Recordatori maig 2011

Fa un any vaig obrir aquest bloc amb una intenció molt clara, defensar el que s'exposa al subtítol del bloc: "La decisió respecte de com volem intentar viure i morir pertany a l'àmbit de la nostra llibertat personal. Tota opció que només afecti un mateix ha de quedar completament al marge de les regulacions socials."

I amb una segona intenció més concreta, personal: fer pública (o més pública, ja que mai ha estat cap secret), la meva voluntat d'exercir aquest dret, aquesta llibertat; és a dir, si em sembla que cal, decidir el moment de la meva mort.

Aquesta nota d'avui és per a renovar la declaració de principis de fa un any, que alhora ve de molt més lluny, de pel cap baix més de trenta-cinc anys: ja llavors tenia clar com no volia viure. D'ençà d'aleshores, el pas del temps (amb les corresponents experiències, vivències, converses, lectures, reflexions...), no m'ha fet canviar de parer. Al contrari, m'ha donat més arguments per a consolidar aquest criteri i aquesta voluntat.

Mentre aquest moment límit no arribi (si és que arriba, igual em moro demà caient per les escales, o passa que em vaig fent vellet conservant l'autonomia i el cap clar, i llavors un bon dia em moro "d'un ai què tinc sobtat"), com que a la vida encara li trobo molts al.licients, procuraré anar-la vivint amb serenitat i alegria.

I pel que fa a la mort, mentre aquesta situació d'ara es mantingui raonablement estable, procuraré fer cas d'aquest proverbi àrab: "No corris tant que atrapis la mort ni tan poc que t'atrapi."