El pis de dalt - 2

Dino a casa de l'Eva i el Carles. Surt el tema del final de la vida, del deteriorament físic i mental, de les ganes de viure o no viure en segons quines condicions. El tema el treu el Carles perquè sap que a mi em preocupa. Veig que li interessa, i que també li fa respecte. Alhora, pel que em diu ell, m'adono que amb l'Eva no n'han parlat mai.

L'Eva estava a la cuina i quan torna es troba amb la conversa engegada, i comença a dir-hi la seva. Diu que no s'ha de pensar en aquestes coses, que s'ha de viure bé el present, tenir pensaments positius, confiar en el futur, i que amb aquesta actitud segur que les coses t'aniran bé. Li pregunto si ha estat algun cop a algun geriàtric, sobretot a la secció dels avis més deteriorats. Em diu que no, "però que ho ha vist per la tele". Li dic que no és el mateix, i que crec que visitar aquests llocs ajuda molt a entendre el sentit de la conversa que teníem amb el Carles.

Ella torna a insistir amb el tema de viure el present, de les bones vibracions, les energies positives... Jo intento  reconduir la conversa i evitar aquestes argumentacions més aviat irreals, màgiques, poètiques, perquè crec que al Carles el tema el preocupa: té uns quants anys, i una salut que no és precisament per tirar coets.

El cas és que la conversa amb l'Eva (el Carles s'ha quedat callat, no diu res) es va fent una mica tibant, tant, que de cop, de manera inesperada, arriba un punt que ella acaba esclatant. Molt alterada, diu que no vol parlar del tema, que no ho suporta, que no en vol saber res. Està molt, nerviosa, tremolosa, a punt de plorar. Naturalment, la conversa s'acaba en sec i comencem a parlar de coses intranscendents, per tal de rebaixar la tensió. Si algun dia en torno a parlar, per descomptat serà només amb el Carles, sense que ella hi sigui present.

El que ha passat m'ha afectat també molt a mi. Si quan hem començat a parlar del tema ella hagués dit que preferia no parlar-ne, no hauria passat res: no n'hauríem parlat, i tots contents. És una altra lliçó: sovint les paraules no volen dir res, només són tapadores de poderosos sentiments i emocions que ens dominen, de febleses, d'impotències, d'aspectes nostres que no sabem gestionar.

Aquest incident amb l'Eva em recorda alguna conversa semblant amb alguna altra persona, mai acompanyada d'aquest final, de la seva explosió emocional, però sí dominada, segons els casos amb diferents graus d'intensitat, per aquesta por a mirar de cara aquest tema de la mort, sobretot "de la mort dolenta", precedida de processos de degradació.

D'altra banda, aquesta por és comprensible, aquests escenaris a tots ens en fan, de por. La por és normal, perquè la realitat és que, per molt que vulguem ignorar-los, aquests processos no deixen d'existir (degeneratius, invalidants, dolorosos, despersonalitzadors...).