Hi ha qui em diu (de vegades amb malestar, o com un retret): "Però, per què et fiques tant amb el Papa, l'Església, i els bisbes? Si no ets cristià ni creient, oblida-te'n!"
I la resposta és fàcil: em fico amb ells "perquè ells es fiquen amb mi". Ho fan sempre que intenten influir per tal que no s'aprovin lleis com la de l'eutanàsia i el suïcidi assistit. Per tant, pel que fa a aquest tema, ells són "opositors meus", i els haig de combatre.
A mi m'agrada un model de societat diferent del que ells volen. De manera que si la societat no contempla aquesta opció de l'eutanàsia i el suïcidi assistit regulats legalment, llavors només em queda una opció, una garantia: "el suïcidi preventiu".
Cada vegada que sento algú parlar com el Papa (sobre aquest tema), em venen idees suïcides. El sento i penso que potser seria el més sensat i coherent, suïcidar-me (quan s'escaigui, de moment només ho contemplo "com una opció"). És a dir, a mi el Papa, paradoxalment, ell tan "defensor de la vida pel damunt de tot", m'insta a suïcidar-me. A suïcidar-me per dues raons: com a acte de protesta contra la seva doctrina... i com a garantia personal meva.
En aquest eventual cas, podria deixar una nota pòstuma dedicada al Papa. Per exemple: "Senyor Papa, m'he suïcidat perquè sense lleis d'eutanàsia i suïcidi assistit, em feia massa por la seva atenció compassiva".
19 de des. 2019
18 de des. 2019
Contra el Papa
Feia temps que no donava un cop d'ull a les pàgines de religió de La Razón. Ara ho faig, i veig que el Papa segueix en forma i que (un cop més), es pronuncia de forma categòrica i contundent en contra de la possibilitat de regular l'eutanàsia i el suïcidi assistit.
Segons ell, amb afecte, cures pal.liatives i resignació cristiana ja n'hi ha prou. Que algú pugui pensar i voler alguna cosa diferent, "l'entristeix". Considera que aquest algú és una persona que està equivocada, "extraviada", ja sigui per falta d'afecte, per falta d'humanitat, o de doctrina, o per falta del que sigui, però "falta".
En canvi, a ell no li falta res. Com que té el patrimoni de la veritat, no només "la seva", sinó "la de tothom", pontifica que sobre aquest tema és intolerable qualsevol opció "al marge de la seva opció" (òbviament, "il.luminada per Déu").
Diuen (el Papa, el PP, la Conferència Episcopal Espanyola, la Tarraconense, etc.), que a més de ser inadmissible l'existència de lleis que regulin l'eutanàsia i el suïcidi assistit, els fa por que sota aquestes lleis es cometin abusos.
És una por comprensible, però el cas és que no hi ha cap llei que no estigui exposada a aquest perill. Per tant, segons aquesta argumentació, la del "perill d'abús", en principi no hi hauria d'haver cap llei (però això no ho reivindiquen).
De manera que, pel que fa al tema de l'eutanàsia i el suïcidi assistit, només queda una alternativa: "Contra ells!", sempre contra ells, pel que fa a aquest tema, fins que l'eutanàsia i el suïcidi assistit quedin recollits com un dret en l'actual ordenament jurídic.
Segons ell, amb afecte, cures pal.liatives i resignació cristiana ja n'hi ha prou. Que algú pugui pensar i voler alguna cosa diferent, "l'entristeix". Considera que aquest algú és una persona que està equivocada, "extraviada", ja sigui per falta d'afecte, per falta d'humanitat, o de doctrina, o per falta del que sigui, però "falta".
En canvi, a ell no li falta res. Com que té el patrimoni de la veritat, no només "la seva", sinó "la de tothom", pontifica que sobre aquest tema és intolerable qualsevol opció "al marge de la seva opció" (òbviament, "il.luminada per Déu").
Diuen (el Papa, el PP, la Conferència Episcopal Espanyola, la Tarraconense, etc.), que a més de ser inadmissible l'existència de lleis que regulin l'eutanàsia i el suïcidi assistit, els fa por que sota aquestes lleis es cometin abusos.
És una por comprensible, però el cas és que no hi ha cap llei que no estigui exposada a aquest perill. Per tant, segons aquesta argumentació, la del "perill d'abús", en principi no hi hauria d'haver cap llei (però això no ho reivindiquen).
De manera que, pel que fa al tema de l'eutanàsia i el suïcidi assistit, només queda una alternativa: "Contra ells!", sempre contra ells, pel que fa a aquest tema, fins que l'eutanàsia i el suïcidi assistit quedin recollits com un dret en l'actual ordenament jurídic.
25 d’oct. 2019
La mare del Quim i la mare de la Blanca
Fa un parell de setmanes va morir la mare del Quim. Tenia 90 anys, conservava el cap clar i era encara molt autònoma. Dos mesos abans li havien diagnosticat no sé exactament quin problema greu als budells. Li van dir que allò es podia operar, que hi havia bastantes possibilitats de poder controlar el problema, i que en canvi, si no es feia res, li quedaven pocs dies de vida.
Ella va dir que no es volia operar, que ja tenia molts anys i no volia passar pel tràngol de l'operació, i que tampoc no tenia gens de ganes de viure de manera més dependent a causa de les seqüeles de l'operació, amb noves limitacions (l'havien advertit en aquest sentit).
El seu fill, el Quim, era molt conscient tant de la voluntat d'independència de la seva mare, manifestada al llarg de tota la vida, com de la seva gran determinació, en tot; era una dona lúcida i de caràcter, de manera que el Quim només li va dir que s'ho rumiés, i que decidís el que li semblés millor. Que era la seva vida i que el que comptava era la seva voluntat.
La seva mare no va canviar d'opinió, i va morir al cap de poc. Els últims dies va estar hospitalitzada (abans sempre havia viscut a casa seva), cada vegada amb dosis més elevades de morfina, per tal de no patir. Va morir de la manera, o com a conseqüència, del que amb una total lucidesa i claredat mental havia triat.
La mort de la mare del Quim m'ha recordat la història, el culebrot espantós, de la Blanca i la seva mare. La mare de la Blanca ja fa anys que està en estat vegetatiu. Abans d'entrar en l'estat vegetatiu actual ja tenia el cap a passeig, submergit en una demència avançada. Ara té 100 anys. La seva filla la manté amb vida, alimentant el seu cos deshabitat, rentant aquest cos, curant-ne les nafres cròniques, tractant-li les infeccions, eternitzant aquesta llarguíssima i absurda agonia. Una agonia que a més ha alterat completament la vida de la Blanca, i la seva salut, i el seu estat emocional, i la seva vida social, reduïda a zero. Ella, la Blanca, també s'ha anat "deshabitant", quedant-se només amb la seva por, el seu sentiment de culpabilitat, la seva tristesa, la seva solitud...
La que havia sigut la mare de la Blanca ara és només, tal com he dit, un cos "despersonificat", buit de persona, un cos que, si no fos per l'actitud obsessiva, malaltissa i desmesurada de la Blanca, fa anys que s'hauria apaga. Un cos amb un cor que encara batega i que a més, un dia rere l'altre, va "deshabitant també la seva filla". (1)
Que diferents som les persones, la mare de la Blanca i la Blanca, la mare del Quim i el Quim... uns amb por a la mort, uns altres amb un clar rebuig en relació amb segons quin tipus de vides...
--
(1) De la Blanca ja en vaig parlar l'any passat:
https://miravolant.blogspot.com/2018/07/cossos-deshabitats.html
https://miravolant.blogspot.com/2018/08/cossos-deshabitats-2.html
Ella va dir que no es volia operar, que ja tenia molts anys i no volia passar pel tràngol de l'operació, i que tampoc no tenia gens de ganes de viure de manera més dependent a causa de les seqüeles de l'operació, amb noves limitacions (l'havien advertit en aquest sentit).
El seu fill, el Quim, era molt conscient tant de la voluntat d'independència de la seva mare, manifestada al llarg de tota la vida, com de la seva gran determinació, en tot; era una dona lúcida i de caràcter, de manera que el Quim només li va dir que s'ho rumiés, i que decidís el que li semblés millor. Que era la seva vida i que el que comptava era la seva voluntat.
La seva mare no va canviar d'opinió, i va morir al cap de poc. Els últims dies va estar hospitalitzada (abans sempre havia viscut a casa seva), cada vegada amb dosis més elevades de morfina, per tal de no patir. Va morir de la manera, o com a conseqüència, del que amb una total lucidesa i claredat mental havia triat.
La mort de la mare del Quim m'ha recordat la història, el culebrot espantós, de la Blanca i la seva mare. La mare de la Blanca ja fa anys que està en estat vegetatiu. Abans d'entrar en l'estat vegetatiu actual ja tenia el cap a passeig, submergit en una demència avançada. Ara té 100 anys. La seva filla la manté amb vida, alimentant el seu cos deshabitat, rentant aquest cos, curant-ne les nafres cròniques, tractant-li les infeccions, eternitzant aquesta llarguíssima i absurda agonia. Una agonia que a més ha alterat completament la vida de la Blanca, i la seva salut, i el seu estat emocional, i la seva vida social, reduïda a zero. Ella, la Blanca, també s'ha anat "deshabitant", quedant-se només amb la seva por, el seu sentiment de culpabilitat, la seva tristesa, la seva solitud...
La que havia sigut la mare de la Blanca ara és només, tal com he dit, un cos "despersonificat", buit de persona, un cos que, si no fos per l'actitud obsessiva, malaltissa i desmesurada de la Blanca, fa anys que s'hauria apaga. Un cos amb un cor que encara batega i que a més, un dia rere l'altre, va "deshabitant també la seva filla". (1)
Que diferents som les persones, la mare de la Blanca i la Blanca, la mare del Quim i el Quim... uns amb por a la mort, uns altres amb un clar rebuig en relació amb segons quin tipus de vides...
--
(1) De la Blanca ja en vaig parlar l'any passat:
https://miravolant.blogspot.com/2018/07/cossos-deshabitats.html
https://miravolant.blogspot.com/2018/08/cossos-deshabitats-2.html
24 de set. 2019
Un camí que ve de lluny
(Annex al "Recordatori 2019")
"No se habla lo suficiente de lo duro que es volverse viejo, de lo humillante que resulta sentir que la vida del espíritu se va extinguiendo y que las propias entrañas te traicionan y sabotean. (...) Espero tener el sentido, la capacidad y oportunidad para planear y organizar mi muerte."
Ho deia Ingmar Bergaman en una entrevista l'any 2000 (1). Aquests dies, revisant una carpeta amb retalls de diaris sobre aquest tema, he trobat la referència d'aquesta entrevista. Però el més interessant (per a mi) d'aquesta revisió de papers ha sigut que també he trobat un article de José Luis de Vilallonga del 1995, "El buen morir". L'article comença així:
"En el transcurso del año 91 escribí en esta misma página una crónica a propósito del suicidio, que, si mal no recuerdo, levantó ampollas. Confesaba yo mi pertenencia a Exit, una sociedad inglesa de difícil acceso que ayudaba a bien morir a aquellos de sus socios para quienes la vida ya no valía la pena ser vivida." (2)
El 1995 feia anys, dècades, que jo tenia les idees clares sobre aquest tema, les mateixes que Ingmar Bergaman i José Luis de Vilallonga. Però va ser llavors, que vaig pensar que, a més de "pensar", havia de "fer". De manera que a falta d'altres referències, després de llegir el seu article vaig escriure al José Luis de Vilallonga. Em va contestar, i em va suggerir que em posés en contacte amb Salvador Pániker (llavors president de l'Associació Dret a Morir Dignament, DMD). Ho vaig fer, i em sembla recordar que la resposta em va arribar a través de DMD. Crec que va ser a mitjans de 1996 que em vaig fer soci de DMD (actualment encara segueixo sent soci), i també llavors vaig fer el meu testament vital. (3)
El 1995 jo vivia amb els meus pares, perquè el meu pare estava malalt, amb alzheimer, en un estat bastant avançat. Suposo que el dramàtic procés de desintegració mental i físic del meu pare va ser el catalitzador que llavors va provocar que primer escrivís al José Luis de Vilallonga i després m'associés a DMD. Una devastació com la del meu pare jo no la volia viure de cap manera i, per tant, tal com he dit, a més de "pensar", em calia començar a "prevenir": estar millor informat, saber alternatives concretes, etc.
Han passat 24 anys des de llavors, i més de 45 des que vaig començar a pensar conscientment d'aquesta manera, des que vaig tenir clar que, "per a mi", qualsevol forma de vida no em servia, i que si no m'agradava la que em tocava, la que em veia obligat o "condemnat" a viure, plegaria. (4)
Ho pensava ja llavors, i ho segueixo pensant.
--
(1) Segons un article de Ricardo Moreno, El País, 7/4/2000
(2) La Vanguardia, 26/6/1995. La veritat és que em va sorprendre bastant que em contestés, i encara més que ho fes de la manera cordial i detallada que ho va fer. No tenia molt bona opinió d'ell, perquè la majoria dels seus articles no m'atreien; de fet, crec que només m'interessava el que deia quan parlava d'aquest tema. Entre aquests papers, guardo també un altre article seu, també publicat a La Vanguardia, "La compasión", 7/8/2000: "(...) Dicha sociedad te facilita los medios necesarios -por lo general fármacos más o menos inocuos, pero que mezclados a ciertas sustancias se convierten en letales- para desaparecer dignamente, sin manchar de sangre la moqueta, ni aplastar el techo del coche del vecino al arrojarte por la ventana. (...)".
(3) Al fer-me soci, després d'un període de temps d'espera que ara no recordo quan durava, vaig demanar la "Guia d'autoalliberament", amb indicacions sobre diferents maneres de suïcidar-te. Més endavant em vaig comprar els llibres "El último recurso", de Dereck Humphry (Tusquets, 1991), i "La muerte sin dolor: suicidio y eutanasia", de Maurice Verzele (Txalaparta, 1999), i en general, d'ençà d'aleshores, he anat ampliant la documentació sobre aquest tema.
(4) El curiós d'aquest element "catalitzador" el 1995 és que de manera inconscient me'l va facilitar la meva mare, per a la qual (a causa de les seves creences religioses) el suïcidi i l'eutanàsia eren del tot inadmissibles. Cada dia de bon matí comprava La Vanguardia, i la llegia mentre esmorzava; jo després sovint la fullejava, i aquell dia hi vaig trobar aquell article.
"No se habla lo suficiente de lo duro que es volverse viejo, de lo humillante que resulta sentir que la vida del espíritu se va extinguiendo y que las propias entrañas te traicionan y sabotean. (...) Espero tener el sentido, la capacidad y oportunidad para planear y organizar mi muerte."
Ho deia Ingmar Bergaman en una entrevista l'any 2000 (1). Aquests dies, revisant una carpeta amb retalls de diaris sobre aquest tema, he trobat la referència d'aquesta entrevista. Però el més interessant (per a mi) d'aquesta revisió de papers ha sigut que també he trobat un article de José Luis de Vilallonga del 1995, "El buen morir". L'article comença així:
"En el transcurso del año 91 escribí en esta misma página una crónica a propósito del suicidio, que, si mal no recuerdo, levantó ampollas. Confesaba yo mi pertenencia a Exit, una sociedad inglesa de difícil acceso que ayudaba a bien morir a aquellos de sus socios para quienes la vida ya no valía la pena ser vivida." (2)
El 1995 feia anys, dècades, que jo tenia les idees clares sobre aquest tema, les mateixes que Ingmar Bergaman i José Luis de Vilallonga. Però va ser llavors, que vaig pensar que, a més de "pensar", havia de "fer". De manera que a falta d'altres referències, després de llegir el seu article vaig escriure al José Luis de Vilallonga. Em va contestar, i em va suggerir que em posés en contacte amb Salvador Pániker (llavors president de l'Associació Dret a Morir Dignament, DMD). Ho vaig fer, i em sembla recordar que la resposta em va arribar a través de DMD. Crec que va ser a mitjans de 1996 que em vaig fer soci de DMD (actualment encara segueixo sent soci), i també llavors vaig fer el meu testament vital. (3)
El 1995 jo vivia amb els meus pares, perquè el meu pare estava malalt, amb alzheimer, en un estat bastant avançat. Suposo que el dramàtic procés de desintegració mental i físic del meu pare va ser el catalitzador que llavors va provocar que primer escrivís al José Luis de Vilallonga i després m'associés a DMD. Una devastació com la del meu pare jo no la volia viure de cap manera i, per tant, tal com he dit, a més de "pensar", em calia començar a "prevenir": estar millor informat, saber alternatives concretes, etc.
Han passat 24 anys des de llavors, i més de 45 des que vaig començar a pensar conscientment d'aquesta manera, des que vaig tenir clar que, "per a mi", qualsevol forma de vida no em servia, i que si no m'agradava la que em tocava, la que em veia obligat o "condemnat" a viure, plegaria. (4)
Ho pensava ja llavors, i ho segueixo pensant.
--
(1) Segons un article de Ricardo Moreno, El País, 7/4/2000
(2) La Vanguardia, 26/6/1995. La veritat és que em va sorprendre bastant que em contestés, i encara més que ho fes de la manera cordial i detallada que ho va fer. No tenia molt bona opinió d'ell, perquè la majoria dels seus articles no m'atreien; de fet, crec que només m'interessava el que deia quan parlava d'aquest tema. Entre aquests papers, guardo també un altre article seu, també publicat a La Vanguardia, "La compasión", 7/8/2000: "(...) Dicha sociedad te facilita los medios necesarios -por lo general fármacos más o menos inocuos, pero que mezclados a ciertas sustancias se convierten en letales- para desaparecer dignamente, sin manchar de sangre la moqueta, ni aplastar el techo del coche del vecino al arrojarte por la ventana. (...)".
(3) Al fer-me soci, després d'un període de temps d'espera que ara no recordo quan durava, vaig demanar la "Guia d'autoalliberament", amb indicacions sobre diferents maneres de suïcidar-te. Més endavant em vaig comprar els llibres "El último recurso", de Dereck Humphry (Tusquets, 1991), i "La muerte sin dolor: suicidio y eutanasia", de Maurice Verzele (Txalaparta, 1999), i en general, d'ençà d'aleshores, he anat ampliant la documentació sobre aquest tema.
(4) El curiós d'aquest element "catalitzador" el 1995 és que de manera inconscient me'l va facilitar la meva mare, per a la qual (a causa de les seves creences religioses) el suïcidi i l'eutanàsia eren del tot inadmissibles. Cada dia de bon matí comprava La Vanguardia, i la llegia mentre esmorzava; jo després sovint la fullejava, i aquell dia hi vaig trobar aquell article.
23 d’ag. 2019
Rafael Argullol - A un hombre, Raimon Solà...
"25-V-2012"
A un hombre, Raimon Solà,
le han condenado a tres años de carcel
por ayudar a un suicida
a realizar su cometido.
Javier Robles, amigo del acusado,
había intentado suicidarse varias veces,
sin conseguir su propósito: estaba aterrorizado,
no por la muerte, sino por el dolor
que se le exige al ser humano
para desprenderse de la vida
(ese regalo que no pedimos
pero que, concedido, no sabemos
por quién, por qué y para qué,
hacemos nuestro obsesivamente).
Solà le proporcionó a Robles
el grano de heroína
que debía inyectarse en la vena
para morir sin sufrimiento.
Y parece que murió en paz,
la muerte más difícil de alcanzar
y quizá, secretamente,
la meta real de la existencia.
Un acto de amistad
convertido por los jueces
-¡esos profesionales del error!-
en tres años de condena.
Rafael Argullol. Poema. Acantilado, 2017
A un hombre, Raimon Solà,
le han condenado a tres años de carcel
por ayudar a un suicida
a realizar su cometido.
Javier Robles, amigo del acusado,
había intentado suicidarse varias veces,
sin conseguir su propósito: estaba aterrorizado,
no por la muerte, sino por el dolor
que se le exige al ser humano
para desprenderse de la vida
(ese regalo que no pedimos
pero que, concedido, no sabemos
por quién, por qué y para qué,
hacemos nuestro obsesivamente).
Solà le proporcionó a Robles
el grano de heroína
que debía inyectarse en la vena
para morir sin sufrimiento.
Y parece que murió en paz,
la muerte más difícil de alcanzar
y quizá, secretamente,
la meta real de la existencia.
Un acto de amistad
convertido por los jueces
-¡esos profesionales del error!-
en tres años de condena.
Rafael Argullol. Poema. Acantilado, 2017
13 de maig 2019
Recordatori maig 2019
Davant de casos com el recent de la María José Carrasco, a la qual el seu marit Ángel Hernández va ajudar a morir (feia temps que ella ho deia, que no volia seguir vivint, que no volia seguir degradant-se a causa de la malaltia degenerativa que patia), la conclusió per a mi és obvia: si tenim la sort que veiem venir amb temps el perill, no hem d'esperar a l'últim moment, perquè "l'últim moment" pot ser complicat.
És a dir, que quan entrem en la zona de perill, per evitar complicacions, segurament és sensat avançar-se i fer (si pot ser nosaltres mateixos, sols) "el que hàgim de fer" per tal de no arribar "a on no volem arribar".
Perquè encara que un dia s'aprovi una llei que reguli l'eutanàsia (i el suïcidi assistit), és obvi que la llei serà raquítica. I serà inevitable aquest raquitisme, mentre hi hagi tantes persones que veuen (volen veure, s'obsessionen en veure) "l'opció" de l'eutanàsia com una abominació, com un pecat, fins i tot com una amenaça "a la pròpia integritat". Perquè això és el que sembla, quan sents segons qui parlant d'aquest tema (de vegades amb arguments indecents com les comparacions amb els camps d'extermini nazis, i altres despropòsits).
Després del cas de la María José Carrasco, van sortir als mitjans de comunicació persones (i col.lectius) defensant les cures pal.liatives i abominant de la possible existència de l'opció de l'eutanàsia, com si dins del marc legal, i perfectament regulades, fossin opcions incompatibles.
Quina mania (i quina pena), aquesta de voler retallar la llibertat dels altres perquè a algú no li agrada el que els altres volen "per a ells"!
He aprofitat aquests dies per veure "Corazón silencioso" ("Stille hjerte", Bille August, 2014). L'argument és semblant al cas de la María José Carrasco; la protagonista decideix que no vol seguir degradant-se a causa de la seva malaltia i, d'acord amb el seu marit, i amb la seva ajuda, decideix acabar la seva vida quan encara té la suficient autonomia com perquè no es pugui acusar el seu marit d'homicida o assassí.
És una pel.lícula que suposo que deu desagradar, fins i tot indignar, a les persones contràries a què la gent pugui decidir com vol gestionar el final de la seva vida.
A mi m'ha agradat molt.
És a dir, que quan entrem en la zona de perill, per evitar complicacions, segurament és sensat avançar-se i fer (si pot ser nosaltres mateixos, sols) "el que hàgim de fer" per tal de no arribar "a on no volem arribar".
Perquè encara que un dia s'aprovi una llei que reguli l'eutanàsia (i el suïcidi assistit), és obvi que la llei serà raquítica. I serà inevitable aquest raquitisme, mentre hi hagi tantes persones que veuen (volen veure, s'obsessionen en veure) "l'opció" de l'eutanàsia com una abominació, com un pecat, fins i tot com una amenaça "a la pròpia integritat". Perquè això és el que sembla, quan sents segons qui parlant d'aquest tema (de vegades amb arguments indecents com les comparacions amb els camps d'extermini nazis, i altres despropòsits).
Després del cas de la María José Carrasco, van sortir als mitjans de comunicació persones (i col.lectius) defensant les cures pal.liatives i abominant de la possible existència de l'opció de l'eutanàsia, com si dins del marc legal, i perfectament regulades, fossin opcions incompatibles.
Quina mania (i quina pena), aquesta de voler retallar la llibertat dels altres perquè a algú no li agrada el que els altres volen "per a ells"!
He aprofitat aquests dies per veure "Corazón silencioso" ("Stille hjerte", Bille August, 2014). L'argument és semblant al cas de la María José Carrasco; la protagonista decideix que no vol seguir degradant-se a causa de la seva malaltia i, d'acord amb el seu marit, i amb la seva ajuda, decideix acabar la seva vida quan encara té la suficient autonomia com perquè no es pugui acusar el seu marit d'homicida o assassí.
És una pel.lícula que suposo que deu desagradar, fins i tot indignar, a les persones contràries a què la gent pugui decidir com vol gestionar el final de la seva vida.
A mi m'ha agradat molt.
7 de maig 2019
Isabel Allende - Paula
"En mi cama sólo está mi cuerpo sufriente desintegrándose día a día, me seco de sed y clamo pidiendo paz, pero nadie me escucha. Estoy muy cansada. ¿Por qué todo esto?"
"Paula", d'Isabel Allende, 1994. Plaza & Janés, 2002, p. 348
"Paula", d'Isabel Allende, 1994. Plaza & Janés, 2002, p. 348
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
