13 d’abr. 2022

Consell d'administració

Al consell d'administració
de la fàbrica de bolquers
es freguen les mans de satisfacció:
l'esperança de vida demenciada
cada vegada és més elevada.

11 d’abr. 2022

Un cas més concret

"Entre julio de 2017 y septiembre de 2018 se han tratado 35.809 pacientes con un gasto de 349 millones, lo que deja el gasto promedio del periodo en 9.743 euros." Carlos Arganda (1)

Parla de l'hepatitis C. En un altre moment diu que "el coste promedio de cada uno de los tratamientos se ha situado en 18.070 euros"; les xifres varien segons els períodes contemplats. En qualsevol cas, molts diners.

Fa trenta-dos anys em van diagnosticar una hepatitis C. Havia fet una donació de sang, i va sortir positiu. És possible que en altres donacions anteriors ja tingués l'hepatitis (i que l'hagués escampat), ja que abans quan feies donacions de sang no es mirava si tenies l'hepatitis C. D'altra banda, es veu que jo era un cas atípic, ja que no havia estat exposat "a les causes habituals de contagi". 

No recordo de manera concreta quins eren els possibles abordatges de l'hepatitis C, llavors. De l'arsenal mèdic d'ara, crec que no hi havia res. El cas és que durant uns pocs mesos, menys d'un any, me'n van fer el seguiment, però sense començar cap tractament (no recordo el motiu concret). Fins que un dia vaig dir que no tornaria, que passava de tot. En contra del criteri del metge, que em va dir: "D'aquí deu anys telefonaré a l'ajuntament del poble, a veure si segueixes viu, pel tema estadístic". I li vaig dir que d'acord, i ens vam acomiadar la mar de bé. Era una bona persona (després vaig saber que s'havia mort, a causa de la seva hepatitis C). 

Durant aquests trenta-dos anys he viscut força bé. I si ara un dia tingués algun símptoma d'hepatitis, i en una anàlisi sortís positiu de la C, tinc ben clar que no faria res, sobretot tenint en compte el preu del tractament. 

A la meva edat, només estic disposat a eventuals tractaments "de preus econòmics" (si un dia els necessito pel problema de salut que sigui, ara no és el cas). De fet, pel que fa al tema aquest dels preus, només m'imagino transigint una mica amb els calmants del dolor. I en aquest cas, només fins a un cert punt. Ja que, "per a aquest problema", sobretot si és irreversible, ja tinc el meu propi medicament, cent per cent efectiu i barat: tocar el dos, punt i final.

En relació amb el que acabo de dir, espero no canviar d'opinió, "ni de la prevista actuació", en cas de necessitat. Si pel que fos canviés (com a eventual causa només se m'acudeix alguna demència sobrevinguda de manera fulminant), tant de bo algú em liquidi, sobretot si ho pot fer de manera discreta, sense posar en perill la seva llibertat.

Gràcies per endavant.

--
(1) www.diariofarma.com, 02/11/2018

9 d’abr. 2022

8.000 euros mensuals

"La Agencia Española de Medicamentos y Productos Sanitarios aprueba Padcev". Titular de la notícia publicada a www.univadis.es (10/1/2022).

Per a què serveix Padcev? Per a tractar malalts amb "carcinoma urotelial localment avançat o metastàsic", és a dir, una malaltia sobretot de vells. I quin és el seu cost? Uns 8.000 euros al mes.

Per l'edat, és obvi que jo cada vegada tinc més números de tenir algun càncer, del tipus que sigui, aquest o qualsevol altre. Quan llegeixo notícies com aquesta, em refermo en allò que no vull: si em trobés en una situació d'aquestes, no vull que en mi s'inverteixin 8.000 euros mensuals. Ni borratxo. Ni si són diners de la tresoreria de la Seguretat Social, ni si són de la meva butxaca (abans preferiria donar-los a Caritas, per exemple).

Per què dic això? Doncs perquè amb el Padcev aquest, potser de moment no em moriria del càncer (no ho sé, perquè després caldria veure l'eficàcia real d'aquest medicament, si és que la té). Però segur que em moriria de vergonya. 

Per exemple: amb 8.000 euros, a altres llocs del món, potser es podria sanejar l'aigua de 8.000 criatures (o segurament moltes més), unes criatures que, al no tenir l'aigua sanejada, potser s'encomanaran amb bacteris diarreics que potser les mataran. Perquè és clar, tampoc tindran accés a una medicació antidiarreica que potser els salvaria la vida. 

Miro preus d'antidiarreics, els medicaments que moltes vegades podrien salvar la vida de criatures amb diarrees causades per infeccions intestinals provocades per aigües mal potabilitzades: un paquet de 20 pastilles (diferents marques), 7 euros, 0'35 euros la pastilla. Qui vulgui que faci els seus càlculs, i tregui les seves conclusions, matemàtiques i ètiques. Jo ho tinc clar, pel que fa a la meva vida: preferiria deixar que el càncer em mati.

Que les criatures amb diarrees ens queden molt lluny? Doncs a veure, d'una altra manera, més a prop: mentre hi ha persones que aquí reben tractaments amb medicaments com el Padcev (no és l'únic d'aquesta gamma de preus, ni de bon tros), o a les quals fan intervencions quirúrgiques molt complicades que també tenen costos astronòmics, és a dir, mentre aquí es practica aquesta medicina sofisticada, enlluernadora i caríssima (aquesta mena de "medicina espectacle" que sembla que té encisada a tanta gent), al mateix temps, quan vas al metge de capçalera, té cinc minuts per atendre't. Dels quals quatre i mig els ha de dedicar a teclejar a l'ordinador, sense mirar-te. I això, si és que et visita (si d'aquests minuts de mirar la pantalla se'n pot dir visita), perquè potser només et podrà fer, "quan pugui", una trucada per telèfon. 

És a dir, que mentre s'alimenta l'espectacle (amb l'entusiasta col.laboració dels mitjans de comunicació i la indústria farmacèutica), alhora, amb l'atenció primària desbordada, s'alimenta també la proliferació de nous malalts (o el seu empitjorament), uns nous malalts que moltes vegades es podrien evitar o minimitzar si no s'aboquessin tants diners a l'espectacle (perquè els diners són limitats, i si es posen en un cistell és obvi que no es poden posar a l'altre). 

Si a algunes persones aquesta mena de coses no els fa pensar res, no els fa canviar res, allà elles. Però a mi si que em grinyola, tot això.

A més, jo ja he viscut molts anys. No sé si sempre de manera coherent, segur que no, però en qualsevol cas, ara no vull ser "un vell devorador de recursos". De cap manera: si no puc seguir vivint de manera prou autònoma i frugal (amb una frugalitat que, per descomptat, és ja tot un privilegi o "malbaratament", comparada amb les possibilitats de tanta altra gent de molts països), prefereixo morir-me. Morir-me ja. O si cal matar-me. I ben tranquil.

He posat al principi l'exemple del Padcev, però ja he dit que de medicaments "prohibitius" com aquest cada vegada n'hi ha més. I també cada vegada hi ha més persones que troben absolutament normal ser-ne beneficiàries (en conec personalment un bon grapat, en aquesta situació). O encara més, que exigeixen, fins i tot de manera indignada i rotunda, aquests medicaments: "És el meu dret, és el meu dret!" (aquests medicaments, o cirurgies complicadíssimes i costosíssimes). (1)

Moltes vegades, tan sols per allargar una mica unes vides que ja són molt llargues. I a sobre, potser prou dolentes, de manera que els milers d'euros només serveixen "per cronificar" una mala vida.

Aquest és el resum, o el meu resum: aquí allarguem decrepituds, agonies i demències, allà s'escurcen les infàncies; aquí omplim els abocadors amb els bolquers de vells dements, allà rebusquen en els abocadors alguna cosa per menjar, etc.

Doncs a fer punyetes, passo d'aquestes històries. I si m'haig de morir "demà" (o "aquesta tarda"), ja m'està bé. Fa molts anys que ja estic a punt. I cansat de tanta comèdia. I tip de tanta manca de deseiximent individual i col.lectiu.

--
(1) Un altre exemple: "El fármaco Folotyn de Acrotech Biopharma se utiliza como tratamiento para el linfoma de células T (...) Se administra por vía intravenosa una vez a la semana durante 6 semanas (...) cuesta casi 795.000 dólares al año." (Cristina Ferández, www.businessinsider.es, 13/02/2022). Etc.

1 d’abr. 2022

Iván Illich: "La gent exigeix ser curada de l'ancianitat."

Iván Illich va publicar el 1974 Nèmesi Mèdica, un text que en el seu moment va provocar un gran impacte, i que més tard va anar quedant arraconat, en part a causa d'algunes limitacions del text, i en part a causa "de la voluntat social d'ignorar" les idees incòmodes que exposava en el llibre, i que es podrien resumir així: "L'excés de medicina és perjudicial per a la salut". De fet, aquelles idees incòmodes avui segueixen sent incòmodes (potser encara més, amb l'elevació actual de la "supermedicina tecnològica" a la categoria de religió) i, per tant, el text d'Illich segueix sent vigent (tenint en compte, tal com he dit, que també té algunes limitacions). 

Per exemple, el text és del tot actual quan parla de la gestió de la vellesa i l'obsessió per allargar vides completament degradades i prolongar agonies absurdes. En cito alguns fragments. (1)

"La demanda de asistencia a la vejez ha aumentado, no sólo porque hay más ancianos que sobreviven, sino también porque hay más gente que exige ser curada de la ancianidad." 97

"La terapéutica alcanza su apogeo en la danza de la muerte en torno al paciente terminal. A un costo que varía entre 500 y 2.000 dólares diarios [1974], celebrantes vestidos de blanco y azul envuelven en olores antisépticos lo que queda del paciente. Mientras más exóticos sean el incienso y la pira, más la muerte se mofa del sacerdote. El uso religioso de la técnica médica ha llegado a prevalecer sobre su propósito técnico, y la frontera entre el médico y el empresario mortuorio se ha borrado. Las camas están llenas de cuerpos ni muertos ni vivos." 107

"La medicalización de la asistencia terminal no sólo ritualiza sueños macabros sino que extiende la licencia profesional para actos obscenos: la escalada de tratamientos terminales libra al médico de toda necesidad de probar la eficacia técnica de los recursos que maneja." 108

"El rechazo del médico a reconocer el punto en el que ha dejado de ser útil como curandero y a retirarse cuando la muerte se nuestra en el rostro de su paciente, ha hecho de él un agente de la evasión o del disimulo descarado. La falta de voluntad del paciente para morir a solas lo ata a una dependencia patética. Ha perdido ya la fe en su habilidad para morir, forma terminal que la salud puede adoptar, y ha convertido en importante tema de debate el derecho a que lo maten profesionalmente." 109

--
(1) Irrecuperables, 2021. Inclou un pròleg dels editors molt adequat, altres textos d'Ilich, i un escrit de David Cayley que relaciona el text d'Illich amb la pandèmia de la covid.