La Carme Elias

"El més terrible és que veig els passos que va fent la meva malaltia. (...) És com un ratolí que cada dia es menja un trosset del meu cervell. (...) La gent em diu que he de lluitar i jo penso: només ho puc acceptar (...) És com si hagués vingut a casa un ocupa lladre que cada dia s'emporta alguna cosa, però des de l'acceptació em sento més relaxada. (...) Quan el meu alzheimer avanci vull una mort digna. (...) Crec que morir-me ho duc bastant bé. Somiquejo, però després penso en l'edat que tinc: jo ja he viscut." Carme Elias

Vaig llegir l'entrevista de la que estan tretes aquestes frases (La Vanguardia, 5/4/2023). Em va agradar molt, el que deia la Carme Elias, no havia sentit mai ningú parlar del seu inici d'alzheimer amb tanta lucidesa, amb tanta serenitat i claredat, i alhora amb tanta delicadesa i poesia.

Unes setmanes abans vaig tenir una sorpresa semblant. Érem a un bar, amb la Lívia i una altra parella. La Blanca, l'anomenaré així, va dir que ens volia explicar una cosa. I amb una veu pausada ens va anar dient que feia mesos que li havien diagnosticat alzheimer, que en el seu dia a dia en notava diferents símptomes. Va dibuixar la seva situació actual de forma detallada i serena. Va parlar durant una llarga estona, en tot moment de manera molt ponderada. No va dramatitzar res, tot i dir, amb tristesa, que hi havia moments que li costava més, assumir i gestionar la realitat del lent deteriorament de les seves capacitats mentals.

A la Blanca jo la coneixia poc, i aquella exposició em va emocionar molt, tant pel seu to i la seva claredat com, sobretot, per la confiança que ens demostrava compartint amb nosaltres, la Lívia i jo, el que li passava i com ho vivia. El seu marit, assegut al seu costat, no deia res, només se la mirava amb afecte; han sigut sempre una parella molt unida, molt ben avinguda.

Crec que la Blanca no ho va dir de manera explícita, però vam entendre que ella, com la Carme Elies, tampoc no volia seguir vivint, "quan ja no fos ella". 

Fa poc, quan vaig parlar del Xavi Argemí, vaig comentar que ell insinuava que les demandes d'eutanàsia (o el fet de no desitjar seguir vivint i abandonar-se, per tal d'afavorir una mort natural), podien estar motivades per una manca o insuficiència de cures pal.liatives (o per una manca d'acompanyament, d'afectes...). Potser sí, i s'ha de tenir en compte. 

Però no sempre és així: de vegades es pot accedir a les cures pal.liatives, i també hi ha afecte, un acompanyament implicat i incondicional. Tot això hi és. I, tanmateix, el desig de no seguir vivint és també ben real, perquè està motivat, exclusivament, per allò que un mateix, l'afectat, considera que són unes condicions de vida, amb unes determinades limitacions físiques o mentals, que no vol assumir. Com per exemple em passa a mi (si m'imagino un escenari d'aquest tipus). I jo no sóc una excepció, per molt que "els Xavis Argemís i les Conferències Episcopals" ens vulguin fer creure una altra cosa. 

Per això són importants, els testimonis públics i clars com el de la Carme Elias.

Aprendre a morir per poder viure - Xavi Argemí

El Xavi Argemí des de petit pateix distròfia muscular, actualment en un estat bastant avançada. Des que el 2019 li van publicar una carta a La Vanguardia, ha tingut una mica de protagonisme públic, i més, a partir de la publicació del seu llibre "Aprendre a morir per poder viure" (2020).

D'una banda, el Xavi dóna una lliçó de com afrontar una vida tan complicada i limitada com la seva. I, d'una altra banda, aprofita la seva situació per a criticar l'existència de la llei sobre la regulació de l'eutanàsia.

El seu és un llibre previsible. És normal que algú creient com ell, i sembla que proper a l'Opus, es manifesti en contra de l'opció de l'eutanàsia (va anar a un cole de l'Opus, té un germà que es diu Josepmaria -així, tot junt, com monsenyor Escrivá-, fa diferents referències a la religiositat de la seva família nombrosa...). 

Per descomptat, cadascú pot pensar el que vulgui, i defensar públicament allò que pensa. Però el que no està bé és distorsionar la realitat. I ell ho fa quan, seguint l'argumentari de l'Església, estableix una relació tramposa, fora de lloc, entre cures pal.liatives i eutanàsia.

A veure: de la mateixa manera que les cures pal.liatives no són "obligatòries" per a ningú, l'eutanàsia tampoc. Són dues opcions, només això, opcions. I qui ha de decidir és sempre un mateix. En la legislació vigent actual, això està absolutament clar.

I si l'argument (ell el fa servir), és que algunes persones es poden veure pressionades per a acceptar una eutanàsia, resulta que aquest mateix argument, el mateix, és igual d'aplicable a les cures pal.liatives. Perquè hi ha persones que ja n'estan tipes, dels seus patiments, i de vegades passa que el seu entorn potser no para d'insistir perquè segueixin amb les cures pal.liatives, "fins al final de tot", encara que la persona afectada l'únic que vulgui sigui poder morir d'una vegada.

O potser dit d'una altra manera: si pressionar algú perquè accepti una eutanàsia es pot considerar una contribució a un homicidi, de manera semblant, pressionar algú perquè accepti unes cures pal.liatives que no vol (perquè el que vol és morir-se ja), es pot considerar també una tortura.

Per tant, potser és millor que deixem al marge l'argument de les eventuals pressions, que per descomptat estem d'acord que no han d'existir "en cap cas i amb cap intenció". I que acceptem, sense paternalismes ni hipocresies, que cadascú és qui ha de decidir sobre la seva vida, ja sigui per allargar-la amb cures pal.liatives, o per escurçar-la amb una eutanàsia.

També hi pot haver una altra raó, per no desitjar seguir vivint. I és el fet que, a banda dels dolors i limitacions que s'hagin de suportar, algú no vulgui tampoc seguir vivint una vida lligada a ajudes constants d'altres persones, les 24 hores del dia, sense possibilitats de millora. És a dir, algú que detesti aquesta situació de dependència permanent i irreversible, que no vulgui seguir vivint una vida així.

Per descomptat, si una persona amb aquest pensament alhora fa "apostolat" de la seva postura o desig personal, com si la seva opció, la de plegar com més aviat millor, fos l'única alternativa correcta, o la més exemplar, llavors comet el mateix error que les del bàndol contrari (Xavi Argemí, Conferència Episcopal, VOX, etc.), quan a partir del seu cas concret, o de les seves creences, si poguessin eliminarien la llei que regula l'eutanàsia.

Al Xavi Argemí el que li falta, potser, és una mirada més comprensiva i compassiva cap a les persones que no pensen com ell, cap a aquelles persones que decideixen que, a causa d'unes condicions de vida com la seva, i a diferència d'ell, no desitgen seguir vivint. Ell sembla que només veu els altres "a través de la seva pròpia experiència". És a dir, de fet "no veu correctament els altres", ja que només en veu la seva projecció, la imatge que ell se'n construeix.

I ves a saber, potser és així perquè el fet que algunes persones no vulguin viure una vida com la seva, a ell això li fa trontollar alguna cosa, i llavors, per tal d'evitar aquest eventual "malestar inconscient", té aquesta actitud més militant i de censura contra l'eutanàsia. Ho ignoro, és només una hipòtesi.

Com el llibre de l'Espartac Peran que vaig comentar, el del Xavi Argemí (literàriament molt més pobre, però això ara és secundari), també té, tal com he dit al principi, coses que m'agraden. Sobretot, ho repeteixo, la seva manera d'acceptar les seves limitacions i sofriments. Perquè òbviament, mentre estiguem vius, és millor prendre'ns així la vida, sigui la que sigui la que ens toqui viure, que anar-nos queixant tota l'estona. Aquesta sí que és una bona lliçó seva.

--

(em sap una mica de greu parlar així del Xavi Argemí, perquè es veu un bon xicot, però resulta que ell ha publicat un llibre, ha concedit entrevistes, ha aprofitat les oportunitats que ha tingut per reivindicar les seves idees i creences... per tant, com que ha accedit "a l'esfera pública", això alhora l'exposa a rebre eventuals crítiques en relació amb les seves opinions, com els meus comentaris d'avui)  

Tres desitjos abans de morir - Espartac Peran

Llegeixo "Tres desitjos abans de morir", de l'Espartac Peran (La Campana, 2022). Moltes de les coses que diu m'agraden. I alhora em sobten algunes "absències". Sobretot, que no digui pràcticament res de les morts horribles, plenes de degradació i patiments. Un silenci en el seu cas encara més estrany, ja que un oncle seu va tenir una d'aquestes morts, absurdament dolorosa i allargada. Una altra cosa que m'ha sobtat és que només esmenti de passada el Document de Voluntats Avançades, ja que en un llibre com el seu em sembla que hauria de tenir més protagonisme.

Per a mi és, per tant, un llibre estrany: atractiu per una banda, i bastant decebedor per una altra.

Com que he dit que hi ha coses que m'han agradat, en copio algunes:

"Si cada dia parlem de la vida, per què no podem incloure la mort en aquest paquet?" 47

"De vegades, quan volem ajudar, patinem. No calibrem el moment dramàtic. Des de llavors sempre intento no espifiar-la, quan vull consolar un amic. Ja ho sé que per més que vigili potser no l'encertaré, però hi tinc l'antena posada." 61

"És veritat que la mort idealitzada, que cobreix els difunts d'una pàtina d'integritat, si tornessin a la vida, potser s'esquerdaria una mica." 63

"Amb el pas dels anys i els canvis culturals hem girat l'esquena a la mort, sense adonar-nos que així fem més complicada la vida." 91

També em van agradar algunes de les cites que incorpora, sobretot aquesta del Tortell Poltrona:

"En Charlie Brown va dir a l'Snoopy: un dia ens morirem. I Snoopy va contestar: cert, però els altres dies no." 141