La demanda social - 3

Que el debat sobre l'eutanàsia i el suïcidi assistit ha d'anar precedit de la corresponent "demanda social" és un argument que es presta a diferents consideracions (no entrem ara en el tema que a Espanya aquesta demanda social ja existeix, i que l'avala un elevat tant per cent de la societat, ja ho hem comentat anteriorment).

El de la demanda social com a condició prèvia és un argument complicat. Molts drets s'han regulat sense que existís aquesta demanda social prèvia, en la mesura que han estat impulsats per persones amb sensibilitats avançades per a la seva època. El cas de l'abolició de l'esclavitud i del comerç d'esclaus és força il.lustratiu. A Anglaterra, els primers debats parlamentaris sobre l'abolició de l'esclavitud es van iniciar quan la demanda social era molt minsa, tant entre la població com entre la classe política. Unes dècades més tard a les Corts espanyoles passava el mateix. Avui, ens pot ser útil recordar-ho, recordar els papers que representaven fa dos segles els parlamentaris anglesos o espanyols, defensant l'esclavitud o la seva abolició. Seria didàctic recordar-ho, sobretot tenint present la situació dels esclaus, posant-nos a la seva pell.

El mateix tipus de reflexió el podríem fer agafant com a eix la reivindicació dels drets de les dones, una reivindicació molts cops impulsada fins i tot en contra del parer, o en mig de la indiferència, de la majoria de la població femenina, una circumstància que tanmateix no va aturar la reivindicació, al contrari, precisament va ser un motiu per a impulsar-la.

Tornem a la nostra parcel.la. L'obligació de viure que s'imposa a una persona a la que se li nega una eutanàsia que ella reclama és una mena d'esclavitud. I amb el tret absurd que si se li concedís la seva petició, no se'n derivaria cap mal per a la resta de la societat, ja que la persona afectada seria exclusivament ella. Per què, doncs, tanta por? I a qui? Una cosa és que si s'aprova una llei d'aquest tipus s'hagin d'establir totes les cauteles que calguin per tal que no es cometin abusos, i una altra és que ni tan sols es vulgui obrir el debat sobre el tema.

En el moment en el que vivim, en el context del tipus de model social que hem consensuat a les democràcies occidentals, davant de qualsevol reclamació d'un nou dret la pregunta escaient és: aquest dret és compatible amb aquells drets de superior jerarquia que ordenen el funcionament d'una societat? En el cas d'Espanya, aquest ordenament màxim és la Constitució, i en cas de conflicte en la interpretació de la Constitució, el referent és la Declaració Universal dels Drets Humans i els altres documents sobre drets humans de les Nacions Unides, tal com ho indica la mateixa Constitució a l'article 10.2: "Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s'interpretaran de conformitat amb la Declaració Universal de Drets Humans i els Tractats i els Acords Internacionals sobre aquestes matèries ratificats per Espanya."

Tots aquests documents contemplen com un dels valors fonamentals la llibertat. Cap l'obligació de viure (aquesta obligació només surt al Catecisme).