Una altra visita a una residència

Hi arribo en un moment especial: un grup de cinc nois estan a punt de fer una actuació musical. A la banda del públic, a un costat de la sala un munt d'avis i àvies en cadires de rodes, trenta o quaranta. És una imatge que impressiona, aquesta concentració de cadires de rodes amb el seus respectius usuaris.

A l'altra costat de la sala, en cadires normals, més o menys la mateixa quantitat d'avis i àvies, els encara capaços de desplaçar-se, amb dificultats però de forma autònoma, amb els seus caminadors i bastons.

Entre els dos sectors, el de cadires de rodes i el de cadires normals, un aspecte en comú: gairebé sense excepció les cares apagades, cares d'indiferència, d'avorriment, de tristesa... de desconnexió de la realitat.

L'acte es fa en una sala que en teoria està destinada a la rehabilitació, és el que diu un rètol que hi ha a l'entrada, i arrambats o penjats de les parets hi ha alguns aparells que podrien tenir aquesta funció. Això, si hi hagués algú susceptible de ser rehabilitat. Però en aquesta residencia no es recupera ningú; dit d'una manera políticament incorrecta (o potser massa correcta) és un magatzem, on tota aquesta gent, acabant-se de consumir i empastillada a causa dels seus diferents mals i insuficiències, espera que arribi el dia en què el cor s'aturi definitivament.

L'actuació musical, igual que l'ordre, la netedat, la gestió de les auxiliars joves, servicials i simpàtiques (totes les que veig són així) són maneres benintencionades i compassives de dissimular la realitat. De dissimular el fet terrible d'haver arribat allí, i haver de viure ("sobreviure", vegetar), d'aquella manera. Com que tota la gent està en el mateix estat, impressiona encara més, i la sensació de magatzem terminal és encara més colpidora (poques visites familiars, molta solitud en mig d'aquesta multitud deteriorada i dependent).

Per descomptat tot podria ser molt més depriment, fins i tot sòrdid; poc net, més massificat, desordenat, amb auxiliars malhumorades... que en aquest cas no hi hagi res de tot això s'agraeix.

Però jo, per a mi, no vull aquest tipus de vida, ni aquestes atencions ni aquesta compassió. El que vull és ser capaç d'evitar arribar a aquest extrem, i si em despisto i les meves previsions em fallen, espero que algú "amb una altra tipus de compassió" m'ajudi a fer el pas que em permeti estalviar-me acabar com els avis i àvies que he vist avui.