Arriscar-se o no - 2

És de sentit comú que com més gran et fas tens més possibilitats d'anar acumulant molèsties i limitacions de diferent envergadura a causa del deteriorament de la salut. I amb una mica de mala sort, potser també grans desgavells, com ara una demència, o un vessament cerebral amb importants seqüeles, o... Suposo que si se'n busquen les dades (a mi m'ha fet mandra) no deu ser difícil trobar el tant per cent de probabilitats que tens que et toqui alguna d'aquestes calamitats, o qualsevol altre, a mesura que vas acumulant anys.

Ja sé que una cosa són les estadístiques i una altra els casos individuals, concrets. Però suposo que també és obvi que les estadístiques estan fetes a partir de casos concrets. És a dir, que "la mala sort" també toca, no saps si et tocarà a tu o no, però saps "que et pot tocar". I com més gran siguis, tens més butlletes d'aquesta rifa galdosa.

És clar, també pot passar "que no tinguis cap malaltia"... però que a causa de la debilitat creixent resultant de l'edat, no siguis capaç, per exemple, ni de canviar-te tu els bolquers que necessites a causa de la incontinència que, amb els anys, se t'ha anat declarant. Vaja, que quan et fas vell de possibles escenaris poc engrescadors n'hi ha molts.

També és veritat que hi ha vellets lúcids i autònoms, i alguns a més tenen la sort, a sobre, de morir-se de cop. És tan veritat com que alhora hi ha vellets fets una calamitat i que de vegades, de propina, tenen processos "d'estabilització de la calamitat" llarguíssims. Hi ha de tot i, en general, com més gran et fas, més de dolent que de bo. I si algú no ho té clar, només cal que vagi a donar un tomb per alguna residència de vells: és una experiència molt educativa, sobretot si vas al pis o al departament dels més dependents, "dels que estan més atrotinats". És una visita que t'ajuda molt a ordenar les idees relacionades amb aquest tema.

X, de qui parlava l'altra dia, sembla que ara (quan escric això) està evolucionant favorablement, que potser no se'n sortirà malparat. Tenia, no sé si encara té, una infecció a l'encèfal que no sabien ni de quin tipus era ni què la podia haver causat. A causa de la infecció, tenia al.lucinacions, deliris i episodis de violència. Semblava que cada dia que passava els danys de l'encèfal podien ser més greus, i més irreversibles. Tot i que, és clar, el desenllaç concret era una incògnita. Tanmateix, per la informació disponible llavors, la situació era prou dolenta com perquè hi hagués la possibilitat que allò acabés malament. És a dir, amb greus seqüeles en cas de supervivència.

L'evolució exacta de X aquells dies la desconec, d'una banda perquè sovint les informacions eren confuses i, d'altra banda, perquè me'n vaig apartar: com que no em vaig veure amb cor de no discrepar  de les decisions que s'estaven prenent, em va semblar més prudent marginar-me, desaparèixer. M'ho podia permetre perfectament: d'una banda, perquè la meva opinió no tenia cap pes ni importava per a les persones que havien de decidir, i d'una altra, perquè per sort, només sóc un parent de tercera o quarta fila, del tot prescindible, tenint en compte que de familiars més propers a X no n'hi falten.

Jo ho veia com una pel.lícula de terror. Un home de més de vuitanta anys enamorat de la seva autonomia, la seva vitalitat i la seva creativitat, que detestava la decrepitud (era una expressió que ell repetia sovint), a qui aterria la dependència, s'estava exposant a la possibilitat d'una vida ben poc estimulant, ves a saber si infernal, com a resultat del seguiment dels protocols mèdics a què se'l sotmetia (amb el vist i plau dels seus representants). Uns protocols orientats a la seva supervivència, sense cap reflexió seriosa (o ni tan sols no seriosa) sobre "la qualitat de la seva supervivència".

En aquell moment hi havia dues opcions: fer mèdicament tot el possible amb "l'esperança" que X sobrevisqués sense seqüeles, o deixar d'intervenir i "assegurar-se" que no tingués seqüeles (deixant-lo morir). En tot moment l'opció va ser la primera. Amb diferents explicacions o justificacions: la falta encara d'un diagnòstic clar, la necessitat d'un període prudencial d'espera... unes explicacions que, d'altra banda, podien servir "exactament igual" per triar la segona opció: "davant de tanta incertesa, més val no arriscar-se".

Bé, deia que sembla que X ara està evolucionant "favorablement" (tampoc sé què vol dir exactament això, ja he dit que n'estic una mica distanciat). De manera que X al final potser s'haurà estalviat "aquesta mort prematura" (als 83 anys) i més endavant tindrà l'oportunitat "d'una altra mena de mort"...

X té ara un any més que l'esperança de vida actual de la població espanyola (82), i quatre més si només es compten els homes (79; les dones viuen més, la seva esperança de vida actual són 85 anys). De moment, X ja ha viscut, segons les estadístiques, "quatre anys de propina". Què li espera? Ves a saber... Aquests dies, no ho puc evitar, recordo quan, fa uns quinze anys, ell no volia anar a veure un parent seu en una fase avançada d'alzheimer, perquè quan el veia es deprimia: deia que s'ho passava molt malament veient-lo en aquell estat tan lamentable. De fet, no sé si va deixar del tot d'anar-lo a veure, no ho recordo bé.

Tan de bo X no enyori mai no haver-se mort (que l'haguessin deixat morir) ara que hauria estat tan fàcil. Haver-se mort ara després d'haver viscut una vida extraordinàriament pletòrica, amb la fortuna de no haver de passar cap mal tràngol al final. Tan de bo no pensi mai que les persones que aquests dies van decidir per ell (a causa del seu estat que li ho impedia) es van equivocar. Sí, tan de bo la vida sigui una mica clement amb ell.