"Durant el 1991 vaig escriure en aquesta mateixa pàgina una crònica a propòsit del suïcidi, que, si la memòria no em falla, va ser polèmica. Confessava jo la meva pertinença a Exit, una societat anglesa de difícil accés que ajudava a morir bé aquells dels seus socis per als que la vida ja no valia la pena de ser viscuda. (...) la mort del meu pare va ser per a mi un trauma de difícil superació. Passàvem l'estiu a Biarritz, quan un matí va patir un atac cerebral mentre esmorzava. El vam traslladar a una clínica de Baiona i allí els metges em van dir: "No hi ha res a fer. Està ja en coma profund. El millor seria deixar-lo morir en pau". Em va semblar bé que, donada la seva avançada edat, no es tractés de perllongar la seva vida per mitjans artificials. Però la resta de la família (...) va decidir endur-se'l en ambulància a Barcelona i ingressar-lo en una clínica on va estar-hi uns anys endollat a diferents màquines que el mantenien viu en estat vegetatiu. Des de l'exili que em prohibia entrar a Espanya, jo telefonava sovint per a preguntar per l'estat del meu pare. "Està molt bé -em contestaven-. No pateix." Jo m'indignava. Qui podia saber si patia o no? Qui podia afirmar que, en canvi, no estava patint terriblement? (...) Ara tinc en el meu poder un fullet en el qual estan especificades les diferents maneres d'acabar amb la meva vida sense crear massa complicacions a aquells que decideixin plorar-me."
José Luis de Vilallonga. El buen morir. La Vanguardia, 26-6-1995
Article sencer:
http://usuaris.tinet.org/jmsl/dm/2/jl.vilallonga.html
27 d’abr. 2012
23 d’abr. 2012
20 d’abr. 2012
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
