La demanda social - 2

Quan un polític en el poder diu que no és oportú obrir el debat sobre la legalització de la eutanàsia perquè no ni ha la corresponent demanda social, a banda de concloure d'entrada que o bé està desinformat o que menteix amb premeditació i traïdoria, es pot intentar assajar una tercera explicació, d'altra banda compatible amb les dues anteriors hipòtesis.

L'explicació seria aquesta: tots els partits que arriben al poder estan acollonits per la influència que encara conserva l'Església. I és que l'Església, avui, a Espanya, "encara és molta Església", malgrat la davallada dels catòlics practicants, i del divorci que en diferents àmbits existeix entre els seus dirigents i alguns (de vegades molts), dels seus dirigits. Com en aquest cas, que un percentatge de catòlics cada cop més elevat no comparteix les directrius de les seves jerarquies, fins el punt que es manifesten a favor de la legalització de l'eutanàsia. No només això, sinó que en diferents organitzacions i iniciatives a favor de la legalització de la eutanàsia hi militen moltes persones catòliques, de vegades en càrrecs directius. Persones que, tot i sentir-se "part de l'Església", critiquen algunes de les postures i actituds dels seus dirigents.

És cert que en principi no hauria de ser motiu d'ocupació l'opinar sobre les actituds de l'Església ("ja s'ho faran", seria l'actitud més correcta), però amb el seu "clericalisme militant" ho fa inevitable: quan "el clergat té un domini o influència excessiva sobre els afers polítics", és normal que emergeixi l'anticlericalisme, com una actitud legítima, necessària, i saludable. Perquè l'anticlericalisme (l'oposició a la intervenció del clergat en els afers polítics) no és cap falta de respecte, ni vici ni defecte, al contrari, és una virtut (laica) que cal reivindicar.

--
(1) Per anticlerical entenem aquí només l'accepció relativa a l'oposició a la influència política, no la relativa a l'oposició (i fins i tot l'agressió) al clero només pel fet de la seva condició, aspecte que figura com a segona accepció en alguns diccionaris; aquesta ja és una altra història, del tot lamentable i que òbviament no compartim en absolut.