Maig 2013

Un altre any. Amb les idees igual de clares.

Durant aquest any el Manolo ha anat a una residència. El seu deteriorament és molt greu, i era impossible seguir-ne tenint cura a casa, tot era ja massa difícil.

A la residència, hi ha més mitjans al seu abast. Està més ben atès. Però no és només un problema d'atencions i recursos. De fet, el principal problema és un altre: el Manolo no vol viure. Així de clar i senzill. Fa temps que va tirar la tovallola, i d'ençà d'aleshores es va apagant, cada dia una mica més, cada dia més deprimit. És normal, perquè la seva vida és un desastre, per no dir que un infern. Ell ho viu així.

Il.lusions? Cap. Expectatives? Totes dolentes. Per a ell, viure és un càstig i una humiliació. Voldria haver-se mort. Ho diu amb tota claredat.

No és l'únic cas que conec. Si m'ho proposo em puc anar entristint recordant les persones que actualment conec que estan en situacions semblants. Amb edats avançades i alhora una limitada autonomia, una elevada i creixent dependència, eventualment amb diferents graus de demència, dolors intensos, físics i emocionals, solitud existencial, sentiment de derrota... 

Amb aquest panorama, m'és fàcil refermar el propòsit de no voler viure aquestes amargors. Abans mort "que mal acompanyat per mi mateix", o "pel que en quedi de mi mateix". Sense cap mena de dubte.

No  és que em posi el llistó molt alt. Al contrari, ja assumeixo el normal deteriorament que acompanya el pas dels anys. M'adono perfectament que no puc fer el que feia fa trenta o quaranta anys. I no em preocupa. Però fins un límit. D'aquest límit ja n'he parlat molts cops. És meu, subjectiu. I intransferible, també ho he aclarit molts cops: no pretenc fer-ne apostolat, fer-ne cap normà per a ningú més, en absolut. Pertany al meu àmbit privat. I l'únic que vull és que, si arriba el cas, se'm respecti aquesta privada subjectivitat i allò que impliqui.