A qualsevol preu, no

Quan dic que no vull vire a qualsevol preu ho dic en un doble sentit. D'una banda, vull dir que no vull viure amb segons quin grau de deteriorament, amb segons quines limitacions. D'una altra banda, ho dic en un sentit literal, econòmic. És a dir, que si la meva supervivència ha de sortir massa cara (amb independència de a càrrec de qui vagi la despesa), no m'interessa.

Per exemple: suposant que tingués una malaltia greu, que alhora per a aquesta malaltia només hi hagués una possible cura en un centre mèdic especialitzat molt car, suposant que també tingués els diners per anar-hi, suposant tot això... doncs mira, no em semblaria bé. No vull gastar-me aquests diners "en la meva salvació". De cap manera. Ni tampoc vull que se'ls gasti (en mi) la sanitat pública.

Un altre exemple. Tampoc em ve gens de gust seguir vivint si és el cas que, sense tenir cap malaltia greu, senzillament em vaig envellint i tornant dependent, de manera que cada cop necessiti més ajudes, mèdiques i humanes, amb la corresponent repercussió econòmica. No vull ser la causa d'aquesta despesa.

No tinc clara quina és la línia vermella (la meva subjectiva, particular i intransferible línia vermella). Però sí que tinc clar que per a mi hi ha un llindar, que per a mi "no tot val". No vull que es gastin recursos allargant la meva vida quan aquesta arribi, segons el meu criteri, a un estat de prou decrepitud, o de falta d'al.licients.

I no perquè tingui cap interès en anar-me'n al cementiri amb la cartera plena (ja he dit que encara que els recursos siguin públics la reflexió és la mateixa), sinó perquè el que no vull és anar-hi avergonyit. Ho tinc molt clar: per a mi, això no ho vull. No vull que els meus diners, o els de qui sigui, es gastin d'aquesta manera (considero que poden ser utilitzats de manera més assenyada).

"El que no és imprescindible és robat", és una frase de Pere Casaldàliga que m'agrada molt. Doncs bé, jo tinc molt clar que la meva vida és més o menys valuosa (ves a saber, és un tema opinable, i dependrà també del que en faci) però imprescindible, no, en absolut. Imprescindible no hi ha ningú.

Sé que "la vida vida passa a través meu", que sóc només una mena de recipient que la conté durant un temps limitat, i no m'hi vull aferrar "amb desmesura". Si les coses són fàcils i les expectatives raonables, sóc el primer interessat en conservar la vida, però si són massa complicades i a sobre amb implicacions econòmiques desproporcionades, no m'interessa. Perquè a més, una vida així no la podria gaudir, sempre tindria al damunt aquest càrrec de consciència.

Si vaig vivint sense massa entrebancs, bé, però si haig de fer massa massa esforços i consumir massa recursos, m'estimo més ser una mica humil, discret, acceptar tranquil.lament que sóc efímer, i marxar sense fer massa soroll, i sense haver arribat a fer-me massa pesat. Amb tota la naturalitat del món, sense fer cap drama.

Queda pendent el tema de determinar el llindar concret, "la línia vermella" (tant pel que fa a aquesta dimensió econòmica i de consum de recursos, com pel que fa a l'altra, la de la qualitat de vida). Aquesta concreció de moment la deixo pendent, perquè ara només volia introduir aquesta idea: "que no tot em val". Si de cas, ja reprendré el tema alguna altra estona.

Només un últim aclariment: si explico això no és amb cap intenció d'alliçonar ningú, sinó només per deixar ben aclarit el que penso d'aquest tema, "i com me'l vull gestionar". Parlo només de la meva vida. Amb la seva, que cadascú faci el que vulgui, o el que pugui.