André Comte-Sponville - Tothom vol ser feliç

"Tothom vol ser feliç, fins i tot aquell que es vol penjar. Es penja precisament per escapar-se de la desgràcia; i escapar-se de la desgràcia és acostar-se encara més, com a mínim tant com un pot, a una certa felicitat, encara que sigui negativa, o el mateix no res."
André Comte-Sponville. La felicidad, desesperadamente. Paidós, 2001

Aferrar-se a la vida

Van passant els anys, em vaig fent gran, "em segueixo fent gran", i noto una creixent sensació estranyesa en relació a la gent que m'envolta. Em sento distant de molts dels meus coneguts (de la meva edat, més grans, més joves), ells obsessionats amb la salut, amb les revisions, amb les prevencions. Qualsevol petit símptoma ha de ser observat a fons, com si fos perillosíssim ignorar-lo. Ha de ser estudiat de vegades amb proves desproporcionades, potser a sobre desproporcionadament cares, sigui qui sigui qui les pagui, en general el sistema públic sanitari. I de vegades tractades també amb la mateixa desproporció. Potser per viure només amb un bri més de benestar, o per viure només un bri més de vida (d'una vida de vegades potser ja grisa o fins i tot lamentable). O potser... per viure pitjor, a causa dels efectes secundaris de les iniciatives sanitàries empreses.

Vivim en una societat obsessionada amb l'eterna joventut i la perfecta salut. Que rebutja asseure el tema de la decrepitud i de la mort a la taula de les converses quotidianes. Petites molèsties que segurament eren imperceptibles per als nostres avis, perquè valoraven que seguien vius i raonablement autònoms, avui semblen intolerables. Membres de la societat de consum, ens hem convertit ens uns "consumidors compulsius de salut", i sempre en volem més. Hem d'estar "perfectament bé", costi el que costi. El model (encara que tinguis vuitanta anys) és la joventut, la seva vitalitat i la seva bellesa (no podem tenir ni una arruga). Sí, costi el que costi, ja sigui el cost econòmic o emocional. Perquè el cost emocional també és destructor: la constant ansietat pel fet de revoltar-nos contra la realitat, la realitat que fer-se vell implica anar-se deteriorant, anar perdent salut, agilitat, autonomia... Fins que te'n vas.

Per descomptat, a mi els anys també em passen factura. Sobretot el cos, té deterioraments estructurals que no tenen remei. I van en augment. Per sort, fins ara cap massa greu. L'únic que resisteix, que en alguns aspectes potser fins i tot funciona una mica millor, és el cap, si més no aquesta és la meva subjectiva opinió. Però bé, això ja veurem fins quan durarà. Entre el cap i el cos, espero que primer faci fallida el cos: abans que el cap em traeixi, confio que el cos ja m'hagi traït definitivament.

Dic que em sento estrany envoltat de tanta gent tan preocupada per la seva salut. Perquè és una preocupació que em sembla molt exagerada, malaltissa. I que jo no la sento. L'aferrissament d'algun conegut a la vida per a mi és incomprensible. Dic incomprensible i no és cert, perquè l'explicació (la comprensió) és la por, el pànic. De vegades aquest espant, aquesta falta d'acceptació de la mort (o d'una vida amb limitacions), atrapa persones que abans semblava que eren capaces d'estar per sobre d'aquestes servituds emocionals. Gent que presumia d'una gran serenitat, de la seva capacitat d'estar per sobre dels ensurts i adversitats de la vida (gràcies potser a les seves creences, a les seves pràctiques espirituals, a la seva actitud deseixida...). I no, al final s'han desmuntat: estan espantades, furioses a causa de la seva pèrdua de facultats, i alhora rebutgen de manera absurda la idea de la mort (tot i que de vegades la tenen ja a tocar). S'han esclavitzat amb aquesta esclavitud del rebuig i la por a la vellesa i la mort. Deseiximent zero.

Parlar de tot això és delicat, perquè aquestes persones estan en situacions de gran vulnerabilitat emocional, i només faltaria que llavors els parlessis d'aquestes coses. No tindria sentit. Si han perdut la batalla (la batalla del deseiximent existencial, la batalla que alguns abans potser es pensaven que tenien controlada) ara no tindria cap sentit, ni seria gens compassiu, refregar-los per la cara la seva derrota. Encara que sigui tan visible, tan inocultable.

No tinc cap ganes d'acabar com aquests coneguts que han perdut la batalla i que viuen plens de por. No tinc capa ganes d'obsessionar-me amb la meva salut. Sense obsessionar-m'hi, mentre la salut, la falta de salut, no em faci massa la guitza (dic "massa", ja he dit que tinc assumit que fer-se gran implica acumular molèsties, dolors i limitacions) ja m'està bé de moment seguir aquí, celebrant que segueix sortint el sol i que hi ha bastants motius més, o uns quants, que fan que encara segueixi valent la pena seguir viu.

En bones condicions no tinc cap pressa per marxar. Però quan em sembli que ja no val la pena, espero no embolicar-me amb l'embolic dels autoenganys, no acabar acceptant el que ara tinc clar que no vull acceptar de cap manera. Abans mort que viu, si viu és un viure mentalment esporuguit, infantilitzat i excessivament costós (no només físicament, també econòmicament; el cost de mantenir viva la meva vida ha de tenir un límit, per a mi és una qüestió de "decència ètica").

Aquest aferrament desmesurat a la vida que he descrit sempre m'incomoda. Espero, quan sigui el moment, saber marxar amb discreció, ja sigui de manera espontània (tan de bo) o provocada (què hi farem). I si és així, "què hi farem", doncs tranquil.lament. No passa res.

Recordatori maig 2015

Tot igual, cap variació: si la vida esdevé massa inclement, veig la mort com un alliberament, com una amiga. No li tinc cap por.

De manera que, quan arribi el moment (el moment en què seguir vivint sigui ja massa feixuc), si  la mort no se m'endú, espero tenir jo la suficient lucidesa per donar-li un cop de mà.

Morir-se o matar-se (si és el cas que cal això segon), al final és el mateix: acabes mort. Com tothom més aviat o més tard.