El pis de dalt

La meva mare de vegades en parlava, "dels del pis de dalt": dels avis o àvies ingressats en geriàtrics que, a causa del seu deteriorament, eren traslladats dels espais més visibles i accessibles de les instal.lacions als més amagats, tant perquè amb la seva presència no aclaparessin els residents en estats encara no tan lamentables com perquè no causessin una mala impressió als familiars dels "eventuals nous clients" quan anessin a veure les instal.lacions.

La meva mare era valenta, tenia coratge per anar a veure persones en aquesta situació, era forta i no quedava massa trasbalsada pel depriment panorama d'aquests llocs. El pis "dels de la boca oberta", com ella també s'hi referia, d'una manera gràfica i ben encertada. Aquelles persones li feien molta pena, i de fet s'alegrava quan alguna moria: "Ja ha deixat de patir".

El que sí la trasbalsava era pensar que un dia ella pogués ser una d'aquelles persones que anava a veure, que pogués acabar en un estat tan lamentable, això la terroritzava. Per això jo vaig estar molt content quan va morir de manera relativament inesperada, perquè es va estalviar el risc que allò li pogués acabar passant; la seva vida ja havia sigut prou intensa i llarga, i cada cop eren més les possibilitats d'acabar tenint "una mala mort".

La setmana passada vaig anar a veure en Pep, el pare d'una amiga meva. Està "a la tercera planta" d'una residència. Em va fer una pena immensa. Tot: ell, els altres avis i àvies... algun encara una mica espavilat, però la majoria molt deteriorats, absents, encantats, desvariejant, lligats a les cadires perquè no caiguessin... Entremig, tenint-ne cura, unes noies joves, amables, implicades, però que malgrat la seva dedicació i el seu bon humor no podien evitar que el panorama fos profundament desolador, terriblement depriment.

Com la meva mare, encara amb més claredat i determinació que la meva mare (la meva mare només "desitjava", jo desitjo i si cal, "estic disposat a fer", per tal d'evitar el que no vull) tinc clar que aquesta perspectiva em sembla terrorífica. Fins i tot comptant amb les millors atencions del món: no ho vull de cap manera.

De tot això en parlem amb la filla d'en Pep, i ella em diu que "si t'hi trobes, què has de fer?" Té raó, perquè sobretot si abans no s'han parlat aquestes coses, decidir el que sigui no és gens fàcil. I encara menys si has de decidir per un altre. Per sort, jo  ja no tinc pare ni mare envers els quals pugui tenir aquest dilema. En el seu moment ja hi vaig passar, i el cas és que no n'estic del tot content, del paper que vaig fer. De fet, aquesta incomoditat també em reforça la meva claredat i fermesa actuals.

Si d'aquestes coses no se'n parla i es confia "en la providència"... les possibilitats de trobar-te en situacions incòmodes es multipliquen. I si a sobre de no parlar-ne ni tan sols hi has pensat, doncs encara pitjor. Per això a mi m'agrada parlar-ne, sempre que ve a tomb, també amb mi mateix quan estic sol, i així avançar-me a qualsevol hipotètica escletxa en la meva claredat i determinació. Per tal que no hi hagi cap mena d'incertesa del que no vull.

De vegades em pregunten: quin és el límit? No és fàcil de respondre, primer, perquè és una cosa de cadascú, i segon, perquè a més hi intervenen diferents factors. En canvi, d'altres vegades contestar m'és molt fàcil. Com aquest cop: jo, en l'estat d'en Pep, no vull viure de cap manera. Ni en l'estat de qualsevol de les persones d'aquella planta, totes tan desvalgudes, tan poc elles mateixes, tan "despersonalitzades"... No vull viure tampoc com algunes persones conegudes (cada vegada la llista és més llarga) que he vist que tenien uns finals de vida molt desagradables, fins i tot sòrdids, sense cap compensació, només amb tristesa, dolor, impotència, demència... Entre elles el meu pare.

No vull viure com cap d'aquestes persones que estimava o apreciava i que vaig veure com tenien "mals finals de vida". I com que voler i poder de vegades no van de bracet, per això també dic sovint que m'estimo més, per si de cas, "marxar un dia abans", per assegurar-me la jugada, no fos que, volent apurar la cosa, al final acabi agafant-me els dits. I en lloc de morir com i quan vulgui, acabi morint com i quan vulguin d'altres persones, amb criteris diferents dels meus (ja siguin familiars, metges, jutges, ves a saber qui...).