Fa uns dies vaig explicar el cas de la Blanca. La Blanca és la segona amiga meva que viu una situació d'aquest tipus: dedicada a la cura de la seva mare dement i absent, per una banda crea i per una altra banda és engolida per allò que crea.
La primera va ser la Consuelo: va mantenir amb vida la seva mare (o més ben dit, el cos "deshabitat" de la seva mare) durant anys, en un absurd exercici d'abnegació i immolació, al final del qual, quan la mare va morir (o més ben dit, "quan el cor del cos deshabitat de la seva mare" va deixar de bategar), la Consuelo estava exhausta, tant de cos com de ment (va trigar anys a recuperar-se).
En el cas de la Blanca no sé quina és la causa principal de la seva actitud, potser la seva manera de ser en general indecisa, insegura, que fa que potser pensi que "no fer-ho tot per la mare" seria "no estimar-la prou" (quan, a més, "tot" també podria ser el més fàcil, deixar-la morir).
Pel que fa a la Consuelo, ella m'ho havia dit de manera explícita: que la seva mare ho havia donat tot pels fills, i que per tant ella el que feia era només tornar-li el que li semblava de justícia.
Ho puntualitzo per evitar malentesos: en el cas de la mare de la Consuelo no calia "fer" res per tal que la mare es pogués morir, només calia "deixar de fer". Per exemple, deixar de donar-li medicaments. O deixar de ficar-li a la força el puré a la boca (tal com feia de forma metòdica la filla). Deixar de fer-ho, ja que alimentar-la d'aquesta manera no era una resposta a algun indici "que la mare tingués gana".
Sense cap indici, era a la Consuelo a qui "li semblava" que la seva mare havia de menjar. Medicar-la, alimentar-la, era només "un impuls de la filla", resultat només dels seus sentiments, pensaments, dubtes, etc.
Ara, el cas de la Blanca i la seva mare és exactament el mateix, en tots els sentits.
Cap de les dues no m'ha dit mai si pensava que la seva mare, si pogués expressar-ho, diria (o hauria dit) que "li agradava la seva vida vegetativa", i que "li agradava la immolació de la filla". Aquesta doble pregunta tan senzilla sembla que tant la Blanca com la Consuelo se l'hagin prohibit.
Perquè és clar, imaginar que les seves mares poguessin respondre que sí sobretot "a la segona pregunta" (que els agradava la immolació de la filla), seria del tot trasbalsador, ja que voldria dir "que les mares no estimaven de veritat les filles".
Encara més complicat (o inquietant): la Blanca i la Consuelo "també" són mares. De manera que aquesta és l'altra pregunta: amb la seva immolació, quin és el missatge que envien als seus fills i filles?
3 d’ag. 2018
15 de jul. 2018
Cossos deshabitats
Fa uns tres anys vaig anar a veure la Blanca. La seva mare feia anys que tenia alzheimer, i la Blanca havia anat a viure a casa seva. Llavors la mare ja estava tot el dia al llit, immòbil. No parlava, no mirava. No hi havia cap indici que reconegués la seva filla. La Blanca la rentava, li canviava els bolquers, la movia perquè no es nafrés... L'alimentava a base de purés; amb dificultats, n'hi ficava cullerades a la boca, i la mare més o menys les engolia, i de vegades les vomitava.
Algun cop, si li semblava que la mare "no estava bé", encara avisava al metge, i es veu que el metge de vegades encara li receptava algun antibiòtic, o el que fos, suposo que per no haver de discutir amb la filla. Tot plegat un espant.
Fa uns tres anys, d'aquella visita. Entremig, algun cop he telefonat a la Blanca, però no m'agafava el telèfon (anar-la a veure em costa, viu molt lluny). Fa unes setmanes se'm va acudir fer un altre intent, i aquesta vegada s'hi va posar.
Jo estava convençut que la seva mare havia d'estar la morta, però em va dir que no. Em va agafar una esgarrifança, no m'ho podia creure. Em semblava impossible, i a sobre horrorós. Vam parlar poc, vam dir-nos només quatre coses intranscendents. No em sortien les paraules.
Després m'he posat en contacte amb la Remei, una amiga seva, i m'ha dit que ella està tan esgarrifada com jo. Fins al punt que, encara que li dol, ha deixat d'anar a veure la Blanca, perquè no suporta la visió de la mare, ni l'actitud de la Blanca.
La Remei em diu que si tres anys enrere la mare ja estava fatal, ara encara està pitjor. Que és com un vegetal, rígida, amb els ulls sempre clucs, plena de nafres, només amb la pell i els ossos, com una mòmia, com una calavera (les paraules són de la Remei).
Però el que em desconcerta més és que la Remei també em diu que amb la Blanca de vegades han parlat de la conveniència de fer el testament vital. Elles, les dues, perquè ni l'una ni l'altra no volen passar pel que des de fa anys passa la mare de la Blanca.
Com som... només caldria que la Blanca deixés d'esforçar-se per ficar les cullerades de puré o aigua ensucrada a la boca de la seva mare, només caldria que fes això i que alhora, si li semblés detectar el més petit indici de sofriment, li donés a la mare els calmants que calguessin. De manera que així, d'una vegada, es pogués morir. I s'acabés aquest malson. El de la mare i el seu.
Perquè la vida de la mare fa anys que és una "no vida". De fet, la seva mare fa temps que no existeix: al llit només hi ha un cos, amb un cor que (malauradament) encara batega.
I la vida de la Blanca també és una no vida, solitària, trista, amb un estat depressiu permanent, esgotada, presonera d'aquest horror que "ella" ha construït.
Algun cop, si li semblava que la mare "no estava bé", encara avisava al metge, i es veu que el metge de vegades encara li receptava algun antibiòtic, o el que fos, suposo que per no haver de discutir amb la filla. Tot plegat un espant.
Fa uns tres anys, d'aquella visita. Entremig, algun cop he telefonat a la Blanca, però no m'agafava el telèfon (anar-la a veure em costa, viu molt lluny). Fa unes setmanes se'm va acudir fer un altre intent, i aquesta vegada s'hi va posar.
Jo estava convençut que la seva mare havia d'estar la morta, però em va dir que no. Em va agafar una esgarrifança, no m'ho podia creure. Em semblava impossible, i a sobre horrorós. Vam parlar poc, vam dir-nos només quatre coses intranscendents. No em sortien les paraules.
Després m'he posat en contacte amb la Remei, una amiga seva, i m'ha dit que ella està tan esgarrifada com jo. Fins al punt que, encara que li dol, ha deixat d'anar a veure la Blanca, perquè no suporta la visió de la mare, ni l'actitud de la Blanca.
La Remei em diu que si tres anys enrere la mare ja estava fatal, ara encara està pitjor. Que és com un vegetal, rígida, amb els ulls sempre clucs, plena de nafres, només amb la pell i els ossos, com una mòmia, com una calavera (les paraules són de la Remei).
Però el que em desconcerta més és que la Remei també em diu que amb la Blanca de vegades han parlat de la conveniència de fer el testament vital. Elles, les dues, perquè ni l'una ni l'altra no volen passar pel que des de fa anys passa la mare de la Blanca.
Com som... només caldria que la Blanca deixés d'esforçar-se per ficar les cullerades de puré o aigua ensucrada a la boca de la seva mare, només caldria que fes això i que alhora, si li semblés detectar el més petit indici de sofriment, li donés a la mare els calmants que calguessin. De manera que així, d'una vegada, es pogués morir. I s'acabés aquest malson. El de la mare i el seu.
Perquè la vida de la mare fa anys que és una "no vida". De fet, la seva mare fa temps que no existeix: al llit només hi ha un cos, amb un cor que (malauradament) encara batega.
I la vida de la Blanca també és una no vida, solitària, trista, amb un estat depressiu permanent, esgotada, presonera d'aquest horror que "ella" ha construït.
20 de juny 2018
Trens i suïcidis
Deia ahir que el dret a poder morir quan un vol, quan un ho decideix, hauria d'anar acompanyat per la capacitat de prendre aquesta decisió no de manera impulsiva i desesperada, sinó "amb el ple ús de les pròpies facultats". I afegia, com a excepció: "en el cas d'haver perdut les facultats, havent pres la decisió abans, de manera preventiva, mitjançant un testament vital".
Posaré un exemple que en principi no reuneix aquestes condicions.
S'atura el tren. Els viatgers no sabem què ha passat, només hem sentit un sotrac, com si les rodes del tren passessin pel damunt d'alguna cosa. El cap de molta estona el revisor explica que un home s'havia posat al mig de la via. És un tram del tot recte, amb la màxima visibilitat: no pot haver sigut de forma accidental, ha d'haver sigut intencionadament.
Més tard (quan ja ha arribat la policia i els bombers, en total el tren ha estat aturat més de dues hores), una segona explicació fa referència a un home concret, del poble proper, una persona coneguda pels seus problemes mentals. (1)
Un altre exemple.
Unes setmanes abans, fent el mateix trajecte, sento la conversa entre un home i una dona. Ell li explica a ella que fa uns dies, a l'estació de Girona, a l'andana elevada, va veure una noia agafada a la barana de l'altra costat de la via, per la part de fora. Amb el buit a sota seu, amb l'aparent intenció de tirar-se. Potser si s'hagués tirat no s'hauria matat, perquè l'alçada no és molta. Però segur que s'hauria malferit.
L'home segueix explicant que va aparèixer un guàrdia de seguretat, i es veu que el guàrdia va saber parlar amb la noia de manera calmada i convincent, i la cosa va acabar bé, sense cap drama. Ella va estar de sort, perquè alguns d'aquests guàrdies de seguretat no destaquen precisament per les seves habilitats socials.
Aquesta noia és probable que no es volgués matar, però de vegades la línia entre la vida i la mort és mot fina: una relliscada, una ventada, o una desesperació i una impulsivitat puntuals, poden fer que el que potser només és una demanda d'ajuda es converteixi en una mort desgraciada.
Quan parlo del dret a morir lliurement per descomptat no em refereixo a casos com aquests, el d'aquest home i el d'aquesta noia. De fet em sembla que no caldria que ho especifiqués, però per si de cas, ho remarco. (2) (3)
--
(1) Recordo no fa molt un article a un diari (no recordo quin ni la data) que parlava dels conductors de trens, molts, que han passat per aquest tipus d'experiències, i de com queden afectats. El cas concret que he explicat, del qual en vaig ser testimoni, va passar fa potser tres o quatre mesos, no ho recordo bé.
(2) Tot i que en el cas de l'home no ho descartaria del tot. Hi ha sofriments mentals cronificats que poden arribar a convertir la vida en un infern, sense cap perspectiva d'alleujament. I en aquest context és normal que es pugui sentir com a preferible morir que seguir vivint. I a falta d'altres recursos menys impactants, es pot acabar optant per formes de suïcidar-se tan violentes com aquesta.
(3) El cas de la noia em fa recordar notícies com aquesta: "Segons dades de 2017 de l'OMS, el suïcidi és la tercera causa de mortalitat d'adolescents al món, la primera a Europa, i la taxa puja un any rere l'altre" (Leila Guerriero, El País, 13-9-2017).
Posaré un exemple que en principi no reuneix aquestes condicions.
S'atura el tren. Els viatgers no sabem què ha passat, només hem sentit un sotrac, com si les rodes del tren passessin pel damunt d'alguna cosa. El cap de molta estona el revisor explica que un home s'havia posat al mig de la via. És un tram del tot recte, amb la màxima visibilitat: no pot haver sigut de forma accidental, ha d'haver sigut intencionadament.
Més tard (quan ja ha arribat la policia i els bombers, en total el tren ha estat aturat més de dues hores), una segona explicació fa referència a un home concret, del poble proper, una persona coneguda pels seus problemes mentals. (1)
Un altre exemple.
Unes setmanes abans, fent el mateix trajecte, sento la conversa entre un home i una dona. Ell li explica a ella que fa uns dies, a l'estació de Girona, a l'andana elevada, va veure una noia agafada a la barana de l'altra costat de la via, per la part de fora. Amb el buit a sota seu, amb l'aparent intenció de tirar-se. Potser si s'hagués tirat no s'hauria matat, perquè l'alçada no és molta. Però segur que s'hauria malferit.
L'home segueix explicant que va aparèixer un guàrdia de seguretat, i es veu que el guàrdia va saber parlar amb la noia de manera calmada i convincent, i la cosa va acabar bé, sense cap drama. Ella va estar de sort, perquè alguns d'aquests guàrdies de seguretat no destaquen precisament per les seves habilitats socials.
Aquesta noia és probable que no es volgués matar, però de vegades la línia entre la vida i la mort és mot fina: una relliscada, una ventada, o una desesperació i una impulsivitat puntuals, poden fer que el que potser només és una demanda d'ajuda es converteixi en una mort desgraciada.
Quan parlo del dret a morir lliurement per descomptat no em refereixo a casos com aquests, el d'aquest home i el d'aquesta noia. De fet em sembla que no caldria que ho especifiqués, però per si de cas, ho remarco. (2) (3)
--
(1) Recordo no fa molt un article a un diari (no recordo quin ni la data) que parlava dels conductors de trens, molts, que han passat per aquest tipus d'experiències, i de com queden afectats. El cas concret que he explicat, del qual en vaig ser testimoni, va passar fa potser tres o quatre mesos, no ho recordo bé.
(2) Tot i que en el cas de l'home no ho descartaria del tot. Hi ha sofriments mentals cronificats que poden arribar a convertir la vida en un infern, sense cap perspectiva d'alleujament. I en aquest context és normal que es pugui sentir com a preferible morir que seguir vivint. I a falta d'altres recursos menys impactants, es pot acabar optant per formes de suïcidar-se tan violentes com aquesta.
(3) El cas de la noia em fa recordar notícies com aquesta: "Segons dades de 2017 de l'OMS, el suïcidi és la tercera causa de mortalitat d'adolescents al món, la primera a Europa, i la taxa puja un any rere l'altre" (Leila Guerriero, El País, 13-9-2017).
19 de juny 2018
Gossos i persones
Acompanyo al veterinari una coneguda que ha de fer sacrificar el seu gos (no vénen al cas els motius). El veterinari li posa al gos primer un sedant intramuscular, i al cap d'uns cinc minuts, quan el gos ja està mig adormit, li punxa a la vena la dosi del producte eutanàsic. Al cap d'uns dos minuts més el gos ha mort. En cap moment ha patit, tot ha sigut fàcil i ràpid.
Tan senzill que és en el cas d'un gos, i tan difícil que de vegades és en el cas de les persones.
Si arriba un dia que em sembla que ja no em val la pena seguir vivint i llavors vull ajuda per a un suïcidi assistit (per tal de no haver-me de tirar a la via del tren o fer altres coses desagradables), no podré anar al veterinari. Ho tindré més complicat: per exemple, hauré de tenir els diners necessaris per tal de poder-me pagar un viatge a Suïssa, amb l'objectiu que allí em facilitin un suïcidi assistit, ja que allí, a diferència d'aquí, és legal.
La diferència de preu entre l'opció del veterinari i la de Suïssa és notable. El preu del veterinari en aquest cas són 110 euros, 45 de l'eutanàsia i 65 de la incineració (el preu varia segons la mida del gos, en aquest cas és un gos de més de 40 quilos). En canvi, si tu vols un suïcidi assistit a Suissa el preu crec que és a partir de 6.000 euros (a banda del viatge). (1)
Una altra opció, si no vull viatjar, és comprar per internet els productes eutanàsics, sense la garantia que allò que compri sigui exactament el que he demanat (principi actiu, puresa i quantitat). Amb la qual cosa correria dos riscos: el primer, relacionat amb la qualitat del producte, potser morir-me malament, patint (o no morir-me i, a sobre del patiment, quedar-me potser pitjor del que estava).
El segon risc seria que els serveis de duanes detectessin l'enviament, i en tant que il.legal, a sobre de requisar-lo jo seguis viu i de propina acusat "de tràfic d'estupefaents".
Doncs això, a mi el que m'agradaria seria que les persones, pel que fa a aquesta eventual decisió de posar voluntàriament punt i final a la nostra vida, tinguéssim les mateixes facilitats, o semblants, que els gossos. (2)
Amb l'única diferència, obvia, és clar, que en el cas dels gossos decideixen els amos, i en el de les persones ha de decidir sempre el mateix interessat. Amb el requisit, això sí, que la decisió, per descomptat, l'ha de prendre l'interessat "amb el ple ús de les seves facultats" (o, en el cas d'haver perdut les facultats, havent pres la decisió abans, de manera preventiva, mitjançant un testament vital).
Bé, reconec que el requisit aquest "de les plenes facultats" també pot ser conflictiu, en la mesura que la voluntat de voler-se suïcidar en general els professionals de la salut consideren que és "sempre" patològica. (3)
Que difícil que pot arribar a ser, morir-te quan ja estàs tip de viure. Sobretot si tal com he dit no vols protagonitzar escenes desagradables, com per exemple penjar-te d'una biga, o disparar-te un tret al cap, o tirar-te a la via del tren, o per la finestra... Quins embolics.
--
(1) Els 65 euros de la incineració la meva coneguda se'ls hauria pogut estalviar, si s'hagués fet càrrec del gos mort i hagués tingut algun lloc on poder-lo enterrar.
(2) No repetiré ara arguments que ja he exposat altres vegades, relacionats amb els comentaris "dels pendents relliscosos", de les comparacions amb els genocidis nazis, etc. En fa mandra.
(3) No repetiré tampoc els arguments també exposats altres vegades relacionats amb les cauteles que cal adoptar amb les idees suïcides de les persones afectades de debò per problemes mentals. És un tema completament diferent, i qui no hi vegi la diferència... possiblement és "perquè no la vol veure".
Tan senzill que és en el cas d'un gos, i tan difícil que de vegades és en el cas de les persones.
Si arriba un dia que em sembla que ja no em val la pena seguir vivint i llavors vull ajuda per a un suïcidi assistit (per tal de no haver-me de tirar a la via del tren o fer altres coses desagradables), no podré anar al veterinari. Ho tindré més complicat: per exemple, hauré de tenir els diners necessaris per tal de poder-me pagar un viatge a Suïssa, amb l'objectiu que allí em facilitin un suïcidi assistit, ja que allí, a diferència d'aquí, és legal.
La diferència de preu entre l'opció del veterinari i la de Suïssa és notable. El preu del veterinari en aquest cas són 110 euros, 45 de l'eutanàsia i 65 de la incineració (el preu varia segons la mida del gos, en aquest cas és un gos de més de 40 quilos). En canvi, si tu vols un suïcidi assistit a Suissa el preu crec que és a partir de 6.000 euros (a banda del viatge). (1)
Una altra opció, si no vull viatjar, és comprar per internet els productes eutanàsics, sense la garantia que allò que compri sigui exactament el que he demanat (principi actiu, puresa i quantitat). Amb la qual cosa correria dos riscos: el primer, relacionat amb la qualitat del producte, potser morir-me malament, patint (o no morir-me i, a sobre del patiment, quedar-me potser pitjor del que estava).
El segon risc seria que els serveis de duanes detectessin l'enviament, i en tant que il.legal, a sobre de requisar-lo jo seguis viu i de propina acusat "de tràfic d'estupefaents".
Doncs això, a mi el que m'agradaria seria que les persones, pel que fa a aquesta eventual decisió de posar voluntàriament punt i final a la nostra vida, tinguéssim les mateixes facilitats, o semblants, que els gossos. (2)
Amb l'única diferència, obvia, és clar, que en el cas dels gossos decideixen els amos, i en el de les persones ha de decidir sempre el mateix interessat. Amb el requisit, això sí, que la decisió, per descomptat, l'ha de prendre l'interessat "amb el ple ús de les seves facultats" (o, en el cas d'haver perdut les facultats, havent pres la decisió abans, de manera preventiva, mitjançant un testament vital).
Bé, reconec que el requisit aquest "de les plenes facultats" també pot ser conflictiu, en la mesura que la voluntat de voler-se suïcidar en general els professionals de la salut consideren que és "sempre" patològica. (3)
Que difícil que pot arribar a ser, morir-te quan ja estàs tip de viure. Sobretot si tal com he dit no vols protagonitzar escenes desagradables, com per exemple penjar-te d'una biga, o disparar-te un tret al cap, o tirar-te a la via del tren, o per la finestra... Quins embolics.
--
(1) Els 65 euros de la incineració la meva coneguda se'ls hauria pogut estalviar, si s'hagués fet càrrec del gos mort i hagués tingut algun lloc on poder-lo enterrar.
(2) No repetiré ara arguments que ja he exposat altres vegades, relacionats amb els comentaris "dels pendents relliscosos", de les comparacions amb els genocidis nazis, etc. En fa mandra.
(3) No repetiré tampoc els arguments també exposats altres vegades relacionats amb les cauteles que cal adoptar amb les idees suïcides de les persones afectades de debò per problemes mentals. És un tema completament diferent, i qui no hi vegi la diferència... possiblement és "perquè no la vol veure".
29 de maig 2018
Emil Cioran / Sobre suïcidar-se
"El futur només es torna temible tan bon punt un no està segur de poder-se matar en el moment desitjat."
Emil Cioran (citat de memòria, crec que llegit en algun llibre de Fernando Savater)
Emil Cioran (citat de memòria, crec que llegit en algun llibre de Fernando Savater)
16 de maig 2018
Recordatori maig 2018
"Més val cinc minuts de seny que de vida."
És el que deia un dels avis del Xavi, un conegut meu. M'agrada aquesta forma de resumir aquesta actitud davant la vida (i la mort), que també és la meva.
També m'agrada aquesta altra frase: "Més val cinc minuts abans que després". No sé d'on la vaig treure, suposo que (així o semblant) la devia llegir a algun lloc, però no ho recordo.
Ho he exposat moltes vegades, però ho tornaré a fer, perquè les coses importants val la pena remarcar-les.
Penso que en relació a la frontera de la degradació (és a dir, "d'aquell estat de degradació en concret" que hem decidit -si és el cas que ho hem fet- que no volem viure), el més sensat és avançar-se quan li comencem a veure les orelles al llop (al desastre, al desgavell físic o mental). I llavors, abans no sigui massa tard, tocar el dos. Abans no sigui massa tard... perquè el cap ja no barrina, o el cos no ens obeeix, o tot plegat alhora.
Fer-ho quan encara som a temps per poder decidir que no ens agrada ni volem viure la vida que ens espera, que no ens agrada fins al punt que preferim (de manera ben lúcida) morir.
És el que deia un dels avis del Xavi, un conegut meu. M'agrada aquesta forma de resumir aquesta actitud davant la vida (i la mort), que també és la meva.
També m'agrada aquesta altra frase: "Més val cinc minuts abans que després". No sé d'on la vaig treure, suposo que (així o semblant) la devia llegir a algun lloc, però no ho recordo.
Ho he exposat moltes vegades, però ho tornaré a fer, perquè les coses importants val la pena remarcar-les.
Penso que en relació a la frontera de la degradació (és a dir, "d'aquell estat de degradació en concret" que hem decidit -si és el cas que ho hem fet- que no volem viure), el més sensat és avançar-se quan li comencem a veure les orelles al llop (al desastre, al desgavell físic o mental). I llavors, abans no sigui massa tard, tocar el dos. Abans no sigui massa tard... perquè el cap ja no barrina, o el cos no ens obeeix, o tot plegat alhora.
Fer-ho quan encara som a temps per poder decidir que no ens agrada ni volem viure la vida que ens espera, que no ens agrada fins al punt que preferim (de manera ben lúcida) morir.
27 de febr. 2018
Al Pep, lligat a la cadira de rodes
1
Et vas anar consumint,
i al final et van dur
al magatzem dels vells.
Amb el cap deshabitat
ara et toca esperar
que t'arribi la mort.
I que a poc a poc que t'arriba!
Amb quina lentitud!
2
Avança la teva demència,
retrocedeix la teva identitat.
I et passa a tu,
que havies viscut tan viu!
A tu, que això d'ara no ho volies.
I per què no et deixen morir?
Quina és la por
dels que no et deixen marxar?
3
Va passar el moment
de poder decidir,
ara ja has perdut la partida
de poder actuar.
Ets un presoner
de la teva demència,
de la teva dependència
i dels protocols mèdics.
Tot el que et queda
és submissió i sofriment.
4
Ja ho sé,
no eres capaç de pensar en aquestes coses.
Però si hi haguessis pogut pensar
quan encara podies pensar,
i haguessis pogut actuar
quan encara podies actuar,
ara no series un habitant més
d'aquest magatzem
de cossos sense ment.
Et vas anar consumint,
i al final et van dur
al magatzem dels vells.
Amb el cap deshabitat
ara et toca esperar
que t'arribi la mort.
I que a poc a poc que t'arriba!
Amb quina lentitud!
2
Avança la teva demència,
retrocedeix la teva identitat.
I et passa a tu,
que havies viscut tan viu!
A tu, que això d'ara no ho volies.
I per què no et deixen morir?
Quina és la por
dels que no et deixen marxar?
3
Va passar el moment
de poder decidir,
ara ja has perdut la partida
de poder actuar.
Ets un presoner
de la teva demència,
de la teva dependència
i dels protocols mèdics.
Tot el que et queda
és submissió i sofriment.
4
Ja ho sé,
no eres capaç de pensar en aquestes coses.
Però si hi haguessis pogut pensar
quan encara podies pensar,
i haguessis pogut actuar
quan encara podies actuar,
ara no series un habitant més
d'aquest magatzem
de cossos sense ment.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
