'UCI estaven intentant evitar-ho. És a dir, el seu marit "que no volia que li fessin res d'extraordinari", en aquell mateix moment estava rebent un munt de cures sofisticades per tal que no morís. Per tal d'ajornar una mica la mort.

Ajornar-la... i que, així, pogués seguir una mica més de temps amb la seva vida extraordinàriament degradada, adolorida i dependent.

També és veritat que aquell comentari no m'hauria d'haver estranyat. Avui, són força normals, aquests comportaments. Persones que havien dit, i repetit, que acceptarien la seva finitud, que no s'aferraria a la vida, que no volien transitar per la degradació, el dolor i la dependència, canvien. Es transformen, s'arrapen a l'existència, s'hi arrapen amb desesperació, i no a una existència bonica, agradable, sinó a una existència cada cop més degradada, plena de dolor i limitacions, i sense cap possibilitat de millora. 

La raresa, l'excepció, són els casos en què, en moments així, la persona accepta amb serenitat la situació i decideix no impedir l'arribada de la mort (decideix "no postergar-la"). 

De casos com el que he explicat en conec molts. En canvi, d'excepcions, poques, molt poques. Tan poques, que les puc comptar amb els dits d'una mà, i encara em sobren alguns dits.

Viure envelleix

Viure envelleix,

l'envelliment cansa,

el cansament pesa,

el pes es fa feixuc.

I llavors, què?

Doncs mira:

Si tens algun deute pendent,

si pots el pagues.

I si et ve de gust, 

t'acomiades de la gent

que per a tu és important.

Després, 

potser et beus un últim cafè,

o una última copa.

Mirés una última vegada el cel,

els núvols, els ocells, els pins.

Respires, de manera pausada.

I a continuació, 

fas el necessari i te'n vas.

Del tot.

Punt final.

Amb normalitat, sense drames.

Esa pestilente y dolorosa enfermedad

"Cuidan a los enfermos (...) Pero si la enfermedad es no sólo incurable sino llena de continuo sufrimiento y angustia, entonces los sacerdotes y los magistrados exhortan al hombre, viendo que no es capaz de hacer ninguna función vital, y que sobreviviendo a su propia muerte es perjudicial y molesto para los demás y pesado para sí mismo, a que se decida a no consentir más esa pestilente y dolorosa enfermedad. Y viendo que su vida no es para él más que una tortura, que no sea reacio a morir, sino que mejor cobre buenos ánimos y se desembarace a si mismo de esta dolorosa vida como de una prisión o de un potro de tormento, o permita de buen grado que otro le libre de ella."

És un fragment d'Utopia, de Tomàs Moro (1). Moro va ser beatificat el 1886 i canonitzat el 1935. Si ets un descregut (o un creient no catòlic), la seva canonització no et diu res. Però si ets creient catòlic, tenint en compte que per a l'Església la proclamació de la santedat d'una persona significa posar-la com a exemple de conducta, la reivindicació de Moro tant del suïcidi com de l'eutanàsia ("se desembarace a si mismo", "permita de buen grado que otro le libre de ella"), com a mínim és curiosa.

És clar, Moro deia moltes altres coses... Per exemple, a continuació també deia això:

"Por otra parte, el que se suicida antes que los sacerdotes o el consejo hayan aceptado el motivo de su muerte, lo tiran sin enterrar a algún apestoso pantano como indigno de ser enterrado o consumido por el fuego."

Vaja, que "els sacerdots i el consell" serien l'equivalent al Comitè Avaluador de les peticions d'eutanàsia, en el context de l'actual llei que la regula (ja veurem fins quan, de la manera que bufen els vents polítics reaccionaris i integristes). He dit en part perquè aquests sacerdots i consell de Moro, d'altra banda, són venjatius, ja que en cas de desobediència, "de manera molt caritativa i cristiana" farien tirar el cos del suïcida difunt en algun "pudent pantà".

--

(1) Traducció de Joaquim Mallofré, Ediciones Orbis, 1985 (p. 163). Hi ha moltes traduccions de l'obra, aquesta en castellà és la que ara tenia més a mà; suposo que, a banda d'eventuals qüestions de matís, altres versions d'aquests fragments diuen essencialment el mateix.

El Joan i una altra història semblant

Quan vaig a veure el Joan P, per mica bo que faci, anem a un bar com abans. Ell ja no camina, hi anem amb la cadira de rodes. 

Al bar, ell amb una cocacola i jo amb un cafè, es queixa de la vida a la residència. De vegades raona força bé, altres menys. De vegades gens. Sobre les queixes, és normal que es queixi: la seva vida actual és una vida molt encongida, en un ambient molt depriment i humiliant. Per exemple, a causa de les seves incontinències.

Com que es queixa sovint, aquesta vegada li dic: "Si poguessis triar, preferiries estar mort o seguir viu?" Fa com si no m'hagués entès, o com si no m'hagués sentit. Com que sordeja, és difícil de saber. 

Li repeteixo la pregunta i, aquesta vegada, després d'uns moments callat, mirant allí enllà, em diu que fa una mica de vent. El vent no li agrada, ja ho sé. Però la resposta és un acudit? És una altra cosa...? No li repeteixo la pregunta, no em sembla oportú. A més, la gent de les taules del costat, que potser estan al cas del que he dit, ves a saber què pensarien, de la meva insistència.

Al cap d'una estona tornem cap a la residència. A l'entrada, es veu que passa alguna cosa. Em diuen que porti el Joan a una sala lateral, de seguida, que hi ha hagut una defunció, "que l'estan baixant", i que no volen que la gent ho vegi. Vaja, que els residents, ara un ara un altre, es van morint... però de cara als altres es fa veure com si a la residència no es morís ningú.

La pregunta que li he fet, i que no m'ha contestat, fa no gaire la vaig fer a una altra persona. També molt gran, també molt atrotinada, i també queixosa del seu estat, amb dolors i limitacions importants.

Em va contestar que preferiria estar mort, però que no era tan fàcil. I jo no li vaig fer cap comentari, sobre les diferents decisions que, sobretot en determinats moments, es poden prendre per afavorir, o com a mínim no impedir, la mort.

Quan parlo amb algú d'aquests temes, intento tenir clars els límits aconsellables en cada cas; les línies que sembla prudent, i respectuós, no traspassar. Línies canviants, segons les diferents persones i les seves situacions. Al cap de pocs dies, aquesta persona, a causa d'un accident domèstic acaba a l'hospital. I a l'hospital l'apedacen (no és la primera vegada), i uns dies després torna cap a casa. Més atrotinat de com estava abans d'anar a l'hospital.

És clar, així, si quan les coses se't posen negres et van apedaçant, o "ressuscitant", és més difícil, que et puguis morir. Si fas tot el possible per no morir-te, naturalment no és fàcil, que et puguis morir.

Que trist, després d'haver viscut bones vides, satisfactòries, del tot autònomes, productives, etc., com és el cas d'aquestes dues persones, acabar d'aquesta manera, reduït a aquests estats de dependència i degradació, i amb aquesta por a la mort, amb aquesta falta de deseiximent, amb aquestes queixes permanents...

Tots dos passen de llarg dels noranta, i la seva vida actual es pot resumir així: "avui estic pitjor que ahir, però no tan malament com demà". És igual: el sentit comú, el realisme, ha desaparegut. 

Hi ha una tendència que, en aquests casos, sembla que empeny cap a l'absurditat, cap a l'acceptació de conformar-se només amb anar sobrevivint, cada cop més degradat... Mentre la vida, la de debò, fa temps que ha desaparegut, que no existeix: només en queda la nostàlgia. Una nostàlgia acompanyada de la queixa constant, per acabar-ho d'embolicar.

Recordatori maig 2026

Durant aquest últim any, l'acumulació de casos de persones conegudes que, en estats ja molt degradats, es seguien aferrant a la vida, ha sigut molt gran. 

Casos de persones que, a més, de vegades, han passat per moments crítics en què, segons el que es decidia, hi havia l'opció, sense fer res, de facilitar la mort. De permetre-la. I en canvi, llavors s'optava per intervenir i allargar la degradació.

Persones que, a banda d'aquestes crisis puntuals (d'aquestes "oportunitats"), diàriament, rutinàriament, es prenien munts de medicaments per a les seves diferents patologies. Uns medicaments que no servien per curar res, sinó només per apuntalar la seva ja força lamentable supervivència. 

Medicaments que, en definitiva, si haguessin decidit renunciar-hi (conservant només els analgèsics i els ansiolítics, per no patir) els hauria facilitat poder deixar de viure.

Persones que no només es medicaven, sinó que, alhora, acceptaven, o de vegades reclamaven, o exigien, encara més tractaments. Amb una irreal esperança de millora, una esperança racionalment bastant incomprensible, en tant que la millora era del tot impossible. A tot estirar, podien aspirar a alentir la degradació, a allargar vides ja molt trastornades pels deterioraments, els dolors i la falta d'autonomia.

Persones que malvivien així. O les que, en situacions semblants i que encara no han mort, segueixen sobrevivint amb penes i treballs, degradant-se de manera inaturable. I que de propina, amb la seva falta de deseiximent (amb la seva barreja de por i egoisme), són unes grans xucladors de recursos sanitaris i econòmics, uns recursos que sembla que seria més sensat dedicar a altres intervencions. És a dir, junt amb l'absurditat, la falta de solidaritat.

Ser espectador, seguir de prop algunes d'aquestes històries (amb anades a hospitals, sociosanitaris, residències i algun domicili), a banda de l'horror i la tristesa de ser-ne testimoni, ha refermat encara més la meva postura sobre el final de la vida. De la meva vida.

És a dir, ha refermat la meva determinació de no voler viure, de cap manera, un procés com el d'aquestes persones. Des del meu punt de vista, tan lamentable, tan humiliant. Tan "indigne", des de la perspectiva de la meva manera de pensar i sentir.

Ha refermat aquesta voluntat meva, en definitiva, d'intervenir "en el curs de la meva existència", si un dia convé, per tal d'evitar acabar convertit en una d'aquestes persones. És a dir, la determinació, si cal, d'actuar per posar punt final a la meva vida; de fer-ho mentre encara conservi la lucidesa i l'autonomia necessàries per a poder executar, del tot pel meu compte, aquesta decisió. 

Cinc anys enrere

Fa cinc anys, a causa d'una caiguda a la dutxa, va començar el calvari i la degradació del Joan. Fins aleshores, fins als noranta-dos anys que llavors tenia, era una persona absolutament lúcida i en bona forma física. Vivia sol, conduïa, controlava els comptes del banc, anava a comprar, es feia el menjar, es rentava la roba, tenia la casa endreçada i neta, feia unes bones caminades... D'aquella persona lúcida, saludable, vital i autònoma, no en queda res: ha desaparegut. 

Quan fa cinc anys se li va començar a complicar la vida, va dir que ell no aniria mai a una residència. Alhora, de tant en tant deia que no sabia per què seguia viu, que quin sentit tenia. Que millor seria que es morís. Deia que no volia acabar com alguna de les persones que de vegades vèiem pel carrer, persones que a ell, igual que a mi, ens impressionaven a causa del seu deteriorament i grau de dependència. 

Li vaig dir que, potser, hauria d'escriure el que volia i no volia. Però quan intentava concretar en què consistia escriure-ho, quan li parlava de fer un Document de Voluntat Avançades (DVA), ell s'incomodava, es posava nerviós. Crec que no ho entenia, que es feia un embolic, com si li estigués parlant "de matar-lo". El cas és que, si un dia jo treia el tema, davant d'aquella reacció seva, jo m'aturava, ho deixava estar.

Com que em semblava molt important, ho vaig intentar algunes vegades, fins que vaig entendre que no tenia sentit seguir insistint. I més endavant, ja va ser evident que l'ocasió havia passat. Perquè llavors, encara que ell hagués volgut fer un DVA, ja no era possible. No hauria tingut validesa, a causa del seu grau de deteriorament mental.

Després, ha anat passant tot el que ha anat passant. És a dir, tot el que ell havia dit que no volia de cap manera: al final va anar a una residència i, de mica en mica, es va anar convertint en una d'aquelles persones que, abans, cinc anys abans, tant l'horroritzaven. 

Ara, en els moments crítics, qui pren les decisions són les seves nebodes. Per exemple, firmant el consentiment informat perquè l'operin del fèmur trencat. Poc abans, elles van estar d'acord amb els tractaments per aturar la primera i la segona pneumònia. En els tres casos, elles van prendre aquestes decisions. No van decidir i dir en cap moment que no el torturessin més, que el deixessin en pau, que li donessin tots els analgèsics i tranquil.litzants que fessin falta perquè no patís. 

No van actuar així, amb l'objectiu que, ben drogat, sense patir, pogués morir d'una vegada. 

El Joan (això que queda del Joan), en primer lloc és una víctima d'ell mateix. Pel fet de no haver formalitzat un DVA en el seu moment, quan podia, un DVA que digués de manera ben clara que no volia l'acarnissament terapèutic a què ara se'l sotmet (presumptament, "en benefici seu").

En segon lloc, és una víctima de la falta de compassió i sentit comú de les seves nebodes. I en tercer lloc, és una víctima "dels protocols mèdics" i dels metges. Dels protocols, perquè permeten aquests despropòsits. I dels metges, a causa de la seva covardia, o desinterès, ja que, sense saltar-se els protocols, sembla que haurien pogut fer alguna reflexió a la família, per tal de posar damunt la taula l'absurditat i la crueltat de tot plegat.

--

Sobre el Joan, vaig compartir primer el text 'Despropòsits al final de la vida'. Després, 'El dolor i els protocols'. Ara aquest, 'Cinc anys enrere', sobre la importància del DVA. Me'n falta encara un, sobre el cost social i econòmic, astronòmic, d'aquests disbarats i acarnissaments. Queda pendent.

El dolor i els protocols

Més d'una vegada he avisat que el Joan es queixa de dolor. La resposta és que segueixen les pautes establertes, unes pautes que, em diuen, es revisen segons l'estat i l'evolució de la persona. I que sobretot no pateixi, que no em preocupi, que no deixaran que ell pateixi. Una de les vegades, per avalar el que em diuen, hi afegeixen que l'hospital "és un referent en relació amb el tractament del dolor".

Em diuen que no em preocupi... De fet, més aviat m'indigno. Bastant. Però puc parlar poc, perquè jo no sóc familiar del Joan. Als familiars, a ells, es veu que els metges sí que els convencen, amb les seves explicacions (amb els familiars gairebé no hi tinc relació, però l'explicació d'això ja és una altra història, i a més llarga).

Suposo que els protocols sobre el tractament del dolor estan ben raonats. O més ben dit, que en general ho estan. Dic en general perquè, després, hi ha molts possibles supòsits. Per exemple, el de persones com el Joan. A una persona com ell, de noranta-set anys, amb diferents patologies cròniques, molt deteriorat físicament i mentalment, se li han d'escatimar els analgèsics? A mi em sembla de sentit comú que, en aquests casos, l'objectiu fonamental hauria de ser l'eliminació total del dolor: "dolor zero". Siguin quins siguin els efectes secundaris dels analgèsics.

Una altra cosa són els casos en què el tractament del dolor s'aplica a una persona que es confia que pugui anar millorant de la situació crítica en què en un moment concret es troba. O els casos de persones amb dolor crònic, però vides vivibles, en què cal valorar la quantitat d'analgèsics que se li administren, per tal que no provoquin efectes indesitjables desproporcionats en relació amb el seu "projecte o il.lusió de vida". Aquestes són altres històries.

D'altra banda, no només són els analgèsics. Amb els tranquil.litzants passa el mateix: al Joan també els hi escatimen. I el resultat és que, a banda que l'estat de neguit i malestar seu no es redueix (el dolor psicològic, el sofriment), passa que aquest estat repercuteix sobre el grau de dolor físic. Perquè si tens, per exemple (com ell té), el cap a passeig i el fèmur trencat, i resulta que t'encaparres a sortir del llit, perquè estàs tip d'estar-hi, i no escoltes cap raonament, aleshores, quan mous la cama veus les estrelles. I fas uns crits que se senten des de l'altra punta de la planta. 

I com que tens el cap a passeig, després te n'oblides. I tornes a bellugar la cama, i tornes a veure les estrelles a causa de la fiblada de dolor. I un altre cop se n'assabenta tota la planta. 

Quan ho he comentat, quina ha sigut la resposta dels professionals? Doncs la mateixa que en el cas dels analgèsics: els protocols, i que no em preocupi, que tot es fa correctament.

Una de les vegades em diuen que han optat per donar-li al Joan els analgèsics al vespre, per tal que de nit dormi (i deixi dormir la resta de la gent). És a dir, que la idea de donar-li tranquil.litzants i analgèsics de dia i de nit, amb l'objectiu que no senti dolor ni estigui neguitós, en el seu cas sembla que no es contempla. Misteris dels "protocols". 

És una paradoxa: als centres d'atenció primària recepten tranquil.litzants i analgèsics com si fossin confits (el temps de cada consulta és curt i s'ha d'anar de pressa). Es recepten aquests confits farmacològics amb una extrema facilitat a gent que realment "té una vida per viure". I en canvi, a aquests pobres desgraciats com el Joan, que ja no poden ni dir amb claredat el que volen o no volen, els hi estalvien. ¿Potser perquè pensen "que els podrien fer mal", en massa quantitat? ¿Quin mal els podrien fer? ¿Que potser els accelerés la mort? ¿I això seria un mal, o el millor bé per a ells?

Una infermera em diu: "Però és que, un excés d'analgèsics, li podria perjudicar el fetge i els ronyons". I jo em quedo bocabadat, i li dic que quin problema hi veu, que si es pensa que pot ser molt llarg, el futur del fetge i dels ronyons del Joan... i ella s'escapoleix.

Mirat d'una altra manera: fa la sensació que el que interessa a la planta de traumatologia "és la cama del Joan", el seu fèmur. I a una altra planta, "la infecció del Joan", la seva pneumònia. Però en canvi, sembla que no hi ha cap planta on s'ocupin "dels Joans". Sencers. Sobretot, d'aquests Joans: gent molt gran, amb diferents graus de demència, amb una acumulació de patologies, pràcticament desnonada de la vida, sense cap possibilitat de millora. Amb un "existir" que només és degradació permanent... i tortura (o maltractament, si no es vol tan rotund).

Algú potser pensa que exagero, amb les descripcions que he fet. Doncs no, no exagero gens. El que explico és el resultat d'estar anant des de fa dies a un sociosanitari i a un hospital, el resultat d'observar el seu funcionament, les persones ingressades, de parlar amb infermeres i metges. Potser a tot arreu no és així, ho desconec. El que puc dir és que aquest hospital és un dels hospitals públics més grans i importants de la ciutat. 

Ho remarco: no m'he inventat res del que he explicat. Algun dia, potser tornaré a explicar aquesta història. Amb tots els noms, llocs i dates. Algun dia potser ho faré.