Cossos deshabitats

Fa uns tres anys vaig anar a veure la Blanca. La seva mare feia anys que tenia alzheimer, i la Blanca havia anat a viure a casa seva. Llavors la mare ja estava tot el dia al llit, immòbil. No parlava, no mirava. No hi havia cap indici que reconegués la seva filla. La Blanca la rentava, li canviava els bolquers, la movia perquè no es nafrés... L'alimentava a base de purés; amb dificultats, n'hi ficava cullerades a la boca, i la mare més o menys les engolia, i de vegades les vomitava.

Algun cop, si li semblava que la mare "no estava bé", encara avisava al metge, i es veu que el metge de vegades encara li receptava algun antibiòtic, o el que fos, suposo que per no haver de discutir amb la filla. Tot plegat un espant.

Fa uns tres anys, d'aquella visita. Entremig, algun cop he telefonat a la Blanca, però no m'agafava el telèfon (anar-la a veure em costa, viu molt lluny). Fa unes setmanes se'm va acudir fer un altre intent, i aquesta vegada s'hi va posar.

Jo estava convençut que la seva mare havia d'estar la morta, però em va dir que no. Em va agafar una esgarrifança, no m'ho podia creure. Em semblava impossible, i a sobre horrorós. Vam parlar poc, vam dir-nos només quatre coses intranscendents. No em sortien les paraules.

Després m'he posat en contacte amb la Remei, una amiga seva, i m'ha dit que ella està tan esgarrifada com jo. Fins al punt que, encara que li dol, ha deixat d'anar a veure la Blanca, perquè no suporta la visió de la mare, ni l'actitud de la Blanca.

La Remei em diu que si tres anys enrere la mare ja estava fatal, ara encara està pitjor. Que és com un vegetal, rígida, amb els ulls sempre clucs, plena de nafres, només amb la pell i els ossos, com una mòmia, com una calavera (les paraules són de la Remei).

Però el que em desconcerta més és que la Remei també em diu que amb la Blanca de vegades han parlat de la conveniència de fer el testament vital. Elles, les dues, perquè ni l'una ni l'altra no volen passar pel que des de fa anys passa la mare de la Blanca.

Com som... només caldria que la Blanca deixés d'esforçar-se per ficar les cullerades de puré o aigua ensucrada a la boca de la seva mare, només caldria que fes això i que alhora, si li semblés detectar el més petit indici de sofriment, li donés a la mare els calmants que calguessin. De manera que així, d'una vegada, es pogués morir. I s'acabés aquest malson. El de la mare i el seu.

Perquè la vida de la mare fa anys que és una "no vida". De fet, la seva mare fa temps que no existeix: al llit només hi ha un cos, amb un cor que (malauradament) encara batega.

I la vida de la Blanca també és una no vida, solitària, trista, amb un estat depressiu permanent, esgotada, presonera d'aquest horror que "ella" ha construït.