Crònica d'un horror, des d'un altre punt de vista

La Consol diu que quan va a veure al Martí s'ho passa malament, i que quan no hi pot anar, també, pel fet de no poder-hi anar.

M'atreveixo a dir-li: I no et sentiries alleujada, si es morís?

I em diu que de vegades pensa que sí, i que altres vegades sent un buit i una angoixa, al pensar-ho. Perquè ara tot és un desastre, ell està molt malament, però, com a mínim, "encara el té¨. Que ho viu així, que fa seixanta anys que es van casar, i sempre havien estat junts, i ara no sap com gestionar aquesta solitud, aquesta falta d'ell. Solitud quan està sola a casa, i també solitud quan està amb ell, quan el va a veure, i s'adona "que ell no està amb ella", perquè a causa de la demència habita un altre món, inaccessible. Un altre món, o potser cap món.

Diu això amb una cara que reflecteix una gran desolació i una gran tristesa, immenses.

No m'atreveixo a dir-li res més, només l'escolto, perquè la seva tristesa provoca en mi una altra tristesa. Però alhora també penso: en aquests casos, les nostres tristeses i pors, ¿poden ser justificacions d'accions o inhibicions que allarguin cruelment la no vida d'una persona absolutament dement, la vida d'un cos deshabitat, llagat i lligat, d'algú que només segueix respirant a causa de l'obsessió de les persones que l'envolten perquè segueixi respirant? Per grans, o potser infinites que siguin les nostres tristeses i angoixes i pors, ens podem amagar rere d'elles, i permetre que aquestes històries d'acarnissaments i abandonaments es vagin allargant...?

O dit d'una altra manera: si es diu que l'estima envers una persona és l'origen d'aquestes reaccions, no ens hauríem de preguntar, potser, quina mena d'estima és aquesta? Té alguna cosa a veure, amb "desitjar el millor" per a la persona que diem que estimem?

Crònica d'un horror, continuació

Cap novetat, tot segueix igual: espantós. O encara pitjor, perquè el pas del temps ho fa encara més esperpèntic. Absurd i, alhora, fins i tot sòrdid. Perquè ja fa tres anys que dura, i tres anys així és molt temps.

Passo per casa de la Consol, per saber com està ella, i per saber què fa el seu marit, el Martí. Ella em sembla que està una mica millor, s'ha anat acostumant al malson, a aquest horror (i és terrible, pensar que un s'hi pugui acostumar, a aquestes coses). Ell segueix a la residència, estabornit del tot a causa de la demència i la medicació. Peixat amb culleradetes de puré i aigua espesseïda, per tal que vagi sobrevivint. 

El Martí, actualment, és un cos que engoleix de manera automàtica quan el peixen, i que defeca i pixa als bolquers. I res més. Aquest és l'únic Martí que ara existeix. L'altre, el veritable, el de debò, fa temps que va desaparèixer.

El Martí està les vint-i-quatre hores del dia lligat. De nit al llit, de dia a una butaca. Sempre. Però, a veure, ¿realment toca, parlar de les contencions físiques a què ara està sotmès el Martí? És rellevant, ara, aquest tema de les contencions? O això, ara, en el seu cas, ja és bastant secundari, perquè l'única cosa sensata, coherent, seria preguntar-se: per què no s'atura aquest acarnissament, aquesta obsessió perquè "el cos del Martí" segueixi respirant? Per què no es permet que el Martí es mori d'una vegada? Per què no s'atura aquesta ignomínia i se'l deixa morir?

No caldria fer res. Només ser una mica compassius, una mica valents, i deixar de fer.

Recordatori maig 2021

Cap novetat, tot igual.
És a dir, si cal, 
amb l'opció del suïcidi,
ben present i normal.
La nova Llei d'Eutanàsia
no altera els meus plans,
ja que els supòsits que contempla
són extrems que vull evitar.
Abans d'aquest grau de deteriorament,
vull haver ja baixat del tren
(una o dues estacions abans,
de manera preventiva, 
per tal d'assegurar la partida).
Si més no, avui, 
aquesta segueix sent
la meva intenció.

Carmesina i Tirant

Quan, després d'una llarga vida junts, Carmesina i Tirant  ja eren grans, i el pes dels anys i l'horitzó de la mort rondaven els seus pensaments i temors, Tirant li digué a Carmesina:

Estimada amiga:
Si et fa por el que ens espera,
si penses que un dia
potser estarem ja molt cansats, 
o massa adolorits,
i ja no tindrem ganes
de seguir vivint,
no t'inquietis, no pateixis.
Saps que estaré al teu costat,
sempre, també, si cal,
per ajudar-te aquest dia.
A trobar, llavors, la sortida del laberint.
Estimada amiga.

La desgràcia de tenir massa diners (finalment, es va morir la Roser)

Que es mantingui viva (que sigui mantinguda amb vida), una persona en un estat de profunda degradació física i mental, durant temps, anys, en unes condicions absolutament degradades i lamentables, de vegades té relació amb un factor que, quan és el cas, no s'esmenta: la desgràcia de tenir massa diners. 

M'assabento que fa uns mesos, a la residència on estava "aparcada", va morir la Roser. No del virus, sinó d'alguna altra cosa, no sé quina, o potser senzillament perquè estava "exhausta".

Quan me n'assabento tinc una gran alegria. Perquè "d'aquella Roser que havia sigut" temps enrere, vital, brillant, no en quedava res, ni el més petit vestigi. Havia "desaparegut" del tot, només en quedava un cos empetitit, doblegat, mig momificat... i una ment "en parador desconegut".

La residència on estava la Roser era luxosa, perquè ella tenia molts diners. Quan l'havia vist algun cop, a la residència, abans de morir, tan "desdibuixada i desapareguda", ja havia pensat que la seva era una situació complexa. Era una bona "clienta", i per tant no hi havia gens de pressa perquè deixés de ser-ho. 

Per descomptat, no estic suggerint que a les residències es redueixin les atencions que reben les persones ingressades. L'únic que dic és que, de vegades, les atencions poden ser també formes d'acarnissament, perquè de vegades, la millor forma d'atenció, la més compassiva, és "deixar de fer", deixar d'impedir l'arribada de la mort. 

Quan hi ha diners pel mig, poden passar coses estranyes... En aquest cas, el meu punt de vista és que, amb menys diners pel mig, la Roser no hauria viscut tant. Això, si el que feia abans de morir se'n pot dir que fos "viure", aquest és un altre tema (des del meu punt de vista ja només "existia un cos", que havia sigut el seu, però que llavors ja feia temps que estava "deshabitat").

L'interruptor

Clic; apagat.
M'agradaria que pogués ser així.
Tenir un interruptor.
Al cap, al cor, al cervell, on fos.
I el dia que estigués tip de viure,
només haver de fer "clic".
I que tot s'acabés, fàcil i net
(perquè difícil i brut és lleig).

L'Ignasi

D'on venim?
Cap a on anem?
I com hi anem?
Amb un embut a la boca?
Omplint bolquers?
El cap absent?
La ment dement?
Sempre lligats?
De dia a la cadira?
De nit al llit?
Aquesta és la dignitat
que queda de l'Ignasi:
corretges,
un cap deshabitat,
un cos torturat.
Tot el que l'aterria
quan encara era ell.

L'acabadora. Michela Murgia

Quan la dona va parlar, va saber que estava despert de debò. 

-De la mateixa manera que he vingut me'n puc tornar. Digue'm que has canviat d'idea i sortiré d'aquí sense tombar-me. Et juro que no en parlarem mai més, com si no hagués passat mai. 

En Nicola va respondre massa de pressa, com si no es volgués concedir el temps per dubtar. 

-No he canviat d'idea. Ja estic mort, i vós ho sabeu.

(...)

Mentrestant la vella s'obria el xal per mostrar les mans que estrenyien un petit contenidor de terrissa amb una boca ampla. Quan 'l'accabadora' en va aixecar la tapa, del recipient en va sortir un fil de fum. Nicola Bastíu va acollir l'olor acre, no se l'esperava diferent, i el va inspirar profundament, mussitant paraules somortes que la vella no va donar mostres d'haver sentit. L'home va retenir als pulmons aquell fum tòxic, mentre atordit tancava els ulls per última vegada. Potser ja dormia quan el coixí li va ser premut a la cara, perquè no es va agitar ni s'hi va oposar. O potser tampoc no s'hi hauria oposat, perquè per a ell no era el cas de morir diversament de com havia viscut, sense respirar. 

L'acabadora. Michela Murgia. Proa, 2011 (p. 114 ,115)

--

Del mateix llibre, fragment de l'epíleg de Stefano Puddu (p. 218):

"La base de tot és el respecte sagrat per a la veritat interior de cadascú -per la seva dignitat. És aquest, i no cap altre, el criteri decisiu en l'acompanyament en la mort. La virtut primera de l'accabadora, imprescindible per exercir el seu rol, és l'encert del seu criteri autònom, l'únic que li guia els passos en la frontera tan minsa que separa la pietat del delicte. Aquesta força interior és la font exclusiva de la seva autoritat natural, que se li atorga en virtut d'un do infreqüent: saber discernir quan és el moment d'acompanyar algú en el darrer tram del seu trajecte. Naturalment, l'accabadora és impensable fora del seu context. Pel que en sabem, és una figura que pertany a la tradició oral de la cultura sarda; no en tenim res documentat, cap prova segura de la seva existència: només relats escoltats i repetits, que fan d'ella, ja en la seva base etnogràfica, un personatge de ficció."