"Si no existís la mort, em faria por la immortalitat." Lucia Pietrelli. Ara, 10/3/2024
Hi ha gent que, malgrat estar molt malament i patir molt, vol seguir vivint. I gent que, amb malestars o dolors menys greus, potser ja no té ganes de viure més.
Per exemple: hi ha gent cega de naixement (o cega a causa d'una malaltia o accident), que acostumada a la ceguesa, té moltes ganes de seguir vivint. En canvi, jo, si ara em quedés cec, tot i saber perfectament que hi ha molta gent cega amb una gran autonomia i ganes de viure, no voldria seguir vivint. Per què? Doncs perquè, amb l'edat que tinc, i amb la meva manera de ser (amb les meves circumstàncies i característiques), no voldria fer aquest esforç d'adaptació a la ceguesa. Si em passés, no voldria: pensaria que ja he viscut prou i que ja m'està bé plegar.
La vida té sentit "mentre tu li veus sentit". Val la pena esforçar-se "mentre tu creus que val la pena". A l'hora de les valoracions, no hi ha referents absoluts, sinó només relatius, subjectius. I si l'argument és que la vida és sagrada (hi ha qui ho diu), llavors la primera sacralitat hauria de ser aquesta: la llibertat de decisió de cadascú. Per exemple, aquesta: la llibertat de no voler-te adaptar a segons quins canvis, causats per eventuals circumstàncies adverses, restrictives de l'autonomia o generadores de dolor.
Torno a la ceguesa. El que n'he dit considero que no hauria de molestar a cap persona cega, perquè parlo només de mi. Parlo de mi i, a més, òbviament, en parlo des de la meva subjectivitat (amb la meva edat, les meves opinions, la meva vida, les meves circumstàncies, les meves manies, les meves mandres...).
D'altra banda, la ceguesa, és clar, és només un exemple. Un exemple "d'una determinada circumstància" que empitjoraria la meva qualitat de vida actual, en relació amb la qual ja no voldria fer l'esforç d'adaptar-m'hi. No és l'única possibilitat d'aquest tipus, n'hi ha d'altres.
Stefan Zweig es va suïcidar l'any 1942, perquè pensava que els totalitarismes acabarien dominant el món, i ell no volia viure en un món totalitari. Va prendre aquesta decisió. En canvi, el 1942 la majoria de la gent no es va suïcidar, tot i tenir, potser, les mateixes pors que ell, o potser més grans.
Els motius per no voler seguir vivint (o per voler seguir vivint) poden ser diferents.
Jo, el dia que em trobi que em toca viure una vida que ja no m'agrada, que ja no em compensa, faré com l'Stefan Zweig.
