No parlaré de formes de suïcidi

Escric de tant en tant sobre el suïcidi i, quan ho faig, de vegades dic, subratllo, que n'hi ha de molts tipus, alguns, en relació amb els quals s'hauria de fer tot el possible per impedir-los. Sobretot el de persones joves, sovint resultat de moments o etapes de grans malestars que podrien ser superats.

Però dels que parlo més són d'uns altres suïcidis, dels que dic que no és que s'hagin d'afavorir, però sí, de vegades, com a mínim no qüestionar ni impedir. Em refereixo sobretot al d'algunes persones grans, o amb algunes malalties greus, que prenen, o avaluen aquesta decisió, de manera del tot lliure. No a causa d'un impuls, sinó d'una valoració seriosa, evidentment subjectiva (perquè és sempre una apreciació, un sentiment, òbviament i inevitablement del tot subjectiu), sobre el que per a elles és una vida que val la pena seguir vivint-la o ja no.

De vegades d'això també en parlo amb coneguts, tant del tema dels suïcidis que s'haurien de poder evitar, com dels que com a mínim no s'haurien de qüestionar. Dels primers en parlo amb persones amb les quals compartim aquesta preocupació dels suïcidis entre gent molt jove, de vegades amb malalties mentals. I dels segons, en general amb persones ja d'una certa edat, i que de vegades diuen que els fa por, acabar vivint en unes condicions, d'una manera, que no volen.

Al parlar amb aquestes persones del segon grup, de vegades em pregunten: "Però, com fer-ho?"

Segons els casos, llavors dic el que em sembla, potser molt poc. Perquè penso que és un tema delicat i que, si a alguna persona li interessa de debò "el com", avui, a Internet, és fàcil trobar-ne informació. I a partir de la informació trobada, llavors, cadascú, si és el cas, pot decidir optar per l'alternativa que li sembli més oportuna. Ell. Perquè em sembla que si algú es vol matar, que és una cosa ben seriosa, aquest mínim de dedicació és un primer pas normal. I si resulta que no es vol fer, potser és perquè l'interès és petit i, per tant, més motiu per no facilitar la informació.

Una altra cosa són les situacions extremes en què qui està avaluant aquesta decisió no té la capacitat per fer aquestes recerques. Però avui em refereixo només "als altres", als que no tenen aquest impediment.

I ja per acabar. El que escric aquí no sé qui ho llegeix. Com que no ho sé, em sembla més coherent amb el que he exposat, i més prudent, no parlar aquí de formes de suïcidar-se.

Si no em falla la memòria, em sembla que en aquests escrits fins ara no n'he parlat mai.

La Carme Elias i el Xavi Argemí

"De ninguna manera estoy abogando porque los ancianos o pacientes con enfermedades degenerativas se quiten la vida. Se trata de una decisión demasiado personal. Sólo estoy hablando de tolerancia, compasión y comprensión de la más importante de las libertades civiles: la opción de gobernar la propia vida, que incluye el derecho a morir." Derek Humphry (1)

Fa  uns mesos vaig parlar del llibre que havia escrit el Xavi Argemí, i també d'una entrevista que li havien fet a la Carme Elias.

Pel que fa a la Carme Elies, a l'entrevista només parlava d'ella mateixa, no parlava en cap moment "del que haurien de fer els altres". De manera que no només comparteixo el punt de vista de la Carme Elies pel que fa a la voluntat de no voler seguir vivint si la vida ens sembla que ja no val la pena ser viscuda, sinó que també comparteixo "el fet de parlar d'un mateix", sense pretendre fer apostolats en relació amb allò que haurien de fer els altres. 

La postura del Xavi Argemí és una mica diferent. Ell també parla d'ell mateix, però alhora, com a bon catòlic, troba que l'eutanàsia és un crim. Però com que considera que és més efectiu anar-hi en contra de manera indirecta, referint-se, per exemple, a les diferents mancances d'ajuda i acompanyament que pot tenir i sentir una persona que demana l'eutanàsia (cosa que evidentment pot passar, però que alhora no permet generalitzacions), insisteix per aquesta banda. I ho fa tant referint-se a les moltes ajudes que ell rep i que accepta agraït i amb tota naturalitat, com alhora insinuant que, si una persona no ho viu com ell, cal desconfiar. Sense entendre que hi ha gent que no és com ell, gent que no vol, que rebutja, haver de viure sent receptor d'aquests munts d'ajudes.

Ho diré de manera més clara, i en relació directa amb mi: jo rebutjo absolutament un possible escenari en què m'hagi convertit en una persona com el Xavi, és a dir, algú que necessita ajuda per a tot, absolutament per a tot, les 24 hores del dia. Que ell ho vulgui, i ho valori positivament, i el seu entorn directe igual (les persones que l'ajuden en tot allò que necessita), doncs molt bé, és cosa seva, d'ells. Però a mi una vida com la seva em sembla horrible, em posa els pèls de punta. De manera que per a mi el problema no seria si llavors tinc o no tantes ajudes com ell té, "sinó que no les vull". De cap manera. Per diferents motius, i entre ells, també aquest:

"En la vejez seremos generosos y no exigiremos aquellos recursos que los más jóvenes pueden aprovechar con más sentido y razón." Antonio Sitges-Serra (2)

Reconec que aquest tema del consum de recursos (podria afegir també que, "independentment de l'edat"), no se'l planteja molta gent. Quan algú comença a estar fumut, normalment es planteja diferents coses, relacionades amb la vellesa, les malalties, el dolor, la falta d'autonomia, però aquesta del seu consum de recursos, en general no se la planteja.

En qualsevol cas, sigui molta o poca la gent que es planteja aquest tema del consum de recursos, jo sí que me'l plantejo. I aquí, al capdavall, com la Carme Elias, de qui parlo és de mi.

Per tant, que ell, el Xavi Argemí, i les persones com ell, que facin el que vulguin, o el que puguin. I que alhora, si pot ser, als altres no ens atabalin, i ens deixin que també puguem fer, com ells, el que vulguem o puguem, segons els nostres criteris. (3)

--
(1) El último recurso, Tusquets, 1992 (p. 150).
(2) Si puede, no vaya al médico. Ed. Debate, 2019 (p. 298).
(3) Per sort, vivim en una societat en què l'Església ja no té l'immens poder que havia tingut, i també per sort, de moment partits com VOX, contraris a l'eutanàsia i disposats a eliminar la llei que regula el seu limitat abast actual, de moment no manen.

Sobre el DVA, un altre cop

Amb la Lívia, quan parlem amb coneguts, sobretot si són persones que apreciem i ja tenen "una certa edat", sovint traiem en algun moment el tema del Document de Voluntats Avançades (DVA), de la seva importància, per tal que quedi escrit, i de manera vinculant, el que volem i el que no volem, si la vida se'ns complica i el cap ja no ens permet ni raonar ni decidir. I remarquem això "del que volem i el que no volem", perquè cadascú pot voler o rebutjar coses diferents, segons la seva forma de pensar, les seves creences, etc. 

És a dir: un DVA també pot servir per deixar clar que en cap cas no volem, per exemple, que se'ns apliqui l'eutanàsia, ni que per cap motiu se'ns retirin mitjans de suport vital que ens mantenen amb vida (respiradors, intubació, alimentació i medicació intravenosa, etc.). Cadascú té les seves preferències, i el dret a què ens allarguin les degradacions i les agonies avui també és un dret.

Torno a les converses sobre el DVA amb els amics. En aquests casos sovint ens sobta, a la Lívia i a mi, que la majoria de persones ens diuen que sí, que això és important, "que alguna estona ho han de fer"... Però potser al cap d'un any els tornem a treure el tema, i llavors la resposta és la mateixa. Que sí, que és important, que ho han de fer, que ho tenen pendent... I al cap d'un altre any, igual. 

I al final, és clar, ho deixem estar, perquè pensem que quin sentit té, seguir insistint. Perquè cadascú viu o sobreviu com vol... o com pot. 

Obituaris incomplets

Quan va morir fa uns mesos el Ricard (nom inventat), els diaris en van parlar bastant. S'ho mereixia, perquè en un determinat ambient cultural va ser una persona important. 

Els últims temps, el Ricard havia patit algun tipus de demència, i això havia complicat molt l'última etapa de la seva vida, fins al punt que la família, del tot desbordada, incapaç de gestionar aquella situació, va decidir el seu ingrés en un centre sanitari. Allí, a causa del seu estat mental agitat, en algun moment fins i tot el van lligar. 

D'aquest aspecte tan trist del final de la vida del Ricard, el dia del comiat al tanatori ningú no en va dir res. Tothom, família i amics, van fer elogis del tot merescuts de la bonhomia, la discreció, la lucidesa i la trajectòria professional del Ricard. Però ningú no va dir ni una paraula del seu procés de degradació.

Algun diari havia fet referència a un càncer (no sé si real o no), com a motiu de la seva estada els últims mesos a un hospital. Però de problemes mentals o neurològics, ni una paraula. És probable que perquè ho ignoressin, com segurament la majoria de la gent que va assistir a l'acte de comiat.

He volgut explicar aquesta història per la perplexitat que a mi em genera aquest tipus d'ocultacions, suposo que benintencionades, però dubto que socialment gaire positives: ocultar la tristesa, de vegades fins i tot sordidesa, del final d'algunes vides, crec que ajuda ben poc a afavorir una reflexió reposada i constructiva sobre com volem que sigui (o no sigui) el final de les nostres vides. 

Aquest cas concret el conec perquè la Lívia, la meva companya, havia sigut amiga del Ricard. I a través de terceres persones, es va assabentar d'aquests detalls, "no compartits públicament", de la seva degradació final.

Amors confosos

Amors confosos,
plens de por i inseguretats,
que converteixen el morir
de la persona estimada i desvalguda
en un trànsit llarg, lent
i ple de sofriment.

La salamandra i el SPSS

Diferents vegades he explicat que una raó meva (no l'única) per no voler viure com més anys millor és el "preu social" que aquesta supervivència meva pot tenir. És una decisió que se'm reforça cada vegada que veig com alguns coneguts meus s'enfronten als últims anys de la seva vida (amb una actitud de la qual jo me'n sento infinitament allunyat). Avui provaré d'explicar-ho d'una altra manera, amb un conte. Som-hi.

Hi havia una vegada una salamandra bastant gran que, a causa de la seva edat, cada vegada tenia més problemes de salut. Però com que continuava tenint moltes ganes de viure, la salamandra anava seguint tots els tractaments que els diferents metges i especialistes li anaven pautant.

Aquests tractaments, però, passava que, mentre intentaven curar una cosa, sovint en desequilibraven o espatllaven una altra. I com que cada vegada el catàleg de mals i malalties de la salamandra era més gran (i ella seguia fent-se més gran), el seu quadre clínic general s'anava convertint en una mena d'enciclopèdia de patologies. 

Al  principi els seus problemes no eren greus. Per exemple, durant uns anys havia notat que cada vegada es cansava més, que les cames li pesaven, però no hi donava gaire importància, perquè ho associava a l'edat. Però llavors li van fer unes proves i van veure que aquell cansament el provocava el seu cor, ja una mica tocat. I com que la cosa va anar empitjorant, al final li van haver de fer un triple 'baipàs'. I va haver d'assumir que a partir d'aleshores hauria d'anar amb més de compte, i que s'hauria de medicar pel cor indefinidament.

Això passava mentre que, alhora, s'havia d'anar medicant a causa de diferents problemes que, de mica en mica, també havien anat apareixent: colesterol, diabetis, tiroïditis, inici de parkinson...

La vida de la salamandra, amb tants problemes, limitacions i dolors, cada vegada era més complicada. Cada un d'aquests problemes, naturalment, el portava el corresponent especialista, de manera que tot sovint havia d'anar a l'hospital a fer-se anàlisis, TACs, RMs, i tota mena d'altres proves.

Però malgrat tantes dificultats i sofriments, la salamandra encara seguia volent viure, no es volia morir. Per això acceptava tots els tractaments que li suggerien, quan no era el cas que ella mateixa els exigia. Perquè això també passava: de vegades la salamandra es queixava que a ella no l'atenien prou bé, que les visites i les intervencions es demoraven, que uns medicaments pels seus problemes autoimmunes costava molt que els hi receptessin... La salamandra es passava més temps als hospitals fent proves, consultes i rebent tractaments que a casa seva, i malgrat això, de vegades encara es queixava que no era tractada prou bé.

Al final, és clar, la salamandra es va morir. Es va morir després d'haver viscut uns últims anys de vida molt dolents, mig drogada, patint, suportant munts d'efectes secundaris, ansiosa i aterrida... Es va morir perquè fins ara, totes les salamandres arriba un dia que es moren. Per moltes medecines que es prenguin i molts tractaments que els hi facin. Aquesta és la realitat: "la vida de les salamandres és així d'injusta", què hi farem.

Explicat ja el conte, ara segueixo parlant de mi. Els salamandristes, els entesos en salamandres (de la família dels amfibis urodels), saben que hi ha salamandres de moltes menes diferents. Per exemple, jo crec que pertanyo a una subespècie de salamandres que no vol res de tot això de la salamandra del conte. Perquè jo prefereixo morir-me, abans d'assumir i suportar aquests estats de decrepitud, degradació i dependències. Prefereixo mil vegades morir-me, abans que entrar en aquest remolí de metges, hospitals, i medicacions. Ho reitero: molt millor mort, que viure arrapat amb por i desesperació a la vida, amb aquesta falta de deseiximent, i alhora devorant aquests munts de recursos del SPSS (Sistema Públic de Salut de les Salamandres). 

Ho tinc tan clar, això, que abans d'acabar com la salamandra del conte, si cal, prefereixo ser una salamandra suïcidada, difunta per pròpia iniciativa.

Acudit

El Niño *

Ara feia molt temps que no reproduïa cap acudit, i ja en tenia ganes, perquè si sempre ha de ser tot seriós i transcendent, la vida és un avorriment. Riure'ns una mica d'aquestes coses és necessari, i segur que també saludable.

A més, l'opció del suïcidi cal tenir-la sempre present, perquè si un dia aquesta colla de VOX arriba a manar, ja han avisat que liquidaran l'escarransida llei d'eutanàsia que tant ha costat aconseguir (quan el que caldria seria ampliar els supòsits que contempla).  

Si és així, que VOX o uns altres un dia liquiden aquesta llei de mínims, si llavors veiem que la cosa nostra pinta malament, és a dir, que a causa de l'edat o de les malalties anem pel camí de convertir-nos en allò en què no ens volem convertir, millor serà tocar el dos de manera preventiva, abans que aquesta gent tan catòlica i compassiva ens obligui a malviure fins a la més absoluta degradació i ignomínia.

--
* Mongolia, nº 122, juny 2023

Recordatori maig 2023

Durant aquest últim any he revisat el meu Document de Voluntats Avançades (DVA). No l'oficial, que no l'he modificat des del primer que vaig fer, fa un munt d'anys, sobretot perquè em fan mandra els tràmits. Em refereixo a les modificacions d'aquest model de DVA que tinc aquí, virtual. 

Hi he corregit alguna cosa, i també n'hi he afegit. Sobretot, hi he afegit una referència explícita al meu rebuig, a la meva oposició, a que s'intenti salvar-me la vida en el cas d'un eventual intent fallit de suïcidi per part meva. Soc una persona ja gran i, alhora, no sóc una persona emocionalment inestable, de manera que si un dia faig un intent de suïcidi, no serà un acte fruit d'un moment de desesperació, ni una forma "de cridar l'atenció", sinó una acció ben rumiada de posar punt final a la meva vida. 

Només faltaria que, si pel que fos no ho aconseguís, llavors em volguessin salvar. De cap manera: si això passés, si tingués aquesta mala sort (de fer un intent de suïcidi i fracassar), que deixin que m'acabi de morir, sense fer res. Donant-me només, si cal, sedants.

Parlo d'això perquè no he descartat en cap moment l'opció del suïcidi. No la descarto, si la vida que em toca viure ja no la veig mínimament desitjable. No descarto el suïcidi perquè és una manera autònoma, sense ajudes o complicitats, de poder posar punt final a la meva vida. A diferència d'una eutanàsia o un suïcidi assistit. 

Incloure aquesta voluntat en el DVA és una manera d'anar tancant escletxes, de subratllar aquesta voluntat meva. Una voluntat considero que del tot òbvia, per a qualsevol persona que hagi llegit, encara que només sigui una petita part, dels escrits que des de fa anys he anat penjant aquí.

--

> (El meu) DOCUMENT DE VOLUNTATS AVANÇADES

La Carme Elias

"El més terrible és que veig els passos que va fent la meva malaltia. (...) És com un ratolí que cada dia es menja un trosset del meu cervell. (...) La gent em diu que he de lluitar i jo penso: només ho puc acceptar (...) És com si hagués vingut a casa un ocupa lladre que cada dia s'emporta alguna cosa, però des de l'acceptació em sento més relaxada. (...) Quan el meu alzheimer avanci vull una mort digna. (...) Crec que morir-me ho duc bastant bé. Somiquejo, però després penso en l'edat que tinc: jo ja he viscut." Carme Elias

Vaig llegir l'entrevista de la que estan tretes aquestes frases (La Vanguardia, 5/4/2023). Em va agradar molt, el que deia la Carme Elias, no havia sentit mai ningú parlar del seu inici d'alzheimer amb tanta lucidesa, amb tanta serenitat i claredat, i alhora amb tanta delicadesa i poesia.

Unes setmanes abans vaig tenir una sorpresa semblant. Érem a un bar, amb la Lívia i una altra parella. La Blanca, l'anomenaré així, va dir que ens volia explicar una cosa. I amb una veu pausada ens va anar dient que feia mesos que li havien diagnosticat alzheimer, que en el seu dia a dia en notava diferents símptomes. Va dibuixar la seva situació actual de forma detallada i serena. Va parlar durant una llarga estona, en tot moment de manera molt ponderada. No va dramatitzar res, tot i dir, amb tristesa, que hi havia moments que li costava més, assumir i gestionar la realitat del lent deteriorament de les seves capacitats mentals.

A la Blanca jo la coneixia poc, i aquella exposició em va emocionar molt, tant pel seu to i la seva claredat com, sobretot, per la confiança que ens demostrava compartint amb nosaltres, la Lívia i jo, el que li passava i com ho vivia. El seu marit, assegut al seu costat, no deia res, només se la mirava amb afecte; han sigut sempre una parella molt unida, molt ben avinguda.

Crec que la Blanca no ho va dir de manera explícita, però vam entendre que ella, com la Carme Elies, tampoc no volia seguir vivint, "quan ja no fos ella". 

Fa poc, quan vaig parlar del Xavi Argemí, vaig comentar que ell insinuava que les demandes d'eutanàsia (o el fet de no desitjar seguir vivint i abandonar-se, per tal d'afavorir una mort natural), podien estar motivades per una manca o insuficiència de cures pal.liatives (o per una manca d'acompanyament, d'afectes...). Potser sí, i s'ha de tenir en compte. 

Però no sempre és així: de vegades es pot accedir a les cures pal.liatives, i també hi ha afecte, un acompanyament implicat i incondicional. Tot això hi és. I, tanmateix, el desig de no seguir vivint és també ben real, perquè està motivat, exclusivament, per allò que un mateix, l'afectat, considera que són unes condicions de vida, amb unes determinades limitacions físiques o mentals, que no vol assumir. Com per exemple em passa a mi (si m'imagino un escenari d'aquest tipus). I jo no sóc una excepció, per molt que "els Xavis Argemís i les Conferències Episcopals" ens vulguin fer creure una altra cosa. 

Per això són importants, els testimonis públics i clars com el de la Carme Elias.

Aprendre a morir per poder viure - Xavi Argemí

El Xavi Argemí des de petit pateix distròfia muscular, actualment en un estat bastant avançada. Des que el 2019 li van publicar una carta a La Vanguardia, ha tingut una mica de protagonisme públic, i més, a partir de la publicació del seu llibre "Aprendre a morir per poder viure" (2020).

D'una banda, el Xavi dóna una lliçó de com afrontar una vida tan complicada i limitada com la seva. I, d'una altra banda, aprofita la seva situació per a criticar l'existència de la llei sobre la regulació de l'eutanàsia.

El seu és un llibre previsible. És normal que algú creient com ell, i sembla que proper a l'Opus, es manifesti en contra de l'opció de l'eutanàsia (va anar a un cole de l'Opus, té un germà que es diu Josepmaria -així, tot junt, com monsenyor Escrivá-, fa diferents referències a la religiositat de la seva família nombrosa...). 

Per descomptat, cadascú pot pensar el que vulgui, i defensar públicament allò que pensa. Però el que no està bé és distorsionar la realitat. I ell ho fa quan, seguint l'argumentari de l'Església, estableix una relació tramposa, fora de lloc, entre cures pal.liatives i eutanàsia.

A veure: de la mateixa manera que les cures pal.liatives no són "obligatòries" per a ningú, l'eutanàsia tampoc. Són dues opcions, només això, opcions. I qui ha de decidir és sempre un mateix. En la legislació vigent actual, això està absolutament clar.

I si l'argument (ell el fa servir), és que algunes persones es poden veure pressionades per a acceptar una eutanàsia, resulta que aquest mateix argument, el mateix, és igual d'aplicable a les cures pal.liatives. Perquè hi ha persones que ja n'estan tipes, dels seus patiments, i de vegades passa que el seu entorn potser no para d'insistir perquè segueixin amb les cures pal.liatives, "fins al final de tot", encara que la persona afectada l'únic que vulgui sigui poder morir d'una vegada.

O potser dit d'una altra manera: si pressionar algú perquè accepti una eutanàsia es pot considerar una contribució a un homicidi, de manera semblant, pressionar algú perquè accepti unes cures pal.liatives que no vol (perquè el que vol és morir-se ja), es pot considerar també una tortura.

Per tant, potser és millor que deixem al marge l'argument de les eventuals pressions, que per descomptat estem d'acord que no han d'existir "en cap cas i amb cap intenció". I que acceptem, sense paternalismes ni hipocresies, que cadascú és qui ha de decidir sobre la seva vida, ja sigui per allargar-la amb cures pal.liatives, o per escurçar-la amb una eutanàsia.

També hi pot haver una altra raó, per no desitjar seguir vivint. I és el fet que, a banda dels dolors i limitacions que s'hagin de suportar, algú no vulgui tampoc seguir vivint una vida lligada a ajudes constants d'altres persones, les 24 hores del dia, sense possibilitats de millora. És a dir, algú que detesti aquesta situació de dependència permanent i irreversible, que no vulgui seguir vivint una vida així.

Per descomptat, si una persona amb aquest pensament alhora fa "apostolat" de la seva postura o desig personal, com si la seva opció, la de plegar com més aviat millor, fos l'única alternativa correcta, o la més exemplar, llavors comet el mateix error que les del bàndol contrari (Xavi Argemí, Conferència Episcopal, VOX, etc.), quan a partir del seu cas concret, o de les seves creences, si poguessin eliminarien la llei que regula l'eutanàsia.

Al Xavi Argemí el que li falta, potser, és una mirada més comprensiva i compassiva cap a les persones que no pensen com ell, cap a aquelles persones que decideixen que, a causa d'unes condicions de vida com la seva, i a diferència d'ell, no desitgen seguir vivint. Ell sembla que només veu els altres "a través de la seva pròpia experiència". És a dir, de fet "no veu correctament els altres", ja que només en veu la seva projecció, la imatge que ell se'n construeix.

I ves a saber, potser és així perquè el fet que algunes persones no vulguin viure una vida com la seva, a ell això li fa trontollar alguna cosa, i llavors, per tal d'evitar aquest eventual "malestar inconscient", té aquesta actitud més militant i de censura contra l'eutanàsia. Ho ignoro, és només una hipòtesi.

Com el llibre de l'Espartac Peran que vaig comentar, el del Xavi Argemí (literàriament molt més pobre, però això ara és secundari), també té, tal com he dit al principi, coses que m'agraden. Sobretot, ho repeteixo, la seva manera d'acceptar les seves limitacions i sofriments. Perquè òbviament, mentre estiguem vius, és millor prendre'ns així la vida, sigui la que sigui la que ens toqui viure, que anar-nos queixant tota l'estona. Aquesta sí que és una bona lliçó seva.

--

(em sap una mica de greu parlar així del Xavi Argemí, perquè es veu un bon xicot, però resulta que ell ha publicat un llibre, ha concedit entrevistes, ha aprofitat les oportunitats que ha tingut per reivindicar les seves idees i creences... per tant, com que ha accedit "a l'esfera pública", això alhora l'exposa a rebre eventuals crítiques en relació amb les seves opinions, com els meus comentaris d'avui)  

Tres desitjos abans de morir - Espartac Peran

Llegeixo "Tres desitjos abans de morir", de l'Espartac Peran (La Campana, 2022). Moltes de les coses que diu m'agraden. I alhora em sobten algunes "absències". Sobretot, que no digui pràcticament res de les morts horribles, plenes de degradació i patiments. Un silenci en el seu cas encara més estrany, ja que un oncle seu va tenir una d'aquestes morts, absurdament dolorosa i allargada. Una altra cosa que m'ha sobtat és que només esmenti de passada el Document de Voluntats Avançades, ja que en un llibre com el seu em sembla que hauria de tenir més protagonisme.

Per a mi és, per tant, un llibre estrany: atractiu per una banda, i bastant decebedor per una altra.

Com que he dit que hi ha coses que m'han agradat, en copio algunes:

"Si cada dia parlem de la vida, per què no podem incloure la mort en aquest paquet?" 47

"De vegades, quan volem ajudar, patinem. No calibrem el moment dramàtic. Des de llavors sempre intento no espifiar-la, quan vull consolar un amic. Ja ho sé que per més que vigili potser no l'encertaré, però hi tinc l'antena posada." 61

"És veritat que la mort idealitzada, que cobreix els difunts d'una pàtina d'integritat, si tornessin a la vida, potser s'esquerdaria una mica." 63

"Amb el pas dels anys i els canvis culturals hem girat l'esquena a la mort, sense adonar-nos que així fem més complicada la vida." 91

També em van agradar algunes de les cites que incorpora, sobretot aquesta del Tortell Poltrona:

"En Charlie Brown va dir a l'Snoopy: un dia ens morirem. I Snoopy va contestar: cert, però els altres dies no." 141

Vida biològica i vida humana (Jordi Llimona)

"Si per les neurones neocorticals passem a ser animals pensants i diferenciats, per la mort o disfuncionalitat de les neurones neocorticals deixem de ser animals pensants i lliures. Llavors pot passar que quedem reduïts a un estat simplement animal, que quedem reduïts a un estat simplement vegetatiu, o que anem decaient fins a l'extinció de tota funció i activitat. Morta l'escorça cerebral, i fins, més concretament, desapareguda la funció del neocòrtex, mor l'home, la persona humana. El que queda és un animal disminuït, o millor dit un agregat orgànic que manté -dificultosament- les funcions vegetatives i algunes reactivitats."

Jordi Llimona. Per una mort més humana. Edicions 62, 1991 (p. 29)

Diferents tipus de suïcidis

Ja ho he explicat altres vegades, però ho repetiré. Per si de cas, per tal d'evitar malentesos. 

Quan reivindico el dret al suïcidi ho faig en un context determinat, com a "antídot" contra uns estats de decrepitud i dependència, associats en general (però no només) a edats avançades. Uns estats que pot ser que una persona no vulgui viure. Per exemple jo.

Per tant, això no exclou, en el meu cas, la meva inquietud, preocupació, tristesa, per "l'epidèmia" actual de suïcidis entre gent molt jove. En relació amb aquests suïcidis, crec que cal fer tot el possible per tal d'intentar evitar-los; crec que cal oferir a aquestes persones les ajudes necessàries perquè no tinguin de manera tan obsessiva idees suïcides i, sobretot, per tal que no les duguin a la pràctica, de manera impulsiva, en un moment de desesperació. (1)

Un altre tipus de cas seria quan, amb independència de l'edat, algú passa per una etapa depressiva severa, que fa que contempli l'opció del suïcidi com un alleujament, com l'únic alleujament possible. Per descomptat, a aquestes persones no se'ls ha de facilitar una pistola, o una sobredosi del que sigui, sinó l'acompanyament, la calidesa i l'ajuda necessàries per tal que, amb una mica de sort, puguin sortir de la foscor que alimenta les seves ideacions suïcides. (2)

Dit això, alhora també cal ser realistes, i assumir que, per molt que es faci, sempre hi haurà persones d'aquests dos grups que s'acabin suïcidant, de vegades malgrat les moltes ajudes que puguin haver tingut. Quan passa, llavors cal anar molt amb compte, amb la temptació de començar a buscar "culpables".

Bé, espero que hagi quedat clar el que he exposat (aquesta distinció entre diferents tipus de suïcidis). I si no és així, ja ho intentaré fer millor una altra estona.

--
(1) Encara que ja sigui una altra història, aprofito per comentar que la meva preocupació per aquests suïcidis de gent jove no és només això, "una preocupació", sinó que es tradueix també en la participació en algunes iniciatives destinades a la prevenció d'aquest tipus de suïcidis. Però com que no és el tema d'aquestes pàgines, ara no considero necessari donar-ne més detalls.
(2) Un altre grup: persones de diferents edats que no volen seguir vivint, per exemple, a causa de dolors permanents i aguts "intractables" (o no tractables de manera mínimament satisfactòria, que no les deixin crònicament estabornides). O amb graus de dependència que no volen assumir. O a causa de qualsevol altre motiu que faci que, "per a elles", seguir vivint sigui pitjor que la mort. És clar, a aquestes persones d'entrada tampoc no se'ls ha de facilitar una pistola, al contrari, s'ha de mirar d'ajudar-les, fer-los la vida més fàcil, etc. Però si la seva voluntat de no seguir vivint es manté, si és estable, ferma, si de manera lúcida i reiterada manifesten que no volen seguir vivint, s'hauria de respectar la seva voluntat.

L'aniversari

"Mi teoría es que es preferible morir antes de que la vida nos lo robe todo." Astanavis (1)

La mare de la Júlia està a punt de fer noranta-cinc anys i la Júlia vol organitzar una festa per celebrar-ho, a la residència on està la mare. Un fill de la Júlia li ha dit que no anirà a la festa, que no en té ganes, i la Júlia s'ha disgustat molt. Al final, ho ha resolt la mare de la Júlia: s'ha mort abans del dia de l'aniversari.

La mare de la Júlia tenia alzheimer, feia cinc anys que no coneixia ningú. Li havien de fer tot, ja que si no, s'hauria mort molt abans. Si no hagués estat connectada a l'oxigen, s'hauria mort. Si no haguessin anat alimentant el seu cos passiu, igual. Si no li haguessin anat fent no sé quantes coses més, també. De fet, en més d'una ocasió ho hauria tingut fàcil, morir-se, però hi havia l'obsessió, amb el vistiplau de la família, "perquè encara no es morís". El resultat: una llarga història esperpèntica, un maltractament ("acarnissament terapèutic") d'aquell cos deshabitat.

La Júlia ha comunicat la mort de la mare a les amistats, d'aquesta manera me n'he assabentat jo. Uns dies després parlo amb ella, i li dic que m'he alegrat molt que, finalment, la seva mare hagués mort. Crec que en part ho ha entès, i en part potser s'ha sentit incòmoda. Alguna vegada, abans, li havia dit: "Vols dir que no seria millor que es morís, la teva mare?" I ella em deia: "Potser sí, però què hi vols fer?" I llavors jo li deia que, més que fer, només calia "deixar de fer"...

--
(1) Personatge de 'Cómo me convertí en un estúpido'. Martin Page, Círculo de Lectores,  2003 (p. 41)