La Consol diu que quan va a veure al Martí s'ho passa malament, i que quan no hi pot anar, també, pel fet de no poder-hi anar.
M'atreveixo a dir-li: I no et sentiries alleujada, si es morís?
I em diu que de vegades pensa que sí, i que altres vegades sent un buit i una angoixa, al pensar-ho. Perquè ara tot és un desastre, ell està molt malament, però, com a mínim, "encara el té¨. Que ho viu així, que fa seixanta anys que es van casar, i sempre havien estat junts, i ara no sap com gestionar aquesta solitud, aquesta falta d'ell. Solitud quan està sola a casa, i també solitud quan està amb ell, quan el va a veure, i s'adona "que ell no està amb ella", perquè a causa de la demència habita un altre món, inaccessible. Un altre món, o potser cap món.
Diu això amb una cara que reflecteix una gran desolació i una gran tristesa, immenses.
No m'atreveixo a dir-li res més, només l'escolto, perquè la seva tristesa provoca en mi una altra tristesa. Però alhora també penso: en aquests casos, les nostres tristeses i pors, ¿poden ser justificacions d'accions o inhibicions que allarguin cruelment la no vida d'una persona absolutament dement, la vida d'un cos deshabitat, llagat i lligat, d'algú que només segueix respirant a causa de l'obsessió de les persones que l'envolten perquè segueixi respirant? Per grans, o potser infinites que siguin les nostres tristeses i angoixes i pors, ens podem amagar rere d'elles, i permetre que aquestes històries d'acarnissaments i abandonaments es vagin allargant...?
O dit d'una altra manera: si es diu que l'estima envers una persona és l'origen d'aquestes reaccions, no ens hauríem de preguntar, potser, quina mena d'estima és aquesta? Té alguna cosa a veure, amb "desitjar el millor" per a la persona que diem que estimem?
