Pixar-me i cagar-me al damunt, que m'hagin de posar bolquers, vestir i desvestir, treure'm els mocs, rentar-me el cul, dutxar-me, enllitar-me i llevar-me, peixar-me el menjar, tenir-me hores i hores lligat a una cadira, amb la boca badada, regalimant-me la baba, amb la mirada perduda...

Empresonat en un cos que s'ha tornat el meu enemic, que em mortifica amb la seva invalidesa, amb les seves nafres, les seves incontinències, les seves pudors, les seves múltiples derrotes. Un cos que havia sigut el meu amic i ara em tortura de manera cruel.

En degradar-me així, en viure empresonat en un una no-vida com aquesta, no hi veig res de digne, de desitjable. En un cas així, per a mi la compassió no és anar canviant bolquers, eixugant baves i traient mocs, peixant papilles o introduint-les amb una sonda nasogàstrica, desinfectant nafres, lligant mans per evitar autolesions, etc. Estimar una persona que està en aquest estat és fer-li tot això?

Cadascú s'inventa el model de vida que vol, o el que pot. M'entristeix però respecto que hi hagi persones que, a causa de les seves conviccions, vulguin passar (o assumeixin que han de passar) per aquests calvaris, sense permetre's la llicència d'una alternativa alliberadora. També m'entristeix que hi hagi persones que, sense aquestes conviccions, o tenint-les molt febles, mentre encara poden evitin reflexionar sobre aquest tema i, al final, potser acabin sent víctimes de la seva por i de la seva falta de previsió.

De tota manera, és una tristesa assumible. El que és de més mal suportar és quan algú, a més de fer ell el que vol, també vol que tu ho facis. Llavors sí que la cosa s'embolica.

L'oposició a l'aprovació d'una llei d'eutanàsia i suïcidi assistit és un d'aquests embolics. Si s'aprova, no obligarà a res ningú, només donarà, a qui vulgui, l'opció d'acollir-s'hi. Però aquest és el problema, que hi ha gent que no vol que els altres puguin triar: estan convençuts de tenir la raó absoluta, creuen que només és admissible fer les coses com ells creuen que s'han de fer. Són un problema. I uns pesats.