Al catecisme de l'Església, a l'apartat sobre el cinquè manament, diu sobre el suïcidi: "Som administradors i no propietaris de la vida que Deu ens ha confiat. No en podem disposar". En el mateix apartat, diu sobre l'eutanàsia: "Siguin els que siguin els motius i els mitjans, l'eutanàsia directa consisteix en posar fi a la vida de persones disminuïdes, malaltes o moribundes. És moralment inacceptable".
No serveix de res dialogar amb l'Església sobre aquests temes, és impossible arribar a cap acord, ja que els punts de vista són del tot oposats. No hi cap mena de consens possible. A més, a causa de la seva actitud manipuladora, per exemple comparant de vegades la possible aprovació del dret a l'eutanàsia amb els genocidis del nazisme, ja es situa voluntàriament i ostentosament fora del camp de l'eventual diàleg: per a dialogar, cal un mínim d'honestedat i de rigor intel.lectual, no es pot ser tan manipulador, ni dialècticament tant barroer.
Es fa avorrit recordar-ho: la característica fonamental de l'eutanàsia és que per a la seva aplicació requereix la petició explícita i lúcida de l'interessat. Així que costa veure-hi la relació que hi veu alguna patum de l'Església amb els genocidis o assassinats decidits i executats pel règim nazi... Una falta de relació que només s'explica per la manca de bona fe per part d'aquells que tenen la barra d'escampar frívolament aquesta mena de despropòsits (seria abusiu dir-ne opinions).
Per sort, vivim en una societat presumptament laica, que potser algun dia ho serà de debò, quan s'aconsegueixi que es respecti aquest aspecte de la Constitució (quan l'Església deixi de tenir l'influència que ara encara té i, és clar, s'hagi rescindit el Concordat amb la Santa Seu). Mentrestant, la Constitució consagra el principi de la llibertat, i en cap dels seus apartats hi ha cap referència a l'obligació de viure. Ni cap referència a la necessitat de supeditar els principis constitucionals a la interpretació de la presumpta voluntat divina d'una determinada confessió religiosa.
Així que el full de ruta està clar: que l'Església pontifiqui el que vulgui als seus fidels, però que no intenti imposar els seus criteris al conjunt de la societat. I com que la realitat quotidiana és que l'Església actua de forma molt bel.ligerant i intervencionista, s'ha de reaccionar: cal ser activament anticlerical (contrari a la intervenció de l'Església en els afers polítics) i denunciar tots els seus intents d'impedir que prosperi el debat sobre la legalització de l'eutanàsia i el suïcidi assistit.
--
(1) Catecismo de la Iglesia Católica. Asociación de Editores del Catecismo. Madrid, 1992 (p. 501 i 502)
22 de set. 2010
14 de set. 2010
Ajudar a viure
Una situació una mica paradoxal que es pot produir quan una persona manifesta la seva eventual voluntat de suïcidar-se algun dia (si arribés el punt que a causa del seu estat li semblés que la seva vida ja no valia la pena de ser viscuda), és que algú no només intenti convèncer-lo que no és una bona idea, sinó que a més s'ofereixi sincerament "per a tot el que convingui", si arribés aquest punt crític, per tal d'ajudar-lo a superar les adversitats que llavors hagués d'afrontar, fent-li la vida més suportable i evitant així la consumació del projecte suïcida.
Són persones per a les que la idea del suïcidi és inadmissible, consideren que és una opció moralment inacceptable, i empeses per aquest convenciment i pel vincle afectiu que tenen amb l'hipotètic futur suïcida fan el seu oferiment ben de cor. Són oferiments, no cal dir-ho, que cal tractar amb molt de tacte, perquè són sincers i impliquen un possible compromís molt gran: a aquestes persones se'ls ha d'agrair molt la seva actitud i la seva generositat.
Aquest agraïment no és complicat, és fàcil. El que no ho és tant és aconseguir fer-los entendre, sense ferir-los, que el seu oferiment té un problema de perspectiva, que no està fet ben bé des de l'empatia (posant-se en la pell, la manera de ser, els sentiments i la voluntat de l'altre), sinó des de la pròpia manera de ser i la pròpia escala de valors, que pel que fa a aquest tema és del tot divergent. I això, és clar, és un problema.
El que costa d'explicar, en aquests casos, és que és un contrasentit que algú s'ofereixi a ajudar a viure una mena de vida que qui l'hauria de viure precisament no vol viure de cap manera. Costa d'explicar que, en aquests casos, a causa de la manera tan oposada de pensar i sentir aquesta qüestió, l'ajuda oferta, en lloc d'un consol i un alleujament, seria una complicació: participar en una estratègia per a obligar a viure, no deixar morir, a qui no vol viure, a qui vol morir.
És una postura que pot aportar un alleujament moral i emocional a qui fa l'oferiment, però no és cap ajuda per a qui precisament no vol viure. L'ajuda, si de cas, la podria aportar qui estigués disposat a col.laborar, si calgués, en el projecte d'aconseguir posar fi a la vida que no es vol viure. Algú que, òbviament, no és, no pot ser de cap manera (seria un disbarat esperar-ho), la persona que, per sobre de tot, vol evitar la consumació del suïcidi.
De vegades, les relacions amb la gent amb la que s'hi tenen importants vincles afectius són una mica complicades...
Són persones per a les que la idea del suïcidi és inadmissible, consideren que és una opció moralment inacceptable, i empeses per aquest convenciment i pel vincle afectiu que tenen amb l'hipotètic futur suïcida fan el seu oferiment ben de cor. Són oferiments, no cal dir-ho, que cal tractar amb molt de tacte, perquè són sincers i impliquen un possible compromís molt gran: a aquestes persones se'ls ha d'agrair molt la seva actitud i la seva generositat.
Aquest agraïment no és complicat, és fàcil. El que no ho és tant és aconseguir fer-los entendre, sense ferir-los, que el seu oferiment té un problema de perspectiva, que no està fet ben bé des de l'empatia (posant-se en la pell, la manera de ser, els sentiments i la voluntat de l'altre), sinó des de la pròpia manera de ser i la pròpia escala de valors, que pel que fa a aquest tema és del tot divergent. I això, és clar, és un problema.
El que costa d'explicar, en aquests casos, és que és un contrasentit que algú s'ofereixi a ajudar a viure una mena de vida que qui l'hauria de viure precisament no vol viure de cap manera. Costa d'explicar que, en aquests casos, a causa de la manera tan oposada de pensar i sentir aquesta qüestió, l'ajuda oferta, en lloc d'un consol i un alleujament, seria una complicació: participar en una estratègia per a obligar a viure, no deixar morir, a qui no vol viure, a qui vol morir.
És una postura que pot aportar un alleujament moral i emocional a qui fa l'oferiment, però no és cap ajuda per a qui precisament no vol viure. L'ajuda, si de cas, la podria aportar qui estigués disposat a col.laborar, si calgués, en el projecte d'aconseguir posar fi a la vida que no es vol viure. Algú que, òbviament, no és, no pot ser de cap manera (seria un disbarat esperar-ho), la persona que, per sobre de tot, vol evitar la consumació del suïcidi.
De vegades, les relacions amb la gent amb la que s'hi tenen importants vincles afectius són una mica complicades...
6 de set. 2010
5 de set. 2010
La demanda social - 3
Que el debat sobre l'eutanàsia i el suïcidi assistit ha d'anar precedit de la corresponent "demanda social" és un argument que es presta a diferents consideracions (no entrem ara en el tema que a Espanya aquesta demanda social ja existeix, i que l'avala un elevat tant per cent de la societat, ja ho hem comentat anteriorment).
El de la demanda social com a condició prèvia és un argument complicat. Molts drets s'han regulat sense que existís aquesta demanda social prèvia, en la mesura que han estat impulsats per persones amb sensibilitats avançades per a la seva època. El cas de l'abolició de l'esclavitud i del comerç d'esclaus és força il.lustratiu. A Anglaterra, els primers debats parlamentaris sobre l'abolició de l'esclavitud es van iniciar quan la demanda social era molt minsa, tant entre la població com entre la classe política. Unes dècades més tard a les Corts espanyoles passava el mateix. Avui, ens pot ser útil recordar-ho, recordar els papers que representaven fa dos segles els parlamentaris anglesos o espanyols, defensant l'esclavitud o la seva abolició. Seria didàctic recordar-ho, sobretot tenint present la situació dels esclaus, posant-nos a la seva pell.
El mateix tipus de reflexió el podríem fer agafant com a eix la reivindicació dels drets de les dones, una reivindicació molts cops impulsada fins i tot en contra del parer, o en mig de la indiferència, de la majoria de la població femenina, una circumstància que tanmateix no va aturar la reivindicació, al contrari, precisament va ser un motiu per a impulsar-la.
Tornem a la nostra parcel.la. L'obligació de viure que s'imposa a una persona a la que se li nega una eutanàsia que ella reclama és una mena d'esclavitud. I amb el tret absurd que si se li concedís la seva petició, no se'n derivaria cap mal per a la resta de la societat, ja que la persona afectada seria exclusivament ella. Per què, doncs, tanta por? I a qui? Una cosa és que si s'aprova una llei d'aquest tipus s'hagin d'establir totes les cauteles que calguin per tal que no es cometin abusos, i una altra és que ni tan sols es vulgui obrir el debat sobre el tema.
En el moment en el que vivim, en el context del tipus de model social que hem consensuat a les democràcies occidentals, davant de qualsevol reclamació d'un nou dret la pregunta escaient és: aquest dret és compatible amb aquells drets de superior jerarquia que ordenen el funcionament d'una societat? En el cas d'Espanya, aquest ordenament màxim és la Constitució, i en cas de conflicte en la interpretació de la Constitució, el referent és la Declaració Universal dels Drets Humans i els altres documents sobre drets humans de les Nacions Unides, tal com ho indica la mateixa Constitució a l'article 10.2: "Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s'interpretaran de conformitat amb la Declaració Universal de Drets Humans i els Tractats i els Acords Internacionals sobre aquestes matèries ratificats per Espanya."
Tots aquests documents contemplen com un dels valors fonamentals la llibertat. Cap l'obligació de viure (aquesta obligació només surt al Catecisme).
El de la demanda social com a condició prèvia és un argument complicat. Molts drets s'han regulat sense que existís aquesta demanda social prèvia, en la mesura que han estat impulsats per persones amb sensibilitats avançades per a la seva època. El cas de l'abolició de l'esclavitud i del comerç d'esclaus és força il.lustratiu. A Anglaterra, els primers debats parlamentaris sobre l'abolició de l'esclavitud es van iniciar quan la demanda social era molt minsa, tant entre la població com entre la classe política. Unes dècades més tard a les Corts espanyoles passava el mateix. Avui, ens pot ser útil recordar-ho, recordar els papers que representaven fa dos segles els parlamentaris anglesos o espanyols, defensant l'esclavitud o la seva abolició. Seria didàctic recordar-ho, sobretot tenint present la situació dels esclaus, posant-nos a la seva pell.
El mateix tipus de reflexió el podríem fer agafant com a eix la reivindicació dels drets de les dones, una reivindicació molts cops impulsada fins i tot en contra del parer, o en mig de la indiferència, de la majoria de la població femenina, una circumstància que tanmateix no va aturar la reivindicació, al contrari, precisament va ser un motiu per a impulsar-la.
Tornem a la nostra parcel.la. L'obligació de viure que s'imposa a una persona a la que se li nega una eutanàsia que ella reclama és una mena d'esclavitud. I amb el tret absurd que si se li concedís la seva petició, no se'n derivaria cap mal per a la resta de la societat, ja que la persona afectada seria exclusivament ella. Per què, doncs, tanta por? I a qui? Una cosa és que si s'aprova una llei d'aquest tipus s'hagin d'establir totes les cauteles que calguin per tal que no es cometin abusos, i una altra és que ni tan sols es vulgui obrir el debat sobre el tema.
En el moment en el que vivim, en el context del tipus de model social que hem consensuat a les democràcies occidentals, davant de qualsevol reclamació d'un nou dret la pregunta escaient és: aquest dret és compatible amb aquells drets de superior jerarquia que ordenen el funcionament d'una societat? En el cas d'Espanya, aquest ordenament màxim és la Constitució, i en cas de conflicte en la interpretació de la Constitució, el referent és la Declaració Universal dels Drets Humans i els altres documents sobre drets humans de les Nacions Unides, tal com ho indica la mateixa Constitució a l'article 10.2: "Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s'interpretaran de conformitat amb la Declaració Universal de Drets Humans i els Tractats i els Acords Internacionals sobre aquestes matèries ratificats per Espanya."
Tots aquests documents contemplen com un dels valors fonamentals la llibertat. Cap l'obligació de viure (aquesta obligació només surt al Catecisme).
4 de set. 2010
La demanda social - 2
Quan un polític en el poder diu que no és oportú obrir el debat sobre la legalització de la eutanàsia perquè no ni ha la corresponent demanda social, a banda de concloure d'entrada que o bé està desinformat o que menteix amb premeditació i traïdoria, es pot intentar assajar una tercera explicació, d'altra banda compatible amb les dues anteriors hipòtesis.
L'explicació seria aquesta: tots els partits que arriben al poder estan acollonits per la influència que encara conserva l'Església. I és que l'Església, avui, a Espanya, "encara és molta Església", malgrat la davallada dels catòlics practicants, i del divorci que en diferents àmbits existeix entre els seus dirigents i alguns (de vegades molts), dels seus dirigits. Com en aquest cas, que un percentatge de catòlics cada cop més elevat no comparteix les directrius de les seves jerarquies, fins el punt que es manifesten a favor de la legalització de l'eutanàsia. No només això, sinó que en diferents organitzacions i iniciatives a favor de la legalització de la eutanàsia hi militen moltes persones catòliques, de vegades en càrrecs directius. Persones que, tot i sentir-se "part de l'Església", critiquen algunes de les postures i actituds dels seus dirigents.
És cert que en principi no hauria de ser motiu d'ocupació l'opinar sobre les actituds de l'Església ("ja s'ho faran", seria l'actitud més correcta), però amb el seu "clericalisme militant" ho fa inevitable: quan "el clergat té un domini o influència excessiva sobre els afers polítics", és normal que emergeixi l'anticlericalisme, com una actitud legítima, necessària, i saludable. Perquè l'anticlericalisme (l'oposició a la intervenció del clergat en els afers polítics) no és cap falta de respecte, ni vici ni defecte, al contrari, és una virtut (laica) que cal reivindicar.
--
(1) Per anticlerical entenem aquí només l'accepció relativa a l'oposició a la influència política, no la relativa a l'oposició (i fins i tot l'agressió) al clero només pel fet de la seva condició, aspecte que figura com a segona accepció en alguns diccionaris; aquesta ja és una altra història, del tot lamentable i que òbviament no compartim en absolut.
L'explicació seria aquesta: tots els partits que arriben al poder estan acollonits per la influència que encara conserva l'Església. I és que l'Església, avui, a Espanya, "encara és molta Església", malgrat la davallada dels catòlics practicants, i del divorci que en diferents àmbits existeix entre els seus dirigents i alguns (de vegades molts), dels seus dirigits. Com en aquest cas, que un percentatge de catòlics cada cop més elevat no comparteix les directrius de les seves jerarquies, fins el punt que es manifesten a favor de la legalització de l'eutanàsia. No només això, sinó que en diferents organitzacions i iniciatives a favor de la legalització de la eutanàsia hi militen moltes persones catòliques, de vegades en càrrecs directius. Persones que, tot i sentir-se "part de l'Església", critiquen algunes de les postures i actituds dels seus dirigents.
És cert que en principi no hauria de ser motiu d'ocupació l'opinar sobre les actituds de l'Església ("ja s'ho faran", seria l'actitud més correcta), però amb el seu "clericalisme militant" ho fa inevitable: quan "el clergat té un domini o influència excessiva sobre els afers polítics", és normal que emergeixi l'anticlericalisme, com una actitud legítima, necessària, i saludable. Perquè l'anticlericalisme (l'oposició a la intervenció del clergat en els afers polítics) no és cap falta de respecte, ni vici ni defecte, al contrari, és una virtut (laica) que cal reivindicar.
--
(1) Per anticlerical entenem aquí només l'accepció relativa a l'oposició a la influència política, no la relativa a l'oposició (i fins i tot l'agressió) al clero només pel fet de la seva condició, aspecte que figura com a segona accepció en alguns diccionaris; aquesta ja és una altra història, del tot lamentable i que òbviament no compartim en absolut.
1 de set. 2010
La demanda social
Algun polític té la barra d'afirmar que no toca abordar el debat sobre l'eutanàsia i el suïcidi assistit perquè "no hi ha demanda social". És una bajanada que no hauria de sorprendre, tenint en compte que per desgràcia hi ha polítics (de diferents partits) que tot sovint n'engalten d'aquesta envergadura, i encara de més grosses. (1)
A Espanya sis de cada deu persones són favorables a la legalització de l'eutanàsia, i només una s'hi oposa obertament. En el cas del suïcidi assistit, la proporció és de quatre a dos. Alhora, el tant per cent de persones favorables a la legalització de l'eutanàsia i del suïcidi assistit creix amb el pas dels anys. Són dades d'una enquesta del CIS de 2009. (2)
Bé, suposem que aquestes dades són exagerades. Suposem-ho i per a compensar una eventual deficient elaboració de l'enquesta o la seva hipotètica manipulació per part del CIS curem-nos en salut i dividim per dos les persones favorables y multipliquem també per dos les contràries. En el cas de l'eutanàsia el balanç quedaria tres a dos: malgrat la severa correcció estadística, el 30% de la població seguiria estant d'acord amb la seva legalització (i el 20% s'hi oposaria).
Que un 30% (o un 60% segons el CIS) de la població sigui favorable a una modificació legal no vol dir que aquesta modificació s'hagi d'assumir (se n'ha de parlar, avaluar avantatges i inconvenients, etc.), però el que no es pot fer és ignorar aquest corrent d'opinió amb l'argument inventat que no hi ha demanda social. Això és inadmissible.
Així que, si el requisit per al debat d'un nou dret és l'existència de la corresponent demanda social (una qüestió d'altra banda també opinable, o com a mínim més complexa, si de cas ja la reprendrem una altra estona), no s'entén que aquest tema estigui encallat com ho està, i que cap partit polític en el poder no tingui els pebrots i la decència per a encarrilar-lo d'una vegada.
--
(1) El cas més notable i greu és el de la socialista Trinidad Jiménez; al ser nomenada ministra de sanitat (7-4-2009) va dir que el debat sobre l'eutanàsia no era prioritari en la mesura que "no existeix un clima social que demandi aquest tipus de legislació" (citada al butlletí de DMD, nº 54, 2010)
(2) Dades citades per Carles Castro, "Más allá de la vida. Una mayoría social demanda que se regule la eutanasia en España", La Vanguardia, 28-8-2010.
A Espanya sis de cada deu persones són favorables a la legalització de l'eutanàsia, i només una s'hi oposa obertament. En el cas del suïcidi assistit, la proporció és de quatre a dos. Alhora, el tant per cent de persones favorables a la legalització de l'eutanàsia i del suïcidi assistit creix amb el pas dels anys. Són dades d'una enquesta del CIS de 2009. (2)
Bé, suposem que aquestes dades són exagerades. Suposem-ho i per a compensar una eventual deficient elaboració de l'enquesta o la seva hipotètica manipulació per part del CIS curem-nos en salut i dividim per dos les persones favorables y multipliquem també per dos les contràries. En el cas de l'eutanàsia el balanç quedaria tres a dos: malgrat la severa correcció estadística, el 30% de la població seguiria estant d'acord amb la seva legalització (i el 20% s'hi oposaria).
Que un 30% (o un 60% segons el CIS) de la població sigui favorable a una modificació legal no vol dir que aquesta modificació s'hagi d'assumir (se n'ha de parlar, avaluar avantatges i inconvenients, etc.), però el que no es pot fer és ignorar aquest corrent d'opinió amb l'argument inventat que no hi ha demanda social. Això és inadmissible.
Així que, si el requisit per al debat d'un nou dret és l'existència de la corresponent demanda social (una qüestió d'altra banda també opinable, o com a mínim més complexa, si de cas ja la reprendrem una altra estona), no s'entén que aquest tema estigui encallat com ho està, i que cap partit polític en el poder no tingui els pebrots i la decència per a encarrilar-lo d'una vegada.
--
(1) El cas més notable i greu és el de la socialista Trinidad Jiménez; al ser nomenada ministra de sanitat (7-4-2009) va dir que el debat sobre l'eutanàsia no era prioritari en la mesura que "no existeix un clima social que demandi aquest tipus de legislació" (citada al butlletí de DMD, nº 54, 2010)
(2) Dades citades per Carles Castro, "Más allá de la vida. Una mayoría social demanda que se regule la eutanasia en España", La Vanguardia, 28-8-2010.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
