De les creences a la intolerància

Avis: els tres primers paràgrafs potser són políticament (o religiosament) una mica incorrectes, qui vulgui se'ls pot saltar. Però crec que són adequats per emmarcar correctament el contingut del que ve després.

Començo. Crec que quan ens morim s'acaba tot, i de fet espero que sigui així, perquè si llavors apareix envoltat d'angelets un Déu repartidor de premis i càstigs en funció de la seva opinió sobre el nostre comportament terrenal, aleshores hauré de començar a pensar seriosament sobre com suïcidar-me "també" de la vida eterna, perquè ja seria massa.

No em fa cap il.lusió compartir l'eternitat acompanyat d'un Déu que ha dissenyat una vida tan plena de pus, de gangrena, d'incontinències, de demències. I que a sobre després ens vol jutjar. Si és Déu, i a més és misericordiós i omnipotent, podia haver-hi posat una mica més d'interès. Una mica més, per favor! O no crear res, ni el món ni l'univers (i entretenir-se de qualsevol altra manera).

Que si Déu existeix em castigarà per dir aquestes barbaritats? Més punts a favor meu: si Ell, diví i omnipotent, és capaç d'ofendre's pel que pugui dir un ésser tan insignificant com jo, més motius per no voler saber res d'aquest personatge, tant si existeix com si no.

I ara ja paro. Tot això ve a tomb d'això altre: cadascú creu en el que li dóna la gana, però quan les creences sobrenaturals d'algú es volen fer servir per retallar llibertats terrenals i fonamentals dels altres, com la de decidir quan i com volem morir, s'acaba la tol.lerància, i no hi ha més remei que desempolsegar una mica de bel.ligerància.

Sóc, i crec que cal ser-ho, bel.ligerant si hi ha algú que, en nom del seu Déu, o del que sigui, em vol retallar la meva llibertat en un àmbit que és única i exclusivament de la meva competència. Si jo em moro deixant-me morir o matant-me em moro jo, no mato ningú altre. I si existeix un Déu i uns creients en aquest Déu als quals això no els agrada, ho sento, que s'aguantin, ells i el seu Déu.