Mihura. ("Gutiérrez, semanario español de humorismo", data desconeguda)
27 de març 2014
26 de març 2014
El pis de dalt - 3
Torno a anar a veure en Pep. Aquest cop el trobo ja "arreglat", assegut a la sala de la tele, una habitació gran, lluminosa. Al seu voltant, els altres avis vegeten cadascú a la seva manera, uns pesen figues, d'altres estan absorts, amb la boca badada de la que regalima la saliva, d'altres desvariegen en veu alta... Tots tenen graus de demència avançats.
A la tele cinc persones participen en una tertúlia. Una d'elles és el filòsof Francesc Torralba. Parlen de la Felicitat. Amb intermitències, a causa dels crits, sospirs, frases incomprensibles o d'altres sorolls dels avis de la sala, que de tant en tant ofeguen el so de la tele, vaig seguint el que diuen els tertulians, amb una estranya sensació que no sé definir, pel fet de escoltar-ho des d'aquesta sala, enmig d'aquesta companyia tan especial, d'aquesta gent segrestada per la demència senil, d'aquestes persones amb les ments extraviades, d'aquestes persones derrotades, tan desvalgudes...
De la tele van sortint reflexions sobre "la bona vida", tal com els grecs definien la felicitat. Què és la felicitat? N'hi ha de diferents tipus? Com es pot assolir...?
Hi torno l'endemà. Aquest cop a la tele, ves quines coses, fan un programa sobre geriàtrics. Dos avis miren la pantalla. I jo me'ls miro com miren aquesta pantalla des de la que una dona diu no sé què sobre les residencies de vells. Aquest cop, a més de les interferències de la remor de la sala el volum està tan baix que gairebé no sento res.
En Pep, d'esquena a la tele, quan li parlo de la seva dona em diu que és a la fàbrica, que fa el torn de tarda i que trigarà molt a tornar (la seva dona està dues plantes més avall, amb el cap clar però el fèmur avariat).
-I tu qui ets? M'ho pregunta en Pep, i li ho dic. I ell em contesta, somrient, que ja ho sabia. I més tard m'ho torna a preguntar, i li torno a dir, i em diu el mateix, també somrient, i que "ella" és a la fàbrica...
Però es veu que no tots els dies en Pep somriu. Em diu la seva filla que molts dies està molt trist, i que el que fa és plorar tota l'estona. Com la seva dona dos pisos més avall, que plora a causa de l'estat del seu marit.
A la tele cinc persones participen en una tertúlia. Una d'elles és el filòsof Francesc Torralba. Parlen de la Felicitat. Amb intermitències, a causa dels crits, sospirs, frases incomprensibles o d'altres sorolls dels avis de la sala, que de tant en tant ofeguen el so de la tele, vaig seguint el que diuen els tertulians, amb una estranya sensació que no sé definir, pel fet de escoltar-ho des d'aquesta sala, enmig d'aquesta companyia tan especial, d'aquesta gent segrestada per la demència senil, d'aquestes persones amb les ments extraviades, d'aquestes persones derrotades, tan desvalgudes...
De la tele van sortint reflexions sobre "la bona vida", tal com els grecs definien la felicitat. Què és la felicitat? N'hi ha de diferents tipus? Com es pot assolir...?
Hi torno l'endemà. Aquest cop a la tele, ves quines coses, fan un programa sobre geriàtrics. Dos avis miren la pantalla. I jo me'ls miro com miren aquesta pantalla des de la que una dona diu no sé què sobre les residencies de vells. Aquest cop, a més de les interferències de la remor de la sala el volum està tan baix que gairebé no sento res.
En Pep, d'esquena a la tele, quan li parlo de la seva dona em diu que és a la fàbrica, que fa el torn de tarda i que trigarà molt a tornar (la seva dona està dues plantes més avall, amb el cap clar però el fèmur avariat).
-I tu qui ets? M'ho pregunta en Pep, i li ho dic. I ell em contesta, somrient, que ja ho sabia. I més tard m'ho torna a preguntar, i li torno a dir, i em diu el mateix, també somrient, i que "ella" és a la fàbrica...
Però es veu que no tots els dies en Pep somriu. Em diu la seva filla que molts dies està molt trist, i que el que fa és plorar tota l'estona. Com la seva dona dos pisos més avall, que plora a causa de l'estat del seu marit.
24 de març 2014
El pis de dalt - 2
Dino a casa de l'Eva i el Carles. Surt el tema del final de la vida, del deteriorament físic i mental, de les ganes de viure o no viure en segons quines condicions. El tema el treu el Carles perquè sap que a mi em preocupa. Veig que li interessa, i que també li fa respecte. Alhora, pel que em diu ell, m'adono que amb l'Eva no n'han parlat mai.
L'Eva estava a la cuina i quan torna es troba amb la conversa engegada, i comença a dir-hi la seva. Diu que no s'ha de pensar en aquestes coses, que s'ha de viure bé el present, tenir pensaments positius, confiar en el futur, i que amb aquesta actitud segur que les coses t'aniran bé. Li pregunto si ha estat algun cop a algun geriàtric, sobretot a la secció dels avis més deteriorats. Em diu que no, "però que ho ha vist per la tele". Li dic que no és el mateix, i que crec que visitar aquests llocs ajuda molt a entendre el sentit de la conversa que teníem amb el Carles.
Ella torna a insistir amb el tema de viure el present, de les bones vibracions, les energies positives... Jo intento reconduir la conversa i evitar aquestes argumentacions més aviat irreals, màgiques, poètiques, perquè crec que al Carles el tema el preocupa: té uns quants anys, i una salut que no és precisament per tirar coets.
El cas és que la conversa amb l'Eva (el Carles s'ha quedat callat, no diu res) es va fent una mica tibant, tant, que de cop, de manera inesperada, arriba un punt que ella acaba esclatant. Molt alterada, diu que no vol parlar del tema, que no ho suporta, que no en vol saber res. Està molt, nerviosa, tremolosa, a punt de plorar. Naturalment, la conversa s'acaba en sec i comencem a parlar de coses intranscendents, per tal de rebaixar la tensió. Si algun dia en torno a parlar, per descomptat serà només amb el Carles, sense que ella hi sigui present.
El que ha passat m'ha afectat també molt a mi. Si quan hem començat a parlar del tema ella hagués dit que preferia no parlar-ne, no hauria passat res: no n'hauríem parlat, i tots contents. És una altra lliçó: sovint les paraules no volen dir res, només són tapadores de poderosos sentiments i emocions que ens dominen, de febleses, d'impotències, d'aspectes nostres que no sabem gestionar.
Aquest incident amb l'Eva em recorda alguna conversa semblant amb alguna altra persona, mai acompanyada d'aquest final, de la seva explosió emocional, però sí dominada, segons els casos amb diferents graus d'intensitat, per aquesta por a mirar de cara aquest tema de la mort, sobretot "de la mort dolenta", precedida de processos de degradació.
D'altra banda, aquesta por és comprensible, aquests escenaris a tots ens en fan, de por. La por és normal, perquè la realitat és que, per molt que vulguem ignorar-los, aquests processos no deixen d'existir (degeneratius, invalidants, dolorosos, despersonalitzadors...).
L'Eva estava a la cuina i quan torna es troba amb la conversa engegada, i comença a dir-hi la seva. Diu que no s'ha de pensar en aquestes coses, que s'ha de viure bé el present, tenir pensaments positius, confiar en el futur, i que amb aquesta actitud segur que les coses t'aniran bé. Li pregunto si ha estat algun cop a algun geriàtric, sobretot a la secció dels avis més deteriorats. Em diu que no, "però que ho ha vist per la tele". Li dic que no és el mateix, i que crec que visitar aquests llocs ajuda molt a entendre el sentit de la conversa que teníem amb el Carles.
Ella torna a insistir amb el tema de viure el present, de les bones vibracions, les energies positives... Jo intento reconduir la conversa i evitar aquestes argumentacions més aviat irreals, màgiques, poètiques, perquè crec que al Carles el tema el preocupa: té uns quants anys, i una salut que no és precisament per tirar coets.
El cas és que la conversa amb l'Eva (el Carles s'ha quedat callat, no diu res) es va fent una mica tibant, tant, que de cop, de manera inesperada, arriba un punt que ella acaba esclatant. Molt alterada, diu que no vol parlar del tema, que no ho suporta, que no en vol saber res. Està molt, nerviosa, tremolosa, a punt de plorar. Naturalment, la conversa s'acaba en sec i comencem a parlar de coses intranscendents, per tal de rebaixar la tensió. Si algun dia en torno a parlar, per descomptat serà només amb el Carles, sense que ella hi sigui present.
El que ha passat m'ha afectat també molt a mi. Si quan hem començat a parlar del tema ella hagués dit que preferia no parlar-ne, no hauria passat res: no n'hauríem parlat, i tots contents. És una altra lliçó: sovint les paraules no volen dir res, només són tapadores de poderosos sentiments i emocions que ens dominen, de febleses, d'impotències, d'aspectes nostres que no sabem gestionar.
Aquest incident amb l'Eva em recorda alguna conversa semblant amb alguna altra persona, mai acompanyada d'aquest final, de la seva explosió emocional, però sí dominada, segons els casos amb diferents graus d'intensitat, per aquesta por a mirar de cara aquest tema de la mort, sobretot "de la mort dolenta", precedida de processos de degradació.
D'altra banda, aquesta por és comprensible, aquests escenaris a tots ens en fan, de por. La por és normal, perquè la realitat és que, per molt que vulguem ignorar-los, aquests processos no deixen d'existir (degeneratius, invalidants, dolorosos, despersonalitzadors...).
23 de març 2014
El pis de dalt
La meva mare de vegades en parlava, "dels del pis de dalt": dels avis o àvies ingressats en geriàtrics que, a causa del seu deteriorament, eren traslladats dels espais més visibles i accessibles de les instal.lacions als més amagats, tant perquè amb la seva presència no aclaparessin els residents en estats encara no tan lamentables com perquè no causessin una mala impressió als familiars dels "eventuals nous clients" quan anessin a veure les instal.lacions.
La meva mare era valenta, tenia coratge per anar a veure persones en aquesta situació, era forta i no quedava massa trasbalsada pel depriment panorama d'aquests llocs. El pis "dels de la boca oberta", com ella també s'hi referia, d'una manera gràfica i ben encertada. Aquelles persones li feien molta pena, i de fet s'alegrava quan alguna moria: "Ja ha deixat de patir".
El que sí la trasbalsava era pensar que un dia ella pogués ser una d'aquelles persones que anava a veure, que pogués acabar en un estat tan lamentable, això la terroritzava. Per això jo vaig estar molt content quan va morir de manera relativament inesperada, perquè es va estalviar el risc que allò li pogués acabar passant; la seva vida ja havia sigut prou intensa i llarga, i cada cop eren més les possibilitats d'acabar tenint "una mala mort".
La setmana passada vaig anar a veure en Pep, el pare d'una amiga meva. Està "a la tercera planta" d'una residència. Em va fer una pena immensa. Tot: ell, els altres avis i àvies... algun encara una mica espavilat, però la majoria molt deteriorats, absents, encantats, desvariejant, lligats a les cadires perquè no caiguessin... Entremig, tenint-ne cura, unes noies joves, amables, implicades, però que malgrat la seva dedicació i el seu bon humor no podien evitar que el panorama fos profundament desolador, terriblement depriment.
Com la meva mare, encara amb més claredat i determinació que la meva mare (la meva mare només "desitjava", jo desitjo i si cal, "estic disposat a fer", per tal d'evitar el que no vull) tinc clar que aquesta perspectiva em sembla terrorífica. Fins i tot comptant amb les millors atencions del món: no ho vull de cap manera.
De tot això en parlem amb la filla d'en Pep, i ella em diu que "si t'hi trobes, què has de fer?" Té raó, perquè sobretot si abans no s'han parlat aquestes coses, decidir el que sigui no és gens fàcil. I encara menys si has de decidir per un altre. Per sort, jo ja no tinc pare ni mare envers els quals pugui tenir aquest dilema. En el seu moment ja hi vaig passar, i el cas és que no n'estic del tot content, del paper que vaig fer. De fet, aquesta incomoditat també em reforça la meva claredat i fermesa actuals.
Si d'aquestes coses no se'n parla i es confia "en la providència"... les possibilitats de trobar-te en situacions incòmodes es multipliquen. I si a sobre de no parlar-ne ni tan sols hi has pensat, doncs encara pitjor. Per això a mi m'agrada parlar-ne, sempre que ve a tomb, també amb mi mateix quan estic sol, i així avançar-me a qualsevol hipotètica escletxa en la meva claredat i determinació. Per tal que no hi hagi cap mena d'incertesa del que no vull.
De vegades em pregunten: quin és el límit? No és fàcil de respondre, primer, perquè és una cosa de cadascú, i segon, perquè a més hi intervenen diferents factors. En canvi, d'altres vegades contestar m'és molt fàcil. Com aquest cop: jo, en l'estat d'en Pep, no vull viure de cap manera. Ni en l'estat de qualsevol de les persones d'aquella planta, totes tan desvalgudes, tan poc elles mateixes, tan "despersonalitzades"... No vull viure tampoc com algunes persones conegudes (cada vegada la llista és més llarga) que he vist que tenien uns finals de vida molt desagradables, fins i tot sòrdids, sense cap compensació, només amb tristesa, dolor, impotència, demència... Entre elles el meu pare.
No vull viure com cap d'aquestes persones que estimava o apreciava i que vaig veure com tenien "mals finals de vida". I com que voler i poder de vegades no van de bracet, per això també dic sovint que m'estimo més, per si de cas, "marxar un dia abans", per assegurar-me la jugada, no fos que, volent apurar la cosa, al final acabi agafant-me els dits. I en lloc de morir com i quan vulgui, acabi morint com i quan vulguin d'altres persones, amb criteris diferents dels meus (ja siguin familiars, metges, jutges, ves a saber qui...).
La meva mare era valenta, tenia coratge per anar a veure persones en aquesta situació, era forta i no quedava massa trasbalsada pel depriment panorama d'aquests llocs. El pis "dels de la boca oberta", com ella també s'hi referia, d'una manera gràfica i ben encertada. Aquelles persones li feien molta pena, i de fet s'alegrava quan alguna moria: "Ja ha deixat de patir".
El que sí la trasbalsava era pensar que un dia ella pogués ser una d'aquelles persones que anava a veure, que pogués acabar en un estat tan lamentable, això la terroritzava. Per això jo vaig estar molt content quan va morir de manera relativament inesperada, perquè es va estalviar el risc que allò li pogués acabar passant; la seva vida ja havia sigut prou intensa i llarga, i cada cop eren més les possibilitats d'acabar tenint "una mala mort".
La setmana passada vaig anar a veure en Pep, el pare d'una amiga meva. Està "a la tercera planta" d'una residència. Em va fer una pena immensa. Tot: ell, els altres avis i àvies... algun encara una mica espavilat, però la majoria molt deteriorats, absents, encantats, desvariejant, lligats a les cadires perquè no caiguessin... Entremig, tenint-ne cura, unes noies joves, amables, implicades, però que malgrat la seva dedicació i el seu bon humor no podien evitar que el panorama fos profundament desolador, terriblement depriment.
Com la meva mare, encara amb més claredat i determinació que la meva mare (la meva mare només "desitjava", jo desitjo i si cal, "estic disposat a fer", per tal d'evitar el que no vull) tinc clar que aquesta perspectiva em sembla terrorífica. Fins i tot comptant amb les millors atencions del món: no ho vull de cap manera.
De tot això en parlem amb la filla d'en Pep, i ella em diu que "si t'hi trobes, què has de fer?" Té raó, perquè sobretot si abans no s'han parlat aquestes coses, decidir el que sigui no és gens fàcil. I encara menys si has de decidir per un altre. Per sort, jo ja no tinc pare ni mare envers els quals pugui tenir aquest dilema. En el seu moment ja hi vaig passar, i el cas és que no n'estic del tot content, del paper que vaig fer. De fet, aquesta incomoditat també em reforça la meva claredat i fermesa actuals.
Si d'aquestes coses no se'n parla i es confia "en la providència"... les possibilitats de trobar-te en situacions incòmodes es multipliquen. I si a sobre de no parlar-ne ni tan sols hi has pensat, doncs encara pitjor. Per això a mi m'agrada parlar-ne, sempre que ve a tomb, també amb mi mateix quan estic sol, i així avançar-me a qualsevol hipotètica escletxa en la meva claredat i determinació. Per tal que no hi hagi cap mena d'incertesa del que no vull.
De vegades em pregunten: quin és el límit? No és fàcil de respondre, primer, perquè és una cosa de cadascú, i segon, perquè a més hi intervenen diferents factors. En canvi, d'altres vegades contestar m'és molt fàcil. Com aquest cop: jo, en l'estat d'en Pep, no vull viure de cap manera. Ni en l'estat de qualsevol de les persones d'aquella planta, totes tan desvalgudes, tan poc elles mateixes, tan "despersonalitzades"... No vull viure tampoc com algunes persones conegudes (cada vegada la llista és més llarga) que he vist que tenien uns finals de vida molt desagradables, fins i tot sòrdids, sense cap compensació, només amb tristesa, dolor, impotència, demència... Entre elles el meu pare.
No vull viure com cap d'aquestes persones que estimava o apreciava i que vaig veure com tenien "mals finals de vida". I com que voler i poder de vegades no van de bracet, per això també dic sovint que m'estimo més, per si de cas, "marxar un dia abans", per assegurar-me la jugada, no fos que, volent apurar la cosa, al final acabi agafant-me els dits. I en lloc de morir com i quan vulgui, acabi morint com i quan vulguin d'altres persones, amb criteris diferents dels meus (ja siguin familiars, metges, jutges, ves a saber qui...).
11 de març 2014
Els tres enemics de la bona mort - José Rubio
"Havíem quedat que els 'enemics de l'ànima' -és a dir, de la bona mort, de la mort digna- eren la religió, l'Estat i la classe mèdica. (...) La religió, tota religió, es caracteritza precisament per sacralitzar, establint els corresponents tabús, els denominats grans 'ritus de pas' en l'existència de l'home sobre la terra: el naixement, el sexe com a procreació i la mort. (...) L'Estat, hereu secularitzat d'una bona part de les funcions que pertocaven originàriament a la religió, la secunda fidelment a través d'una embolicada i minuciosa normativa legal que penalitza amb fermesa tot intent de desviació personal, de manera especial en allò referent a l'eutanàsia (...) La classe mèdica, finalment, a la que li correspon, sens dubte, un important paper assistencial i d'assessorament, tanca, en canvi, en la majoria dels seus components el trio de la dissuasió eutanàsica com a braç executor del legalisme religiós-estatal."
José Rubio Carracedo. Ética del siglo XXI. Editorial Proteus. Cànoves i Samalús, 2009
José Rubio Carracedo. Ética del siglo XXI. Editorial Proteus. Cànoves i Samalús, 2009
9 de març 2014
A qualsevol preu, no - 2
Parlava de les "linies vermelles", una relativa al grau de decrepitud i l'altra relativa al grau de consum de recursos. Espero que el pas dels anys no m'enterboleixin la clarividència actual. Espero que no m'estovi, que no em despisti, que no em passi que algun dia acabi dient el contrari del que dic ara. O que senzillament me n'oblidi, i vagi travessant línies vermelles, acceptant el que ara tinc tan clar que no vull acceptar. No em sembla probable, però amb una mica de mala sort possible ho és tot: sempre som a temps d'acabar la nostra vida fent el ridícul (és a dir, fent allò que hem estat proclamant sempre que mai faríem).
Espero també (i això sí que em fa més por, perquè no en tinc el control) que la vida no em faci la mala passada de posar-me en el dilema d'haver de triar entre aquesta opció autolimitadora que he exposat i "l'obligació de viure", a causa de la existència d'alguna relació de dependència envers la qual sigui important que jo segueixi existint. Que em forci a seguir vivint, en contra de les meves preferències personals, a causa de "l'obligació moral" de contribuir a fer la vida més fàcil a algú altre.
De casos d'aquests en conec més d'un. Sobretot mares o pares, de vegades molt grans, que sembla que només conserven la vida per la por de deixar sol un fill dependent (desvalgut a causa d'alguna discapacitat, o malaltia mental, o addicció, o qualsevol altre motiu). De casos així n'he conegut i en conec alguns, i aquests pares aclaparats, desbordats i esgotats em fan una pena immensa.
Tot i que, ves a saber, si em passa això... igual encara tindré més motius per engegar-ho tot a rodar. Perquè, a veure, jo no sóc, ni tinc cap vocació d'intentar ser, cap mena d'heroi. Les heroïcitats no em tempten gens. De manera que, en un cas així, una darrera "heròica covardia" que m'alliberés de la servitud d'existir em podria semblar, no només desitjable, sinó també del tot legítima.
Espero també (i això sí que em fa més por, perquè no en tinc el control) que la vida no em faci la mala passada de posar-me en el dilema d'haver de triar entre aquesta opció autolimitadora que he exposat i "l'obligació de viure", a causa de la existència d'alguna relació de dependència envers la qual sigui important que jo segueixi existint. Que em forci a seguir vivint, en contra de les meves preferències personals, a causa de "l'obligació moral" de contribuir a fer la vida més fàcil a algú altre.
De casos d'aquests en conec més d'un. Sobretot mares o pares, de vegades molt grans, que sembla que només conserven la vida per la por de deixar sol un fill dependent (desvalgut a causa d'alguna discapacitat, o malaltia mental, o addicció, o qualsevol altre motiu). De casos així n'he conegut i en conec alguns, i aquests pares aclaparats, desbordats i esgotats em fan una pena immensa.
Tot i que, ves a saber, si em passa això... igual encara tindré més motius per engegar-ho tot a rodar. Perquè, a veure, jo no sóc, ni tinc cap vocació d'intentar ser, cap mena d'heroi. Les heroïcitats no em tempten gens. De manera que, en un cas així, una darrera "heròica covardia" que m'alliberés de la servitud d'existir em podria semblar, no només desitjable, sinó també del tot legítima.
8 de març 2014
A qualsevol preu, no
Quan dic que no vull vire a qualsevol preu ho dic en un doble sentit. D'una banda, vull dir que no vull viure amb segons quin grau de deteriorament, amb segons quines limitacions. D'una altra banda, ho dic en un sentit literal, econòmic. És a dir, que si la meva supervivència ha de sortir massa cara (amb independència de a càrrec de qui vagi la despesa), no m'interessa.
Per exemple: suposant que tingués una malaltia greu, que alhora per a aquesta malaltia només hi hagués una possible cura en un centre mèdic especialitzat molt car, suposant que també tingués els diners per anar-hi, suposant tot això... doncs mira, no em semblaria bé. No vull gastar-me aquests diners "en la meva salvació". De cap manera. Ni tampoc vull que se'ls gasti (en mi) la sanitat pública.
Un altre exemple. Tampoc em ve gens de gust seguir vivint si és el cas que, sense tenir cap malaltia greu, senzillament em vaig envellint i tornant dependent, de manera que cada cop necessiti més ajudes, mèdiques i humanes, amb la corresponent repercussió econòmica. No vull ser la causa d'aquesta despesa.
No tinc clara quina és la línia vermella (la meva subjectiva, particular i intransferible línia vermella). Però sí que tinc clar que per a mi hi ha un llindar, que per a mi "no tot val". No vull que es gastin recursos allargant la meva vida quan aquesta arribi, segons el meu criteri, a un estat de prou decrepitud, o de falta d'al.licients.
I no perquè tingui cap interès en anar-me'n al cementiri amb la cartera plena (ja he dit que encara que els recursos siguin públics la reflexió és la mateixa), sinó perquè el que no vull és anar-hi avergonyit. Ho tinc molt clar: per a mi, això no ho vull. No vull que els meus diners, o els de qui sigui, es gastin d'aquesta manera (considero que poden ser utilitzats de manera més assenyada).
"El que no és imprescindible és robat", és una frase de Pere Casaldàliga que m'agrada molt. Doncs bé, jo tinc molt clar que la meva vida és més o menys valuosa (ves a saber, és un tema opinable, i dependrà també del que en faci) però imprescindible, no, en absolut. Imprescindible no hi ha ningú.
Sé que "la vida vida passa a través meu", que sóc només una mena de recipient que la conté durant un temps limitat, i no m'hi vull aferrar "amb desmesura". Si les coses són fàcils i les expectatives raonables, sóc el primer interessat en conservar la vida, però si són massa complicades i a sobre amb implicacions econòmiques desproporcionades, no m'interessa. Perquè a més, una vida així no la podria gaudir, sempre tindria al damunt aquest càrrec de consciència.
Si vaig vivint sense massa entrebancs, bé, però si haig de fer massa massa esforços i consumir massa recursos, m'estimo més ser una mica humil, discret, acceptar tranquil.lament que sóc efímer, i marxar sense fer massa soroll, i sense haver arribat a fer-me massa pesat. Amb tota la naturalitat del món, sense fer cap drama.
Queda pendent el tema de determinar el llindar concret, "la línia vermella" (tant pel que fa a aquesta dimensió econòmica i de consum de recursos, com pel que fa a l'altra, la de la qualitat de vida). Aquesta concreció de moment la deixo pendent, perquè ara només volia introduir aquesta idea: "que no tot em val". Si de cas, ja reprendré el tema alguna altra estona.
Només un últim aclariment: si explico això no és amb cap intenció d'alliçonar ningú, sinó només per deixar ben aclarit el que penso d'aquest tema, "i com me'l vull gestionar". Parlo només de la meva vida. Amb la seva, que cadascú faci el que vulgui, o el que pugui.
Per exemple: suposant que tingués una malaltia greu, que alhora per a aquesta malaltia només hi hagués una possible cura en un centre mèdic especialitzat molt car, suposant que també tingués els diners per anar-hi, suposant tot això... doncs mira, no em semblaria bé. No vull gastar-me aquests diners "en la meva salvació". De cap manera. Ni tampoc vull que se'ls gasti (en mi) la sanitat pública.
Un altre exemple. Tampoc em ve gens de gust seguir vivint si és el cas que, sense tenir cap malaltia greu, senzillament em vaig envellint i tornant dependent, de manera que cada cop necessiti més ajudes, mèdiques i humanes, amb la corresponent repercussió econòmica. No vull ser la causa d'aquesta despesa.
No tinc clara quina és la línia vermella (la meva subjectiva, particular i intransferible línia vermella). Però sí que tinc clar que per a mi hi ha un llindar, que per a mi "no tot val". No vull que es gastin recursos allargant la meva vida quan aquesta arribi, segons el meu criteri, a un estat de prou decrepitud, o de falta d'al.licients.
I no perquè tingui cap interès en anar-me'n al cementiri amb la cartera plena (ja he dit que encara que els recursos siguin públics la reflexió és la mateixa), sinó perquè el que no vull és anar-hi avergonyit. Ho tinc molt clar: per a mi, això no ho vull. No vull que els meus diners, o els de qui sigui, es gastin d'aquesta manera (considero que poden ser utilitzats de manera més assenyada).
"El que no és imprescindible és robat", és una frase de Pere Casaldàliga que m'agrada molt. Doncs bé, jo tinc molt clar que la meva vida és més o menys valuosa (ves a saber, és un tema opinable, i dependrà també del que en faci) però imprescindible, no, en absolut. Imprescindible no hi ha ningú.
Sé que "la vida vida passa a través meu", que sóc només una mena de recipient que la conté durant un temps limitat, i no m'hi vull aferrar "amb desmesura". Si les coses són fàcils i les expectatives raonables, sóc el primer interessat en conservar la vida, però si són massa complicades i a sobre amb implicacions econòmiques desproporcionades, no m'interessa. Perquè a més, una vida així no la podria gaudir, sempre tindria al damunt aquest càrrec de consciència.
Si vaig vivint sense massa entrebancs, bé, però si haig de fer massa massa esforços i consumir massa recursos, m'estimo més ser una mica humil, discret, acceptar tranquil.lament que sóc efímer, i marxar sense fer massa soroll, i sense haver arribat a fer-me massa pesat. Amb tota la naturalitat del món, sense fer cap drama.
Queda pendent el tema de determinar el llindar concret, "la línia vermella" (tant pel que fa a aquesta dimensió econòmica i de consum de recursos, com pel que fa a l'altra, la de la qualitat de vida). Aquesta concreció de moment la deixo pendent, perquè ara només volia introduir aquesta idea: "que no tot em val". Si de cas, ja reprendré el tema alguna altra estona.
Només un últim aclariment: si explico això no és amb cap intenció d'alliçonar ningú, sinó només per deixar ben aclarit el que penso d'aquest tema, "i com me'l vull gestionar". Parlo només de la meva vida. Amb la seva, que cadascú faci el que vulgui, o el que pugui.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
