"Tot i privats de les drogues útils per suïcidar-nos, seguim mantenint l'esperança de rebre les drogues que necessitem per acabar la vida amb una mort indolora quan ens trobem en una situació de malaltia terminal. El resultat és que ara alimentem seriosament la idea d'atorgar a metges i jutges el dret a matar-nos. Tenint en compte les nostres falses premisses, és completament lògica la sorprenent conclusió que la 'eutanàsia mèdica' és preferible a un lliure mercat de drogues: detestem i rebutgem la idea de permetre legalment als adults un accés sense traves a les drogues adequades per al suïcidi; considerem el desig de morir com un símptoma de malaltia mental; interpretem virtualment tot suïcidi com una tragèdia que s'hauria d'haver evitat; i oblidem que l'eutanàsia, compassivament administrada per metges 'ètics', és un obsequi particularment sinistre que els governs totalitaris han regalat a l'home modern. En poques paraules, crec que una de les principals raons per rebutjar un lliure mercat de drogues és que tenim por de poder matar-nos sense traves (cosa necessàriament implícita en un lliure mercat de drogues), i esperem que una gran aliança entre la medicina i l'estat resolgui per nosaltres la tasca existencial de viure i morir."
Thomas Szasz. Nuestro derecho a las drogas. Anagrama, 1993 (p. 207)
31 de jul. 2013
26 de jul. 2013
Conclusions tramposes
Un dels arguments per considerar el suïcidi una opció inacceptable, i sempre lamentable com a fet consumat, és la possibilitat que siguin reversibles aquells factors que en un moment donat de la vida fan que algú vulgui morir-se. La força d'aquest argument es basa en la satisfacció de viure que manifesten les persones que han superat les circumstàncies que els feien insuportable la vida: greus depressions, neuràlgies terribles, frustrants invalideses...
Però aquests testimonis, encara que siguin absolutament autèntics (i el normal és que ho siguin), tenen una pega, i és que si es fan servir com arguments són tramposos. A veure, quan algú s'allibera de les circumstàncies que l'aclaparaven fins el punt de fer-li insuportable la vida, és normal que llavors, un cop alliberat, tingui ganes de viure. Això és obvi. Però no és aquesta la qüestió. Si de cas, "la qüestió" s'assemblaria més a aquesta altra. A algú que ha entrat en una fase de patiment insuportable se li hauria de poder formular aquesta pregunta:
-Mira, sabem el futur que t'espera, i el que t'espera són deu anys (o els que siguin) de patiment com l'actual; passats aquests anys, el patiment t'abandonarà, i el teu estat vital serà així o aixà, i durant tant de temps. Com ho vols gestionar, tot això? Et compensa esperar, o no et compensa i t'estimes més plegar?
Evidentment, aquesta pregunta no la podem fer perquè no sabem què ens espera. No la podem fer, però com a mínim hem d'acceptar la possibilitat que, davant d'aquesta pregunta, hi hauria gent que triaria plegar. Sobretot, si la quantitat de calvari que l'espera és molt llarga i el benestar posterior molt curt.
Segur que també hi hauria gent que, per motius religiosos o familiars (o de qualsevol altre mena) triaria el peatge del calvari, gent que voldria seguir vivint malgrat tots els patiments. I a aquestes persones, no cal ni dir-ho, se'ls hauria de respectar la seva voluntat. Exactament igual que la d'aquells que triessin no seguir vivint.
D'altra banda, si és vàlid l'argument a favor de la vida basat en el testimoni de les persones que han superat les circumstàncies que abans els havien fet desitjar la mort, també haurien de ser vàlids els testimonis de les persones que, a partir del moment de l'inici dels seus greus patiments i de l'emergència dels seu desig de no viure, han vist com sempre anava incrementant-se el seu grau de patiment i les seves ganes de morir. A aquestes persones, naturalment, un cop mortes ja no se'ls pot preguntar res. I resulta que quan encara se'ls pot preguntar l'habitual és que ningú ho faci, ja que s'intenta ignorar el que pensen i senten. Però si no es té aquesta actitud temorenca o falsa i es té la valentia de deixar que parlin d'aquest tema (de vegades només cal això, escoltar-los, deixar que expressin els seus sentiments, sense preguntar-los res) sovint el que diuen és que preferirien haver-se mort fa molt temps.
El que passa és que hi ha molta hipocresia, i només volem escoltar el que ens agrada escoltar, només volem preguntar les preguntes de les que ja sabem que ens agradaran les respostes...
Però aquests testimonis, encara que siguin absolutament autèntics (i el normal és que ho siguin), tenen una pega, i és que si es fan servir com arguments són tramposos. A veure, quan algú s'allibera de les circumstàncies que l'aclaparaven fins el punt de fer-li insuportable la vida, és normal que llavors, un cop alliberat, tingui ganes de viure. Això és obvi. Però no és aquesta la qüestió. Si de cas, "la qüestió" s'assemblaria més a aquesta altra. A algú que ha entrat en una fase de patiment insuportable se li hauria de poder formular aquesta pregunta:
-Mira, sabem el futur que t'espera, i el que t'espera són deu anys (o els que siguin) de patiment com l'actual; passats aquests anys, el patiment t'abandonarà, i el teu estat vital serà així o aixà, i durant tant de temps. Com ho vols gestionar, tot això? Et compensa esperar, o no et compensa i t'estimes més plegar?
Evidentment, aquesta pregunta no la podem fer perquè no sabem què ens espera. No la podem fer, però com a mínim hem d'acceptar la possibilitat que, davant d'aquesta pregunta, hi hauria gent que triaria plegar. Sobretot, si la quantitat de calvari que l'espera és molt llarga i el benestar posterior molt curt.
Segur que també hi hauria gent que, per motius religiosos o familiars (o de qualsevol altre mena) triaria el peatge del calvari, gent que voldria seguir vivint malgrat tots els patiments. I a aquestes persones, no cal ni dir-ho, se'ls hauria de respectar la seva voluntat. Exactament igual que la d'aquells que triessin no seguir vivint.
D'altra banda, si és vàlid l'argument a favor de la vida basat en el testimoni de les persones que han superat les circumstàncies que abans els havien fet desitjar la mort, també haurien de ser vàlids els testimonis de les persones que, a partir del moment de l'inici dels seus greus patiments i de l'emergència dels seu desig de no viure, han vist com sempre anava incrementant-se el seu grau de patiment i les seves ganes de morir. A aquestes persones, naturalment, un cop mortes ja no se'ls pot preguntar res. I resulta que quan encara se'ls pot preguntar l'habitual és que ningú ho faci, ja que s'intenta ignorar el que pensen i senten. Però si no es té aquesta actitud temorenca o falsa i es té la valentia de deixar que parlin d'aquest tema (de vegades només cal això, escoltar-los, deixar que expressin els seus sentiments, sense preguntar-los res) sovint el que diuen és que preferirien haver-se mort fa molt temps.
El que passa és que hi ha molta hipocresia, i només volem escoltar el que ens agrada escoltar, només volem preguntar les preguntes de les que ja sabem que ens agradaran les respostes...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
