Cossos deshabitats - 2

Fa uns dies vaig explicar el cas de la Blanca. La Blanca és la segona amiga meva que viu una situació d'aquest tipus: dedicada a la cura de la seva mare dement i absent, per una banda crea i per una altra banda és engolida per allò que crea.

La primera va ser la Consuelo: va mantenir amb vida la seva mare (o més ben dit, el cos "deshabitat" de la seva mare) durant anys, en un absurd exercici d'abnegació i immolació, al final del qual, quan la mare va morir (o més ben dit, "quan el cor del cos deshabitat de la seva mare" va deixar de bategar), la Consuelo estava exhausta, tant de cos com de ment (va trigar anys a recuperar-se).

En el cas de la Blanca no sé quina és la causa principal de la seva actitud, potser la seva manera de ser en general indecisa, insegura, que fa que potser pensi que "no fer-ho tot per la mare" seria "no estimar-la prou" (quan, a més, "tot" també podria ser el més fàcil, deixar-la morir).

Pel que fa a la Consuelo, ella m'ho havia dit de manera explícita: que la seva mare ho havia donat tot pels fills, i que per tant ella el que feia era només tornar-li el que li semblava de justícia.

Ho puntualitzo per evitar malentesos: en el cas de la mare de la Consuelo no calia "fer" res per tal que la mare es pogués morir, només calia "deixar de fer". Per exemple, deixar de donar-li medicaments. O deixar de ficar-li a la força el puré a la boca (tal com feia de forma metòdica la filla). Deixar de fer-ho, ja que alimentar-la d'aquesta manera no era una resposta a algun indici "que la mare tingués gana".

Sense cap indici, era a la Consuelo a qui "li semblava" que la seva mare havia de menjar. Medicar-la, alimentar-la, era només "un impuls de la filla", resultat només dels seus sentiments, pensaments, dubtes, etc.

Ara, el cas de la Blanca i la seva mare és exactament el mateix, en tots els sentits.

Cap de les dues no m'ha dit mai si pensava que la seva mare, si pogués expressar-ho, diria (o hauria dit) que "li agradava la seva vida vegetativa", i que "li agradava la immolació de la filla". Aquesta doble pregunta tan senzilla sembla que tant la Blanca com la Consuelo se l'hagin prohibit.

Perquè és clar, imaginar que les seves mares poguessin respondre que sí sobretot "a la segona pregunta" (que els agradava la immolació de la filla), seria del tot trasbalsador, ja que voldria dir "que les mares no estimaven de veritat les filles".

Encara més complicat (o inquietant): la Blanca i la Consuelo "també" són mares. De manera que aquesta és l'altra pregunta: amb la seva immolació, quin és el missatge que envien als seus fills i filles?