Punt i seguit (7)

Gila. Lo mejor de Hermano Lobo.Temas de Hoy, Madrid, 1999

Manuel Güell i Josep Muñoz - Sèneca

"I és que Sèneca reivindica, com Marc Aureli, com Thomas Moro, com Freud, com Koestler, com Sòcrates, com Rilke, com Bettelheim, com Schopenhauer, com Cioran, com Stirner, el dret a escollir el moment i la forma de la pròpia mort com una manera més d'exercir la llibertat de viure. (...) És evident que la reivindicació contemporània del dret a una mort digna sintonitza completament amb el pensament de Sèneca. La demanda d'autonomia legal per interrompre la vida, que les associacions que propugnen aquest dret intenten aconseguir, no és res més que una conseqüència clara del lliure albir que la majoria d'escoles filosòfiques pressuposen a l'home."
Manuel Güell i Josep Muñoz. Només sé que no sé res. Ariel, Barcelona, 1996

Epicur

"La mort no és res per a nosaltres: quan existim, la mort no és present, i quan la mort és present, llavors ja no existim."

Requisits i aclariments

He exposat més d'una vegada, per tal de descartar eventuals malinterpretacions o malicioses manipulacions, que faig servir la paraula eutanàsia per a referir-me de manera exclusiva als casos en els que l'interessat la demana de forma lúcida, clara i inequívoca. M'he referit també diferents vegades a les rigoroses mesures de control que han d'acompanyar la legalització de l'eutanàsia, per tal d'evitar possibles abusos i situacions d'indefensió. Em semblen dues idees cabdals a l'hora de plantejar el debat sobre la legalització de l'eutanàsia. José Rubio Carracedo ho exposa amb claredat (Ética del siglo XXI, Proteus, 2009):

"I un altre punt bàsic que només una autèntica cultura de l'eutanàsia pot garantir és l'absència de pressió, fins i tot involuntària, sobre els malalts terminal, per part de la societat i la família, per tal que demanin l'eutanàsia, encara que la seva autonomia personal no es decanti per aquesta mena de decisió. S'ha d'evitar, per tant, tota violència induïda sobre els aparents candidats a sol.licitar l'eutanàsia. És el que en podríem dir 'eutanàsia induïda', fins i tot amb bones intencions. Això per a no parlar de les raons d'estalvi sanitari, economia familiar o el cansament de tantes atencions davant d'una malaltia inacabable. Malgrat tots els inconvenients, la persona -o el seu testament vital- és l'única intèrpret autoritzada d'ella mateixa i només ella pot donar les indicacions oportunes."

Tanmateix, malgrat aquesta insistència en aclarir aquests conceptes fonamentals, compartits per totes les persones i associacions que avui dia i al nostre país reclamen la legalització de l'eutanàsia, cal acceptar amb resignació que seguirà existint gent (per exemple els membres de la Conferència Episcopal) que ho voldran manipular o ignorar. Més ben dit, que faran d'aquesta conscient, activa, perseverant i deshonesta ignorància un dels puntals de la seva militància en contra de la legalització de l'eutanàsia.

Carlos Santos volia governar la seva vida

"Carlos Santos era un home de món. Estimava tant la vida que va voler governar la seva fins al final. Tenia un tumor incurable. Estava condemnat a morir patint. Però es va rebel.lar. (...) A la cartera hi ha també un pot, embolicat en una bossa de plàstic, que conté, m'explica, l'esmentat 'còctel d'autoalliberament', compost per un hipnòtic, per a quedar-se adormit, i un conjunt de medicaments contra la malària que a altes dosis resulta mortal. La fórmula és a l'abast dels socis de DMD a la citada Guia d'autoalliberament, i els seus components són fàcils d'obtenir, la majoria sense recepta. És, d'altra banda, la mateixa combinació que recomanen gairebé totes les associacions de la resta del món. (...) Carlos Santos només volia de mi que l'ajudés a donar testimoni de la seva decisió per a provocar un debat sobre l'eutanàsia. (...) La premsa, com és habitual en aquests casos, no va parlar del succés. La mort de Carlos Santos Velicia, de no ser perquè ell va voler que en quedés testimoni, només hauria servit per a inflar el calaix de sastre de les estadístiques sobre el suïcidi. Carlos Santos Velicia té set síl·labes, així que, de ser un vers, seria un heptasíl.lab."
Juan José Millás. "Son 15 minutos. Dejas de respirar. Y fuera". El País Semanal, 5-12-2010
Fragments ampliats:
http://usuaris.tinet.org/jmsl/dm/santos-millas.html
Article sencer:
http://www.elpais.com/articulo/portada/minutos/Dejas/respirar/fuera/elpepusoceps/20101205elpepspor_9/Tes

Els tres enemics de la bona mort - José Rubio

"Havíem quedat que els 'enemics de l'ànima' -és a dir, de la bona mort, de la mort digna- eren la religió, l'Estat i la classe mèdica. (...) La religió, tota religió, es caracteritza precisament per sacralitzar, establint els corresponents tabús, els denominats grans 'ritus de pas' en l'existència de l'home sobre la terra: el naixement, el sexe com a procreació i la mort. (...) L'Estat, hereu secularitzat d'una bona part de les funcions que pertocaven originàriament a la religió, la secunda fidelment a través d'una embolicada i minuciosa normativa legal que penalitza amb fermesa tot intent de desviació personal, de manera especial en allò referent a l'eutanàsia (...) La classe mèdica, finalment, a la qure li correspon, sens dubte, un important paper assistencial i d'assessorament, tanca, en canvi, en la majoria dels seus components el trio de la dissuasió eutanàsica com a braç executor del legalisme religiós-estatal."
José Rubio Carracedo. Ética del siglo XXI. Editorial Proteus. Cànoves i Samalús, 2009

Punt i seguit (6)

Summers. Lo mejor de Hermano Lobo.Temas de Hoy, Madrid, 1999

Fer trampa - 2

Sobre el comentari anterior del 14 de novembre, llegeixo als diaris que el treballador de la residència d'Olot ara reconeix un grapat de morts més, i des de fa més temps.

Sigui quin sigui l'abast final d'aquesta desagradable història, segueix sent el mateix el criteri exposat fa uns dies sobre la relació fora de lloc que eventualment algunes persones estableixen entre aquest tipus de fets i notícies i el tema de l'eutanàsia. Més ben dit, que els fets siguin tan desmesurats i dramàtics encara fa més absurd l'establiment de qualsevol relació entre aquests fets (els hagi comés una persona en plenes facultats mentals o estant-ne mancada més o menys) i el tema de la legalització de l'eutanàsia.

Fer trampa

Fa unes setmanes era notícia de portada a molts diaris el cas d'un treballador d'una residència de gent gran que els dies abans havia matat successivament tres residents. Es veu que era una persona amb problemes de salut mental, uns problemes que, no obstant, segons sembla, no li havien impedit, fins aleshores i durant anys, estar del tot integrat en el món laboral, fer la seva feina de forma adequada i ser ben valorat per la gent que el coneixia. De fet, no hi havia cap explicació, cap indici, que pogués fer remotament previsible al seu sobtat comportament. (1)

No s'escau fer aquí cap reflexió sobre els criteris dels diaris a l'hora de triar les notícies de portada, ni sobre la forma sensacionalista com tracten aquest tipus de noticies en les que hi ha implicades persones amb malalties mentals. Ni sobre com aborden les polítiques adreçades a la integració social dels malalts mentals, de vegades torpedinat-les amb el seu tractament desinformat, superficial i frívol. No és el tema d'aquestes pàgines. (2)

Sí que ho és, en canvi, la relació que establien alguns periodistes entre el que havia passat i "la qüestió de l'eutanàsia". Una relació del tot fora de lloc, comprensible només a partir de la ignorància dels articulistes o de la seva falta d'escrúpols a l'hora de farcir com amb més elements polèmics la notícia sobre el cas.

El pitjor és que aquesta actitud no és una excepció, un fet puntual. Si algú mata una persona gran i desvalguda, de seguida hi ha algun periodista espavilat que aprofita la notícia per a parlar, amb una excusa o altra, de l'eutanàsia. Si es descobreix una residència de gent gran en la que els residents són maltractats, o que fins i tot moren a causa de la manca d'atencions, doncs igual, ja tenim la referència de torn a l'eutanàsia a algun diari.

Són referències que no venen a tomb, i que a més sovint no són neutres: insinuen, o proclamen obertament, els perills que comportaria la legalització de l'eutanàsia. L'explicació d'aquesta contaminació informativa és que hi ha gent a la que no li importa utilitzar de forma deshonesta fets dramàtics com els exposats per a fer campanya a favor de les seves idees sobre "el tema de l'eutanàsia".

No juguen net, perquè cap de les situacions exposades no té res a veure, absolutament res (llevat de la voluntat d'establir la relació per part de qui se la inventa), amb el debat que es vol obrir sobre la legalització de l'eutanàsia, un debat que, insistim-hi, porta implícit el requisit que qualsevol eventual pràctica eutanàsica ha d'anar precedida de la petició de l'interessat.

Si més no, aquest és el sentit que donen a la paraula "eutanàsia" les persones (entre elles qui escriu) que actualment, al nostre país, en reclamen la seva legalització. Per descomptat, amb totes les mesures de control que es considerin necessàries, per tal que tant les persones que no en vulguin saber res com les que s'hi vulguin acollir sàpiguen que no seran objecte d'abusos. De fet, sembla que d'eutanàsies, ara que són il.legals, se'n practiquen més de les que la gent es pensa, i segur que alguns cops sense aquesta petició prèvia de l'afectat; la legalització de l'eutanàsia precisament el que hauria de fer seria establir el marc adequat per a evitar aquestes situacions abusives (a més de permetre, és clar, l'accés a aquest dret a les persones que el volguessin exercir).

--
(1) Els fets van passar a finals d'octubre, al centre geriàtric La Caritat, d'Olot.
(2) Segons les estadístiques els índexs de violència contra terceres persones dins del col.lectiu de malalts mentals no és més elevat que el del conjunt de la població, per molt que els mitjans de comunicació sovint donin la imatge contrària; el perill més gran dels malalts mentals és l'autoagressió, inclòs el suïcidi.

José Luis Coll

"No ens hem de suïcidar, llevat que sigui en defensa pròpia."
José Luis Coll. Cosas mías, Planeta, 1976

Pals a la roda

Als anys setanta l'Església va fer tot el que va poder per a impedir l'aprovació de la llei del divorci. Ara fa tot el que pot per a impedir que prosperi el debat sobre la legalització de l'eutanàsia i el suïcidi assistit. Està convençuda de tenir el monopoli de la veritat i actua amb la corresponent prepotència. Com sempre ha fet, en última instància no defensa la llibertat de les persones, perquè segons ella no existeix: la llibertat individual només es té en usdefruit, el seu propietari és Deu, i per tant només ell pot decidir quan s'ha d'acabar la vida. Punt i final.

Si algun dia l'Església torna a tenir la paella pel mànec, com durant el franquisme (i abans durant tants segles), ens tornarà a fer passar a tots ("moros i cristians", "jueus comunistes i maçons"), per l'adreçador. Justificant-se, és clar, amb la seva inspiració divina, la seva particular versió/invenció del dret natural, la seva presumpta i presumptuosa infal.libilitat, etc.

Està clar que l'Església no pararà de posar pals a la roda al procés de legalització de l'eutanàsia i el suïcidi assistit, així que caldrà ser anticlerical i procurar que, si pot ser, no s'acosti a les rodes legislatives.

Ja per acabar: si s'ha de modificar la Constitució, com hi ha qui diu que cal fer, que sigui per a garantir encara més el principi de la llibertat individual (i impedir, de passada i amb més claredat, el clericalisme).

--
(1) La poca simpatia de qui escriu per l'Església com a institució i pels seus dirigents salta a la vista. Tanmateix, aquesta animadversió és del tot compatible amb la simpatia, i fins i tot la més gran admiració, envers moltes persones catòliques i que se senten part de l'Església. Parents, amics, coneguts, personatges públics... Gent de vegades en desacord amb el magisteri de les jerarquies. O no; gent que no qüestiona el magisteri dels seus dirigents, però que alhora viu de forma exemplar. A dins de l'Església hi ha de tot, i com que és tan gran i hi ha tanta gent, és també molta la gent admirable, amb vides i obres dignes del més gran respecte. Que serveixi aquest aclariment per a minimitzar la possibilitat de qualsevol eventual malentès quan en aquests textos es parli de l'Església.

Punt i seguit (5)

Firma illegible; autor i publicació desconeguts

Un altre argument

Fa anys, pensant en el dia que em mori, vaig fer els tràmits de la donació dels ulls. Em sembla bé que, un cop mort, si es pot aprofitar alguna cosa de les meves despulles, els ulls o el que sigui, s'aprofiti. No sé si, a banda dels ulls, es pot preveure la donació d'algun altre òrgan concret. De tota manera, la gent del meu entorn coneix la meva forma de pensar, així que en cas de defunció consumada (o imminent i que jo no em pogués expressar), qui sigui sap que es pot disposar de qualsevol dels meus òrgans, si és que a algú li poden ser d'utilitat.

Si em moro gaire gran ja sé que no em quedarà cap "peça" potencialment aprofitable; amb els anys i el desgast tot va degenerant, per això ens morim. Així que, sent realista, per tal de compensar aquestes limitades possibilitats de reciclatge, fa uns dies vaig formalitzar els papers per a la donació del meu cos a la ciència. En aquest cas, quan et mors, no es recicla res, però el cos serveix per a què els estudiants de medicina facin les seves pràctiques. No cal dir que, quan n'aprenen, és millor que practiquin amb cadàvers que amb gent viva, així que la donació del cos a la ciència crec que és una bona contribució social.

Ara bé, aquesta voluntat d'utilitat social pot ser que al final quedi en no res. Perquè amb la mateixa claredat que he dit que ja m'està bé que el dia que em mori s'aprofiti el que es pugui aprofitar de les meves despulles, també he dit i repetit que segons de quina manera no vull viure, i que si per tal d'aconseguir aquest propòsit em cal suïcidar-me, ho faré, o com a mínim intentaré fer-ho (i espero que amb encert). I el problema és que, si et suïcides, t'han de fer l'autòpsia. I l'autòpsia no és compatible ni amb la donació del cos (perquè al quedar desmanegat ja no té interès), ni amb l'eventual aprofitament d'algun òrgan de cara a algun trasplantament (ja que a causa de les demores dels tràmits legals han deixat de ser aprofitables).

Segurament, el tant per cent de persones que fan donació del seu cos a la ciència és molt limitat. I encara més reduïda la part d'aquest tant per cent que es planteja, en determinades circumstàncies, la possibilitat del suïcidi. Però encara que no siguin, siguem, moltes les persones en aquesta situació, si es legalitzés l'eutanàsia i el suïcidi assistit i s'establissin protocols per tal que la seva pràctica fos compatible amb el trasplantament d'òrgans o amb la donació del cos a la ciència, s'aprofitarien "uns recursos" que ara no poden ser aprofitats.

Tenint en compte que avui dia el tema del reciclatge i l'optimització dels recursos està tan de moda, s'haurien d'estudiar aquestes possibilitats. A mi, si les diferents circumstàncies coincidissin en una situació d'aquest tipus, m'agradaria que les meves despulles tinguessin, si pot ser, alguna de les utilitats esmentades.

Tot això sense oblidar, com és obvi, que l'argument fonamental a favor de la legalització de l'eutanàsia i el suïcidi assistit és el de la llibertat individual (l'argumentació anterior podríem dir que, encara que coherent, al costat de l'argument principal només és un petit divertiment).

El catecisme de l'Església

Al catecisme de l'Església, a l'apartat sobre el cinquè manament, diu sobre el suïcidi: "Som administradors i no propietaris de la vida que Deu ens ha confiat. No en podem disposar". En el mateix apartat, diu sobre l'eutanàsia: "Siguin els que siguin els motius i els mitjans, l'eutanàsia directa consisteix en posar fi a la vida de persones disminuïdes, malaltes o moribundes. És moralment inacceptable".

No serveix de res dialogar amb l'Església sobre aquests temes, és impossible arribar a cap acord, ja que els punts de vista són del tot oposats. No hi cap mena de consens possible. A més, a causa de la seva actitud manipuladora, per exemple comparant de vegades la possible aprovació del dret a l'eutanàsia amb els genocidis del nazisme, ja es situa voluntàriament i ostentosament fora del camp de l'eventual diàleg: per a dialogar, cal un mínim d'honestedat i de rigor intel.lectual, no es pot ser tan manipulador, ni dialècticament tant barroer.

Es fa avorrit recordar-ho: la característica fonamental de l'eutanàsia és que per a la seva aplicació requereix la petició explícita i lúcida de l'interessat. Així que costa veure-hi la relació que hi veu alguna patum de l'Església amb els genocidis o assassinats decidits i executats pel règim nazi... Una falta de relació que només s'explica per la manca de bona fe per part d'aquells que tenen la barra d'escampar frívolament aquesta mena de despropòsits (seria abusiu dir-ne opinions).

Per sort, vivim en una societat presumptament laica, que potser algun dia ho serà de debò, quan s'aconsegueixi que es respecti aquest aspecte de la Constitució (quan l'Església deixi de tenir l'influència que ara encara té i, és clar, s'hagi rescindit el Concordat amb la Santa Seu). Mentrestant, la Constitució consagra el principi de la llibertat, i en cap dels seus apartats hi ha cap referència a l'obligació de viure. Ni cap referència a la necessitat de supeditar els principis constitucionals a la interpretació de la presumpta voluntat divina d'una determinada confessió religiosa.

Així que el full de ruta està clar: que l'Església pontifiqui el que vulgui als seus fidels, però que no intenti imposar els seus criteris al conjunt de la societat. I com que la realitat quotidiana és que l'Església actua de forma molt bel.ligerant i intervencionista, s'ha de reaccionar: cal ser activament anticlerical (contrari a la intervenció de l'Església en els afers polítics) i denunciar tots els seus intents d'impedir que prosperi el debat sobre la legalització de l'eutanàsia i el suïcidi assistit.

--
(1) Catecismo de la Iglesia Católica. Asociación de Editores del Catecismo. Madrid, 1992 (p. 501 i 502)

Ajudar a viure

Una situació una mica paradoxal que es pot produir quan una persona manifesta la seva eventual voluntat de suïcidar-se algun dia (si arribés el punt que a causa del seu estat li semblés que la seva vida ja no valia la pena de ser viscuda), és que algú no només intenti convèncer-lo que no és una bona idea, sinó que a més s'ofereixi sincerament "per a tot el que convingui", si arribés aquest punt crític, per tal d'ajudar-lo a superar les adversitats que llavors hagués d'afrontar, fent-li la vida més suportable i evitant així la consumació del projecte suïcida.

Són persones per a les que la idea del suïcidi és inadmissible, consideren que és una opció moralment inacceptable, i empeses per aquest convenciment i pel vincle afectiu que tenen amb l'hipotètic futur suïcida fan el seu oferiment ben de cor. Són oferiments, no cal dir-ho, que cal tractar amb molt de tacte, perquè són sincers i impliquen un possible compromís molt gran: a aquestes persones se'ls ha d'agrair molt la seva actitud i la seva generositat.

Aquest agraïment no és complicat, és fàcil. El que no ho és tant és aconseguir fer-los entendre, sense ferir-los, que el seu oferiment té un problema de perspectiva, que no està fet ben bé des de l'empatia (posant-se en la pell, la manera de ser, els sentiments i la voluntat de l'altre), sinó des de la pròpia manera de ser i la pròpia escala de valors, que pel que fa a aquest tema és del tot divergent. I això, és clar, és un problema.

El que costa d'explicar, en aquests casos, és que és un contrasentit que algú s'ofereixi a ajudar a viure una mena de vida que qui l'hauria de viure precisament no vol viure de cap manera. Costa d'explicar que, en aquests casos, a causa de la manera tan oposada de pensar i sentir aquesta qüestió, l'ajuda oferta, en lloc d'un consol i un alleujament, seria una complicació: participar en una estratègia per a obligar a viure, no deixar morir, a qui no vol viure, a qui vol morir.

És una postura que pot aportar un alleujament moral i emocional a qui fa l'oferiment, però no és cap ajuda per a qui precisament no vol viure. L'ajuda, si de cas, la podria aportar qui estigués disposat a col.laborar, si calgués, en el projecte d'aconseguir posar fi a la vida que no es vol viure. Algú que, òbviament, no és, no pot ser de cap manera (seria un disbarat esperar-ho), la persona que, per sobre de tot, vol evitar la consumació del suïcidi.

De vegades, les relacions amb la gent amb la que s'hi tenen importants vincles afectius són una mica complicades...

Punt i seguit (4)

Summers. Cinco humoristas de hoy. Edicions 62. Barcelona. 1974

La demanda social - 3

Que el debat sobre l'eutanàsia i el suïcidi assistit ha d'anar precedit de la corresponent "demanda social" és un argument que es presta a diferents consideracions (no entrem ara en el tema que a Espanya aquesta demanda social ja existeix, i que l'avala un elevat tant per cent de la societat, ja ho hem comentat anteriorment).

El de la demanda social com a condició prèvia és un argument complicat. Molts drets s'han regulat sense que existís aquesta demanda social prèvia, en la mesura que han estat impulsats per persones amb sensibilitats avançades per a la seva època. El cas de l'abolició de l'esclavitud i del comerç d'esclaus és força il.lustratiu. A Anglaterra, els primers debats parlamentaris sobre l'abolició de l'esclavitud es van iniciar quan la demanda social era molt minsa, tant entre la població com entre la classe política. Unes dècades més tard a les Corts espanyoles passava el mateix. Avui, ens pot ser útil recordar-ho, recordar els papers que representaven fa dos segles els parlamentaris anglesos o espanyols, defensant l'esclavitud o la seva abolició. Seria didàctic recordar-ho, sobretot tenint present la situació dels esclaus, posant-nos a la seva pell.

El mateix tipus de reflexió el podríem fer agafant com a eix la reivindicació dels drets de les dones, una reivindicació molts cops impulsada fins i tot en contra del parer, o en mig de la indiferència, de la majoria de la població femenina, una circumstància que tanmateix no va aturar la reivindicació, al contrari, precisament va ser un motiu per a impulsar-la.

Tornem a la nostra parcel.la. L'obligació de viure que s'imposa a una persona a la que se li nega una eutanàsia que ella reclama és una mena d'esclavitud. I amb el tret absurd que si se li concedís la seva petició, no se'n derivaria cap mal per a la resta de la societat, ja que la persona afectada seria exclusivament ella. Per què, doncs, tanta por? I a qui? Una cosa és que si s'aprova una llei d'aquest tipus s'hagin d'establir totes les cauteles que calguin per tal que no es cometin abusos, i una altra és que ni tan sols es vulgui obrir el debat sobre el tema.

En el moment en el que vivim, en el context del tipus de model social que hem consensuat a les democràcies occidentals, davant de qualsevol reclamació d'un nou dret la pregunta escaient és: aquest dret és compatible amb aquells drets de superior jerarquia que ordenen el funcionament d'una societat? En el cas d'Espanya, aquest ordenament màxim és la Constitució, i en cas de conflicte en la interpretació de la Constitució, el referent és la Declaració Universal dels Drets Humans i els altres documents sobre drets humans de les Nacions Unides, tal com ho indica la mateixa Constitució a l'article 10.2: "Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s'interpretaran de conformitat amb la Declaració Universal de Drets Humans i els Tractats i els Acords Internacionals sobre aquestes matèries ratificats per Espanya."

Tots aquests documents contemplen com un dels valors fonamentals la llibertat. Cap l'obligació de viure (aquesta obligació només surt al Catecisme).

La demanda social - 2

Quan un polític en el poder diu que no és oportú obrir el debat sobre la legalització de la eutanàsia perquè no ni ha la corresponent demanda social, a banda de concloure d'entrada que o bé està desinformat o que menteix amb premeditació i traïdoria, es pot intentar assajar una tercera explicació, d'altra banda compatible amb les dues anteriors hipòtesis.

L'explicació seria aquesta: tots els partits que arriben al poder estan acollonits per la influència que encara conserva l'Església. I és que l'Església, avui, a Espanya, "encara és molta Església", malgrat la davallada dels catòlics practicants, i del divorci que en diferents àmbits existeix entre els seus dirigents i alguns (de vegades molts), dels seus dirigits. Com en aquest cas, que un percentatge de catòlics cada cop més elevat no comparteix les directrius de les seves jerarquies, fins el punt que es manifesten a favor de la legalització de l'eutanàsia. No només això, sinó que en diferents organitzacions i iniciatives a favor de la legalització de la eutanàsia hi militen moltes persones catòliques, de vegades en càrrecs directius. Persones que, tot i sentir-se "part de l'Església", critiquen algunes de les postures i actituds dels seus dirigents.

És cert que en principi no hauria de ser motiu d'ocupació l'opinar sobre les actituds de l'Església ("ja s'ho faran", seria l'actitud més correcta), però amb el seu "clericalisme militant" ho fa inevitable: quan "el clergat té un domini o influència excessiva sobre els afers polítics", és normal que emergeixi l'anticlericalisme, com una actitud legítima, necessària, i saludable. Perquè l'anticlericalisme (l'oposició a la intervenció del clergat en els afers polítics) no és cap falta de respecte, ni vici ni defecte, al contrari, és una virtut (laica) que cal reivindicar.

--
(1) Per anticlerical entenem aquí només l'accepció relativa a l'oposició a la influència política, no la relativa a l'oposició (i fins i tot l'agressió) al clero només pel fet de la seva condició, aspecte que figura com a segona accepció en alguns diccionaris; aquesta ja és una altra història, del tot lamentable i que òbviament no compartim en absolut.

La demanda social

Algun polític té la barra d'afirmar que no toca abordar el debat sobre l'eutanàsia i el suïcidi assistit perquè "no hi ha demanda social". És una bajanada que no hauria de sorprendre, tenint en compte que per desgràcia hi ha polítics (de diferents partits) que tot sovint n'engalten d'aquesta envergadura, i encara de més grosses. (1)

A Espanya sis de cada deu persones són favorables a la legalització de l'eutanàsia, i només una s'hi oposa obertament. En el cas del suïcidi assistit, la proporció és de quatre a dos. Alhora, el tant per cent de persones favorables a la legalització de l'eutanàsia i del suïcidi assistit creix amb el pas dels anys. Són dades d'una enquesta del CIS de 2009. (2)

Bé, suposem que aquestes dades són exagerades. Suposem-ho i per a compensar una eventual deficient elaboració de l'enquesta o la seva hipotètica manipulació per part del CIS curem-nos en salut i dividim per dos les persones favorables y multipliquem també per dos les contràries. En el cas de l'eutanàsia el balanç quedaria tres a dos: malgrat la severa correcció estadística, el 30% de la població seguiria estant d'acord amb la seva legalització (i el 20% s'hi oposaria).

Que un 30% (o un 60% segons el CIS) de la població sigui favorable a una modificació legal no vol dir que aquesta modificació s'hagi d'assumir (se n'ha de parlar, avaluar avantatges i inconvenients, etc.), però el que no es pot fer és ignorar aquest corrent d'opinió amb l'argument inventat que no hi ha demanda social. Això és inadmissible.

Així que, si el requisit per al debat d'un nou dret és l'existència de la corresponent demanda social (una qüestió d'altra banda també opinable, o com a mínim més complexa, si de cas ja la reprendrem una altra estona), no s'entén que aquest tema estigui encallat com ho està, i que cap partit polític en el poder no tingui els pebrots i la decència per a encarrilar-lo d'una vegada.

--
(1) El cas més notable i greu és el de la socialista Trinidad Jiménez; al ser nomenada ministra de sanitat (7-4-2009) va dir que el debat sobre l'eutanàsia no era prioritari en la mesura que "no existeix un clima social que demandi aquest tipus de legislació" (citada al butlletí de DMD, nº 54, 2010)
(2) Dades citades per Carles Castro, "Más allá de la vida. Una mayoría social demanda que se regule la eutanasia en España", La Vanguardia, 28-8-2010.

Carlos Janín, Diccionario del suicidio

"Hegel defineix el suïcidi com 'la darrera sobirania del jo' i Jaspers com 'la darrera llibertat de la vida'; Rousseau conclou: 'Quan la vida és un mal per a un mateix i no és un bé per a ningú, està permès alliberar-se'n.'"

Carlos Janín, autor del "Diccionario del suicidio", entrevistat per Lluís Amiguet, La Vanguardia, 28-8-2010

Pere Calders

"-Què et passa?
"-Em pregunto per què he vingut en aquest món, què hi faig i on anem...
"-I et convé molt de saber-ho?
"-M'ajudaria. He de prendre una decisió important...
(...)
"-Però, quina és la decisió transcendental que has de prendre ara? -va preguntar l'amic.
"-Doncs si continuo o no continuo, ja no em puc fer passar amb raons a mi mateix.
"-En aquest cas, t'ha d'ajudar molt el convenciment que pots plegar quan vulguis. Hi ha moltes maneres de fer mutis. No vius en un sisè pis, tu?"

Pere Calders. De teves a meves. Editorial Laia, Barcelona, 1987

Punt i seguit (3)

"L'home pateix tan profundament que ha hagut d'inventar el riure."
Friedrich Nietzsche

--
Acudit: Andy Riley. Conills suïcides. www.misterandyriley.com

El dolor no es pot mesurar

"El dolor és una entitat que no es pot mesurar. Que depèn de la resistència de cadascú, si és més estoic o sensible. És físic i també psicològic. Ambdós apareixen lligats. Mesurar-lo és de fet impossible. No es pot posar un termòmetre que ens digui el grau de dolor, ja que és una experiència subjectiva."
Luis M. Ariza, El enemigo más temido, El País Semanal, 20-6-2010

En aquest debat sobre el dret a viure i morir segons la pròpia voluntat, i no segons els criteris dels altres (dels polítics, dels metges o dels representants religiosos), cal tenir molt present la impossibilitat d'avaluar de forma objectiva el grau de dolor d'una persona.

A aquesta subjectivitat del dolor cal afegir-hi un altre element fonamental de cara a reforçar la llibertat individual: tot i els avanços que s'han produït, avui encara hi ha molts dolors que són incontrolables si el seu control es vol fer compatible amb un estat conscient. Però encara es pot reblar més el clau: fins i tot en el cas de la sedació total, quan no es manifesten símptomes externs de patiment, en la mesura que no hi ha cap comunicació amb la persona sedada és fins a un cert punt gratuït afirmar que aquesta no pateix. La insistència categòrica en sentit contrari sembla que respon més al desig "de que sigui així" que no pas a cap prova que ho confirmi.

La impossibilitat d'avaluar de forma objectiva el grau de dolor dels altres, junt amb la impossibilitat en molts casos d'eliminar el dolor (parcialment o del tot, el físic, el psicològic o els dos), converteixen en injustament invasives les normes socials que retallen l'autonomia de la persona que vol decidir sobre la seva pròpia vida.

L'interessat és l'únic legitimat per a prendre decisions que afectin la seva salut i la seva vida, i quan li és arrabassada aquesta potestat des d'una concepció paternalista i dictatorial del poder polític, religiós o mèdic, es viola la seva dignitat i la seva llibertat (dos trets fonamentals de la persona, reconeguts a la Constitució i als documents que aquesta fa servir explícitament de referència en aquests casos, la Declaració Universal dels Drets Humans i els altres documents sobre drets humans de les Nacions Unides).

Aclariments: objectius i idees manllevades

L'objectiu inicial d'aquestes pàgines era només ser un testament vital virtual i públic (complementari del ja signat fa anys), de manera que en el cas hipotètic que s'hagués de menester ningú pogués al.legar ignorància pel que fa a quina és la meva voluntat sobre aquest tema.

Aconseguit, crec, l'objectiu inicial (em sembla que qualsevol eventual interpretació divergent d'aquests textos només podria ser el resultat d'una palesa mala fe), empès per una certa inèrcia he anat incorporant algunes reflexions complementaries i insistint en alguns aspectes, cosa que crec que també contribueix a donar més consistència, coherència i validesa a l'objectiu inicial.

Ara bé, si algú busca en aquestes pàgines idees o arguments originals pel que fa a la reivindicació del dret a morir lliurement (pel que fa a la reivindicació tant del respecte de la llei ja vigent d'autonomia del pacient com de la legalització -pendent- de l'eutanàsia i el suïcidi assistit), que sàpiga que aquest no és el lloc més adequat per a trobar aquesta mena d'informació novedosa.

Hi ha persones i organitzacions molt més preparades i que fa anys que treballen, escriuen i publiquen sobre aquests temes. Per exemple, escric això alhora que llegeixo el darrer butlletí de l'Associació Dret a Morir Dignament, que entre d'altres articles n'inclou un d'especialment interessant, "Un debat ciutadà en marxa: la mort digna", de Fernado Soler i Luis Montes.

Resumint: els textos d'aquestes pàgines no tenen cap pretensió d'originalitat, les idees que contenen són manllevades de diferents persones i procedències. Si de cas, la seva eventual utilitat pública rau només en el fet de sumar una altra veu a les ja existents que reclamen el dret de tot individu a poder escollir com vol viure i morir, un dret limitat per l'actual legislació (i pel comportament d'alguns professionals de la salut, quan no respecten la llei d'autonomia del pacient ja vigent).

Punt i seguit (2)

"Què faríem sense l'humor? Què hi ha de més corrosiu i alliberador? Què ha de protegir-nos de la temptació de prendre'ns massa seriosament, de les trampes que la serietat i la transcendència ens preparen a la que baixem la guàrdia?"
Enric Canadell. Art i ciència, converses. Publicacions de la Universitat de Barcelona. 2010

--
Acudit: Quino. Gente en su sitio. Editorial Lumen. Barcelona, 1978

Punt i seguit

"Hem de riure, perquè sinó, ens tornaríem bojos."
Ronald D. Laing (citat per José Andrés Rodríguez, La razón del humor absurdo, La Vanguardia - ES, 3-7-2010)

--
Acudit: Manel Fontdevila. blogs.publico.es/manel

Autonomia del pacient i sedacions

Cap malalt no pot ser obligat a iniciar o seguir un tractament. Qualsevol malalt té dret a rebre tractament contra el dolor i alhora rebutjar-ne qualsevol altre.

Avui aquests drets del malalt estan reconegut legalment. Falta que la seva aplicació es normalitzi, que siguin respectats de forma efectiva en tots els casos.

Un indicador de la falta d'integració de l'exercici d'aquests drets és que, en casos de malalties greus, la decisió de rebutjar un tractament molts cops suposa encara un enfrontament amb el metge o l'equip mèdic de referència, que sembla que visqui com una mena de greuge personal que el malalt tingui un criteri propi, diferent del seu.

Un dels casos més habituals, que de vegades ha saltat fins i tot als diaris, protagonitzant algun cop històries del tot forassenyades i tristament rocambolesques, és quan un malalt amb respiració assistida demana que aquesta ajuda li sigui retirada. Massa cops, aquesta petició acaba en un pols feixuc entre el malalt o els seus representants i els metges.

Molts metges no estan acostumats, no es volen acostumar, al fet que els malalts puguin i vulguin decidir sobre la seva salut i, en darrer terme, sobre la seva vida. Alguns, amb l'excusa del "jurament hipocràtic" es neguen a reconèixer el dret del malalt a exercir la seva voluntat, una voluntat a la qual els metges, els agradi o no, per molts juraments que hagin fet, han de subordinar la seva pròpia voluntat, ja que la llei vigent d'autonomia del pacient així ho especifica (en el benentès dels casos que estem parlant, que el malalt reclami la cessació d'un tractament i l'alleujament d'un patiment).

És cert que de mica en mica es va avançant en aquesta direcció, i que cada cop hi ha més metges sensibilitzats sobre aquest tema, capaços de respectar la voluntat del malalt, si s'arriba a aquestes situacions límit. Però també és cert que de moment, a la sanitat pública es donen pocs casos de sedacions de malalts la mort dels quals no és imminent: malalts que no volen seguir cap tractament, que només reclamen no patir (encara que la sedació necessària impliqui la mort). Paral.lelament, és significatiu el nombre de casos de malalts que, oposant-se a la continuació d'un tractament, davant de les dificultats que troben perquè sigui respectada la seva voluntat, demanen l'alta del centre públic on estaven ingressats i se'n van a morir a casa.

Una cosa és que algú prefereixi morir a casa, en el seu entorn de tota la vida, envoltat dels seus records i la seva família... i una altra és que algú, com que no se li respecta la seva voluntat, se n'hagi d'anar a casa a la força, hagi de demanar l'alta del centre públic on està ingressat, buscar l'assistència dels professionals qualificats necessaris perquè li administrin la sedació que li eviti el patiment, assumir-ne els costos...

De fet, fins i tot en el primer cas (quan sigui una preferència personal), el sistema sanitari públic ho hauria de tenir previst i assumit, incorporant dins del ventall de protocols existents la possibilitat de la sedació terminal en el propi domicili. Repetim-ho, en els casos que estem parlant, que algú vulgui morir a casa, sense seguir cap tractament, només rebent la sedació necessària per a no patir.

Si las raons jurídiques i ètiques no són prou convincents, encara se n'hi podria afegir una altra, l'econòmica: és molt possible que una assistència domiciliària ben gestionada d'aquest tipus sigui més econòmica que l'assistència equivalent en una plaça hospitalària. I si la comparació no s'estableix amb una assistència equivalent (la cessació de tractaments i la sedació necessària per a no patir), sinó amb la bateria de costosos tractaments prescrits i administrats en un centre públic per tal d'allargar la vida (d'un malalt, insistim, que no la vol allargar), llavors els comptes encara són més clars i absurds: resulta que tota la societat paga per a poder allargar la vida d'algú que l'únic que vol és que el deixin morir en pau.

El suïcidi - Albert Camús

"Només hi ha un problema filosòfic veritablement seriós: el suïcidi. Jutjar que la vida val o no val la pena és respondre la pregunta fonamental de la filosofia."
Albert Camús

--
Acudit: Abelenda, El Abelendario, Editorial Planeta, Barcelona, 1972

Canviar de parer

Un dels arguments que es fan servir en contra de la regulació de l'eutanàsia és que una persona que hagués manifestat la seva voluntat de que li fos aplicada en cas de trobar-se en determinades circumstàncies, podria ser que, més endavant, privada ja de la capacitat d'expressar la seva voluntat, canviés de parer. I llavors passés que se li apliqués una eutanàsia que, malgrat haver-la demanat anteriorment, en aquell moment ja no desitgés.

S'ha de reconèixer que no és un argument intranscendent. I com que no ho és val la pena aprofundir-hi una mica.

Els defensors d'aquesta argumentació raonen que la mort és irreversible i, per tant, una actuació d'aquest tipus suposaria l'execució d'un error irreparable. I és cert. Però, perdre la vida és l'únic error irreparable? Una llarga agonia viscuda contra la pròpia voluntat, de forma indesitjada, dolorosa, degradant, ho és, de reparable?

És tan greu l'aplicació d'una eutanàsia indesitjada com la denegació d'una eutanàsia demanada. Establir una escala de gravetat entre les dues voluntats no respectades és com a mínim molt arriscat, sinó del tot gratuït, ja que ambdues situacions es fonamenten en la percepció subjectiva del valor de la vida per part de la persona interessada (i sobre aquest punt l'opinió dels "opinadors professionals" no té cap valor).

Fins aquí, en el cas que algú hagués manifestat la voluntat que se li apliqués l'eutanàsia en el supòsit de complir-se determinades circumstàncies, i que quan es produïssin aquestes circumstàncies, "algú altre", especulant sobre un hipotètic canvi de voluntat en el darrer moment, argumentant la impossibilitat de l'interessat per a manifestar la seva nova voluntat, li negués la satisfacció de la voluntat manifestada inicialment.

Però, és clar, si estem disposat a contemplar aquesta mena de dubte raonable, no ens hem de quedar aquí, hem de contemplar també l'altra hipòtesi. És a dir, el cas eventual d'una persona que, havent manifestat que no volia que se li apliques l'eutanàsia en cap cas, havent arribat a un punt en el que ja no es pogués expressar, canviés d'opinió (a causa dels patiments, del cansament, de la desesperació, del que sigui...) i llavors desitgés que se li apliqués. Si el que es tracta és de contemplar hipotètics canvis de voluntat de les persones en circumstàncies especialment conflictives, no s'entén el motiu pel qual aquells que plantegen la hipòtesi plantejada inicialment no contemplen i exposen també aquesta altra.

Resumint: el tema no és gens senzill. Així que, assumint amb humilitat aquesta complexitat, no sembla pas tan forassenyat tenir en compte la voluntat de les persones interessades (sigui la que sigui), expressada mentre han tingut la capacitat d'expressar-la, en lloc d'embrancar-se en interpretacions i divagacions, sovint basades més en els propis codis morals i prejudicis que en un genuí interès pels interessos de l'afectat i pel respecte a la seva voluntat i llibertat.

Si l'afectat no es pot expressar, en lloc de començar a imaginar i actuar des d'un paternalisme fora de lloc, és molt més ètic, respectuós, assenyat, tenir en compte el que aquesta persona havia manifestat anteriorment, precisament avançant-se (de forma previsora), a la possibilitat de trobar-se en un moment donat de la seva vida en la situació d'incapacitat expressiva en la que llavors es troba.

No sembla tan difícil d'entendre, això, llevat que hi hagi la prèvia determinació (basada en un codi moral dins del qual no hi té cabuda que les persones puguin exercir el dret a decidir com volen viure i morir), de no entendre-ho de cap manera.

Suïcida - Pere Quart

Tu, suïcida, coratjós covard,
tries el dia, l'hora i el segon.
Guanyes per la mà l'Intrús; l'afer és teu.
Com un déu interí, però resolt,
dalles la teva sort, botxí de tu,
un caprici cancel.les de l'atzar.

Provoques a tot risc, per a tu sol,
l'anhelada ruptura del secret
que amb tant de zel preserven els de Dalt.

--
Pere Quart. Suïcida. De quatre mil mots, 1977

Entrebancs eclesiàstics

Segons el deu del catolicisme les nostres vides no estan predeterminades. Per tant, podem triar; quan s'escau, podem escollir entre el bé i el mal, entesos aquests valors (en aquest cas) segons la moral pròpia del catolicisme. Una moral que, òbviament (tots els col.lectius, religiosos o laics, funcionen igual) els seus seguidors consideren l'única correcta, veritable, universal.

És a dir, segons el catolicisme, el seu deu ens ha fet lliures i, per tant, també capaços d'equivocar-nos. En conseqüència, de les persones que creuen en un deu així, cal esperar-ne (sembla raonable esperar-ho), que no vulguin ser més saberudes que el seu deu, i que a aquelles persones que així ho vulguin els permetin exercir la llibertat que se'ls ha concedit. També la d'equivocar-se (entenent en aquest cas per equivocació anar en contra dels principis de la moral catòlica).

Això, en un país amb un passat en el que s'ha barrejat i confós de forma sistemàtica política i religió, amb un present encara condicionat amb el llast d'aquesta confusió atàvica, sembla que de vegades encara costa d'entendre. I com que costa d'entendre, encara és més difícil que es respecti.

Aquesta actitud invasiva és obvia quan es tracta el tema de si una persona pot o no decidir sobre el final de la seva pròpia vida, un debat en el que s'enfronten els prohibicionistes i els individus i sectors de la societat que reclamen la regulació de l'eutanàsia i el suïcidi assistit. En aquest cas l'oposició de les conferències episcopals, bisbats i prelatures diverses és absoluta: es rebutja que aquesta opció pugui ser un dret individual en la mesura que és contraria a la llei moral del catolicisme (que ells, és clar, consideren l'única moral universal). Des de la seva perspectiva la seva oposició té la seva lògica: com que l'exercici d'aquesta llibertat implicaria la possibilitat de poder optar per "cometre un pecat", com a mesura preventiva es nega la potestat de decidir lliurement. Embolica que fa fort, no hi ha manera d'independitzar política y religió, ni l'àmbit públic del privat.

El pitjor és que els polítics, conscients del poder que encara conserva l'Església, s'arrupeixen i defugen el tema. Caldrà anar-hi insistint, a veure si algun dia aconseguim que l'Església sigui menys influent, de manera que llavors els polítics ja no li tinguin tanta por. I així, posant una mica de seny en les relacions entre política i religió, encara que hi hagi gent i col.lectius que no comparteixin les opcions d'aquelles persones que volen exercir el dret de decidir sobre el final de la pròpia vida, com a mínim els respectin aquest dret.

Realitats antipàtiques, necessitats insatisfetes

Ni una societat utòpica dotada amb tots els recursos assistencials imaginables pot satisfer totes les necessitats que una persona pot tenir (o que pot sentir que té, que potser és i no és el mateix, és un tema una mica complicat).

Per molt que els millors professionals de la salut i de l'assistència social s'esforcin en entendre i atendre les eventuals necessitats d'una persona, sempre n'hi haurà que quedaran desateses.

Per exemple, la necessitat d'uns pares de sentir l'afecte i la sol.licitud d'uns fills que passen de tot (o que fins i tot senten que els seus pares els fan nosa, o que fins i tot desitgen que es morin d'una vegada -pels motius que siguin-, o que fins i tot els odien, o que fins i tot...).

En el millor dels supòsits, en un cas així des del sector dels recursos assistencials es pot intentar relativitzar aquesta frustració, però el que no es pot fer és canviar la realitat familiar de l'afectat i el seu impacte emocional.

A què ve aquesta reflexió? Doncs només és una mena de "petita nota a peu de pàgina" als comentaris d'aquells que afirmen que quan a algú se li faciliten els recursos que necessita (donant per suposat que això es pot fer sempre, aquest és el detall clau), aquesta persona, si l'havia perdut, recobrarà les ganes de viure.

Malauradament, de vegades la vida és més antipàtica i complicada. Una altra cosa és com decideix gestionar cadascú "aquesta antipatia i aquesta complicació"; en aquest sentit, reclamar "la llibertat d'actuació" en aquest àmbit (sobretot quan es fa amb plena lucidesa, sense pressions alienes i de manera reiterada) no sembla cap petició desmesurada ni fora de lloc.

--
(1) El tema el vam encetar fa uns dies amb la nota sobre la feina i les opinions del Julio Gómez:
http://miravolant.blogspot.com/2010/05/julio-gomez.html
Tal com ja es deia en aquesta nota anterior, la reflexió d'avui és paral.lela al reconeixement de la tasca pal.liativa que promou el Julio. Gràcies a l'esforç de persones com ell l'avanç social en aquest àmbit ha estat immens.
(2) Acudit: Gila. Encuentros en la tercera edad. Ediciones Primera Plana, Barcelona, 2000

Recordatori de la declaració de principis (2)

Fa anys vaig formalitzar el "testament vital" o "document d'últimes voluntats" redactat per l'Associació Dret a Morir Dignament. Aquest és el model:
http://usuaris.tinet.org/jmsl/dm/tv-dmd.html

Em falta el tràmit d'incorporar el document al Registre de voluntats anticipades del Departament de salut de la Generalitat. Ho tinc pendent i ho faré quan em vingui a tomb (1). Aquest tràmit no és imprescindible, però l'avantatge que té és que en cas de necessitat facilita la consulta del document al personal dels centres sanitaris.

A més, a la cartera, per si de cas, sempre hi porto una targeta amb un resum del document.

Confio que tot plegat, sumat als escrits d'aquest bloc, serveixi perquè ningú s'escalfi el cap (si arribés el cas) divagant al voltant "de quina és -o era- la meva voluntat i el meu criteri sobre aquest tema". Em sembla que està prou clar.

Si a sobre tot això serveix d'orientació a alguna altra persona, millor per a ella, i jo content que aquest desgast de dits teclejant també hagi servit a algú altre.

--
(1) L'únic que m'entrabanca és el requisit de la "fotocòpia compulsada dels DNI de l'interessat i dels testimonis"; haig d'aclarir com funciona això de les compulsacions (d'altra banda, tractant-se d'un registre oficial, em sembla un requisit del tot adequat, ja que en aquests casos és fonamental garantir com més millor la fiabilitat del contingut del document)

Recordatori de la declaració de principis

No vull viure com un vegetal, ni dement, ni dependent fins l'extrem que no em pugui valer per mi mateix en les funcions més íntimes i personals. No faig cap valoració de la gent que sí vol viure en aquestes circumstàncies, que està disposada a entomar el que la vida li dugui, sigui el que sigui: de la mateixa manera que reclamo la meva llibertat procuro respectar la dels altres. Però jo dic, repeteixo, insisteixo, per tal que ningú no en tingui el més petit dubte, que així no vull viure de cap manera: jo no. Si ho puc evitar, ho evitaré, i si em despisto i sense adonar-me'n m'hi trobo, llavors si més no espero que ningú em faci la punyeta, que ningú s'encaparri en fer-me viure, que ningú faci servir d'excusa les seves pròpies elucubracions sobre la possibilitat que jo hagi canviat de parer: si això arriba i no em puc expressar, el que val és al que ara dic, el mateix que repeteixo des de fa anys i panys. I si tinc la desgràcia d'arribar a aquesta situació d'invalidesa en la que no pugui solucionar aquest afer pel meu compte, espero que hi hagi alguna ànima caritativa que, entenent aquesta voluntat meva, amb la discreció que sigui pertinent em faci el favor d'ajudar-me a morir. Per si arriba el cas, ja ara li dono les gràcies.

La vida es domina somrient

Serre (publicació desconeguda)

"La vida es domina somrient, o no es domina."
Proverbi xinès

Més acudits:
http://usuaris.tinet.org/jmsl/dm/acudits

Parlar de la mort

Parlar de la mort no té per què ser trist. Per exemple, mentre vivien els meus pares als dinars familiars de tant en tant era un tema de conversa. Com que es tractava sempre en clau humorística, era un motiu de diversió, un entreteniment relaxant. No sé si, des d'un punt de vista psiquiàtric, pel fet de cultivar de vegades aquest entreteniment com a família ens escauria alguna etiqueta patològica, ves a saber. Però em sembla que no, perquè riure's d'aquesta mena de coses em sembla més aviat saludable.

Riure's de les coses serioses (a partir del criteri que l'humor veritable es basa en riure's de les pròpies misèries, no de les desgràcies dels altres), em sembla un dels millors recursos si el que es vol és apuntalar sòlidament la pròpia salut mental; ajuda a viure una vida una mica més agradable, relativitzant-ne les inevitables incomoditats i ressaltant-ne els trets més gratificants i festius.

Completant aquesta petita tesi, crec que és obvi que es pot parlar de la mort i estar la mar de content vivint. Més ben dit, parlar de la mort rient (quan es pot) em sembla una bona ajuda de cara a mirar de viure content.

El fet d'insistir (tal com faig de forma reiterada en aquestes notes), en que no vull viure d'una determinada manera, i que alhora reivindiqui el dret a exercir la llibertat de procurar triar el moment de la mort (si em sembla que el que em queda de vida no val la pena de ser viscut), no implica que mentrestant no tingui ganes de viure. I de riure.

--
(1) Acudit sense firma, publicat a La Codorniz, 19-12-1964

La nostra llibertat i la dels altres

Podem optar per intentar viure segons els nostres criteris i desitjos (o fins i tot segons les nostres manies), però no podem optar (no és legítim que ho fem) per intentar forçar que els altres visquin segons les nostres preferències i models.

Els límits de la nostra llibertat només són els drets dels altres, i per tant, mentre les nostres accions només ens afectin a nosaltres, ningú les ha de fiscalitzar, ni molt menys intentar penalitzar.

Podem optar per exercir o no exercir la nostra llibertat (podem abdicar d'aquesta potestat), però no podem optar per constrenyir la llibertat dels altres en allò que només els afecta a ells; si ens volen escoltar, podem suggerir, proposar, però no podem intentar imposar els nostres criteris.

Podem intentar viure com ens doni la gana, si amb això no perjudiquem els interessos dels altres, però no podem intentar que els altres visquin com a nosaltres ens dona la gana, encara que ens pensem que això és el millor per a ells.

Sobre tot allò que només ens afecta a nosaltres, no tenim per què acceptar (si no volem), la tutela, la interferència, el control, les imposicions de ningú, persones o institucions.

El dret a decidir com volem viure o morir no és d'obligat exercici, però és legítim (defensable i coherent des d'una argumentació ètica), i per tant, si algú el reivindica, és d'obligat respecte (no es pot negar a partir d'argumentacions morals).

Eutanàsia i abusos

Un dels arguments en contra de la regulació del suïcidi assistit i l'eutanàsia són els abusos que, en cas de despenalitzar-se i regular-se, es podrien produir.

Fent servir el mateix argument es podria proposar, per exemple, l'abolició de l'administració de la justícia, ja que de vegades el seu exercici empara escandalosos abusos: malauradament, no és cap secret que hi ha jutges prevaricadors i corruptes, testimonis disposats a vendre's al millor postor, policies que presenten proves falses, etc. En canvi, tot i la desconfiança que de vegades pugui inspirar la justícia, no es demana l'abolició de la seva administració, sinó l'augment de les mesures de control, per tal que el seu funcionament sigui més transparent, fiable i, en definitiva, "just".

La regulació del suïcidi assistit i l'eutanàsia pot ser complicada, però això no justifica que es defugeixi (i menys encara que es vulguin desqualificar els impulsors d'aquest debat).

Julio Gómez

El Julio Gómez és un metge especialitzat en cures pal.liatives. En una entrevista a La Vanguardia (La Contra,10-4-2010), cita el filòsof Francesc Torralba: "hi ha malalts incurables, però cap incuidable", i explica que el dolor físic avui es pot combatre eficaçment, i que el dolor psicològic també es pot tractar, acompanyant el malalt, escoltant-lo. Diu que abans, quan el metge veia que no podia fer res per a salvar la vida del malalt, desapareixia, deixant-lo sol amb la seva agonia.

És una sort que les cures pal.liatives es vagin generalitzant i que hi hagi metges com el Julio Gómez. Tanmateix, algunes de les opinions que exposa a l'entrevista són si més no qüestionables. D'entrada, no és ni de bon tros tan obvi que tots els patiments físics i psicològics es puguin controlar, llevat que es recorri a una sedació total, que no sembla pas que sigui al que ell es refereix.

D'altra banda diu que el 99% de malalts que reben les adequades cures pal.liatives volen seguir vivint, però quan surt el cas del José Luis Sanpedro diu que, com que volia morir, "no era un cas per a ell". Llavors, què passa amb aquests casos? Estan inclosos en la seva optimista estadística? Perquè el de Sanpedro és molt conegut, però no és pas únic, n'hi ha més, casos normalment anònims i silenciosos, pel que fa a la voluntat de no seguir vivint malgrat rebre les atencions que es consideren adequades. I a més, qui decideix quines són aquestes condicions "en cada cas"? Si són adequades o no només ho sap la persona interessada, perquè és un concepte molt subjectiu, tant com el sentit, o la falta de sentit, que una persona pot trobar en el fet de viure d'una manera determinada.

Quan surto al carrer i parlo amb la gent gran del poble, uns encara amb tota l'autonomia, d'altres ja més o menys avariats, alguns bastant, pràcticament tots coincideixen que quan estàs massa fotut no val la pena viure, que arribat aquest punt més val morir-se. Del com no en parlen, però del seu desig en aquest sentit ho fan de forma molt clara. Sembla que alguna cosa falla, entre les estadístiques i la realitat...

Potser el que passa és que les opinions del Julio Gómez no reflecteixen només la seva experiència professional, sinó també la seva ideologia o moral personal. De fet, ell ja diu que és cristià, i tenint en compte la postura de l'Església sobre aquests temes no sembla fora de lloc que en les opinions del Julio Gómez aquesta postura hi tingui una influència rellevant.

És comprensible, perquè tots estem condicionats per les nostres creences (religioses o laiques), però llavors cal tenir-ho en compte i intentar diferenciar el que correspon a l'àmbit mèdic i professional i el que correspon de l'àmbit moral i íntim de cadascú. No és fàcil, però cal fer aquest esforç, tant quan ens analitzem nosaltres mateixos com quan analitzem les opinions i les circumstàncies d'altres persones.

Un altre apunt en la mateixa direcció. Quan se li pregunta al Julio Gómez si una dosi alta de morfina mata, contesta que "el sedarà, afeblirà les seves constants: moriria vostè igual, però així serà més plàcid".

És una resposta incompleta, perquè el cert és que com més elevada i prolongada sigui la dosi de morfina més s'afebliran les constants vitals i, en conseqüència, més aviat arribarà la mort. És obvi que ell ho sap, però prefereix eludir comentar aquest efecte accelerador, ("moriria vostè igual"), perquè això "d'escurçar la vida", ni que sigui per tal d'alleugerir el patiment, és una idea que sembla que a moltes persones els incomoda.

És un punt fonamental i val la pena aturar-s'hi. Si les cures pal.liatives són un avanç social (i ho són rotundament), i aquestes cures tenen assumit que amb el propòsit de calmar un patiment es pot aplicar un tractament que implica escurçar la vida, per què els metges (o els jutges) han de tenir l'exclusiva respecte de quins són els tractaments autoritzats que calmant el patiment escurcen la vida? Per què han de tenir ells el monopoli de la dosi de morfina autoritzada? Per quin motiu ha de ser el seu criteri més respectable que el de l'interessat? Per què els fa tanta por que sigui el mateix malalt qui decideixi? Com s'encaixa tot això amb l'autonomia del pacient?

El grau de patiment d'una persona qui millor el coneix és la mateixa persona, no el metge (ni per descomptat els capellans, els jutges, etc.). I si una persona vol acabar definitivament amb el que considera un grau de patiment insuportable (i un aspecte fonamental del patiment és la seva subjectivitat, la percepció i la vivència diferents que diferents persones poden tenir d'una mateixa situació o circumstància), és d'un paternalisme fora de lloc voler-ho impedir, una actitud èticament inadmissible.

Una altra cosa és com s'hauria de regular tot això, que evidentment no és fàcil. Els eventuals casos poden ser molt diferents, i alguns poden plantejar molts dubtes i del tot raonables. Però el que no es pot fer és voler impedir aquest debat, ja sigui per por, mandra o sobergueria, perquè el que no es pot fer de cap manera és pretendre no tenir en compte la voluntat del malalt, de l'interessat, quan aquest arriba un punt de la seva vida en el eventualment es pot trobar que es planteja aquestes coses.

I si al final resulta que, tal com el Julio Gómez diu, amb unes òptimes cures pal.liatives el debat sobre l'eutanàsia "esdevé residual", doncs millor. Però a les persones incloses en aquesta "residualitat" (més petita o més gran, s'hauria de veure a partir del moment en el que es normalitzés el diàleg sobre aquest tema), que no se'ls segresti la llibertat de decidir sobre la seva pròpia vida, exactament de la mateixa manera que als que volen viure se'ls respecta la seva voluntat i se'ls intenta facilitar tots els mitjans necessaris.

Si es pogués triar el moment de la mort

Si es pogués triar el moment de la mort entre dues opcions, abans o després de l'inici d'una fase de la vida marcada per la presència irreversible i progressiva (cal remarcar aquests dos adjectius) d'alguna de les següents circumstàncies, com ara l'aparició de demències, de greus incapacitats físiques, d'importants dolors psicològics o físics, etc., triaria morir abans. Cinc minuts abans. O cinc setmanes abans. O cinc anys abans. Sempre abans. Preferiria renunciar a cinc anys de vida, si viure'ls portés aparellat que després hagués de viure i patir cinc anys de calvari.

L'opció exposada no cal dir que és irreal, és una fantasia. Però la seva exposició pot servir per a posar de manifest la pròpia postura davant la vida (sobretot davant els seus aspectes menys amables, el deteriorament profund, el dolor invalidant, la desintegració mental), així que no és del tot gratuïta. Una postura personal que és el resultat tant d'un arrelat sentit d'independència congènit (no en faig cap valoració, només ho constato), com del fet d'haver anat contemplant el final de diferents vides, de gent propera o no tan propera, unes vides que de vegades s'han acabat de forma trista, dolorosa, fins i tot sòrdida.

No m'atrau gens aquesta possibilitat. No m'agrada gens patir; sóc feble, mandrós, hedonista, tot el que vulgueu... Malgrat el sentit transcendent que de petit em van intentar inculcar que podia tenir el patiment, no em sedueix gens l'experiència (una altra cosa és que, si no el puc evitar, procuri treure'n alguna lliçó, però això és una altra història). Tampoc m'agrada gens dependre dels altres. Cap de les dues coses, ni patir ni ser dependent. Així que, per poc que pugui, "no vull acabar vivint com no vull viure". Perquè una cosa és fer-se gran en acceptables bones condicions (no dic pas òptimes, perquè a mesura que ens anem fent grans tot es va desmanegant de forma inaturable i progressiva, cosa que fins a un cert punt, amb una mica de paciència, es pot assimilar amb més o menys dignitat i resignació), i una altra és acabar fet una autèntica ruïna, xacrós, alienat... A aquesta possibilitat, no li veig cap mena d'atractiu i, per tant, si puc triar, m'estimo més (si arriba el cas) estalviar-me-la.

Dignitat i llibertat

Des de fa anys sóc soci de l'associació Dret a Morir Dignament, i òbviament en comparteixo les reivindicacions. Tanmateix, en la mesura que el nom de l'associació vol condensar els seus objectius, a mi em semblaria més clara la substitució de l'adjectiu "dignament" per "lliurement".

La dignitat és un concepte poc clar, és una paraula complicada. Viure amb dignitat, morir amb dignitat... què vol dir? En segons quins casos, la mateixa realitat pot ser vista per diferents observadors de manera completament diferent.

Hi ha persones per a les que una mort digna és aquella que arriba de forma natural, assumint si cal tots els eventuals i progressius deterioraments cognitius, afectius i d'autonomia física, i tots els patiments consegüents. En aquesta situació, en uns casos acceptant i suportant estoicament els patiments, i en d'altres intentant calmar-los tan com sigui possible.

D'altres persones, en canvi, quan les coses es comencen a embolicar més del compte i a fer-se desagradables, consideren una mort digna el resultat d'accelerar intencionadament el procés, la durada de l'eventual calvari, facilitant l'arribada de la mort. En aquests segon grup, algunes persones més radicals fins i tot poden preferir avançar-se a aquesta situació i, quan comencen a veure les orelles del llop, optar per dir adéu amb discreció.

És a dir, un model de mort digna pot ser exactament el contrari de l'altre model. Per això em sembla més adequat apel.lar a la llibertat.

No és que la paraula llibertat tingui un significat únic i consensuat, en absolut. Aristòtil ja es feia preguntes al respecte, i avui seguim més o menys igual. Passa amb totes les grans paraules, que estan exposades a múltiples interpretacions i associacions de significats.

Al nivell més elemental, i per tant en teoria menys conflictiu, la llibertat consisteix "en fer el que em dóna la gana", i per tant no és difícil deduir que mai és absoluta, perquè la nostra llibertat ha de conviure amb les llibertats alienes. És a dir, la meva llibertat no em legitima per a disposar, si em ve de gust, de la vida del meu veí, però sí que em legitima per a fer el que em sembli amb la meva. Si més no, això és el que pensem algunes persones, i per això defensem aquest dret, ja que considerem que ens correspon.

Només podem viure la mort dels altres

De mort només podem viure la dels altres. De nosaltres mateixos si de cas podem viure l'agonia prèvia a la mort, però la mort és impossible: quan la nostra mort és un fet, és obvi que la consciència de nosaltres mateixos ha deixat d'existir, ja no hi som per a contemplar el nostre cos mort. La mort dels altres sí que la podem viure, la forma com ens afecta, las reflexions i les emocions que ens genera... Són tres coses diferents: estar mort, morir-se (de forma conscient o no) i "viure la mort" (dels altres).

Diem a més que podem agonitzar, ens podem acostar a la mort, de forma conscient o no, perquè aquesta autoconsciència la podem perdre molt abans, segons l'agonia que ens toqui viure: en segons quines circumstàncies podem esdevenir "un cos viu deshabitat". Això és el que hi ha persones que no volen, i aquest voler seu no pot ser ni censurat ni impedit, ni per la moral de determinats grups ni per les lleis, que s'han de canviar si no contemplen aquest dret.

Quan aquesta voluntat es manifesta amb la claredat que s'intenta manifestar en aquestes pàgines, si arribat el cas no es respecta, segons els actors implicats aquesta falta de respecte pot ser tant un "pecat moral" com un delicte civil (tenint en compte, en el segon cas, la Llei d'autonomia del pacient).

Per si de cas...

Malgrat els nostres propòsits, sovint la vida ens porta cap els tombants més inesperats. Tan se val que ens escarrassem dient o fent tot el possible per tal d'aconseguir allò o allò altre, sovint sembla que la vida es diverteix fent-nos pam-i-pipa. Ves per on, resulta que la nostra llibertat és força més migrada del que ens pensem.

Tanmateix, això no vol dir que ens haguem d'abandonar i renunciar a intentar dur el timó de la nostra vida. I de la nostra mort, perquè morir-nos ho fem quan encara estem vius, i de la mateixa manera que es pot viure, o intentar viure, de moltes maneres, també ens podem morir de maneres força diferents.

Hi ha molta gent a la que no li agrada parlar de la mort. I menys de la pròpia. La societat en la que vivim ho afavoreix, té tendència a ocultar-la (o a posar-la en grans titulars quan hi ha catàstrofes, però això també és una altra història que té poc a veure amb la solitud amb la que ens enfrontem al moment de la nostra mort).

Hi ha també gent que argumenta que parlar de la mort és morbós, o un indicador d'una incapacitat de viure de forma reeixida i plena.

I hi ha finalment aquells que se senten ungits per alguna mena de revelació sobrenatural a opinar, i si és possible també regular, sobre la mort dels altres.

Que cadascú pensi o senti el que vulgui, però a banda d'opinar o sentir, hauríem d'intentar no fiscalitzar les decisions i els comportaments que només afecten el mateix protagonista. El principi segons el qual "la meva llibertat s'acaba quan limita la llibertat dels altres", formulat així com una obligació, també és un dret: "la llibertat dels altres té com a límit la meva pròpia llibertat."

Fa més de trenta-cinc anys, quan encara no en tenia vint, ja tenia clar que segons de quina manera no volia viure, i que segons quines morts no les desitjava. A mesura que m'he anat fent gran he contemplat els processos d'envelliment i deteriorament de moltes persones del meu entorn, i les morts que han tingut. De vegades, anys tristos, desagradables, fins i tot espantosos, amb agonies llargues i cruels. Les experiències viscudes m'han fet tornar, pel que fa a aquest tema, més radical.

No tinc ni idea del que a mi m'espera, potser m'envelliré (o no), potser em deterioraré i em moriré completament al revés de com voldria. Però passi el que passi el que sí vull és que quedi ben clar el que, en relació a aquest tema, a mi m'agradaria: no vull viure fet una calamitat ni dement, i abans d'arribar a aquest punt, espero tenir la lucidesa de ser capaç d'evitar-ho, és a dir, baixar a temps del tren i no seguir el viatge.

No sé si ho aconseguiré, però en qualsevol cas, si arribo a aquest punt, espero que ningú m'ho intenti impedir. I si malgrat tot ho intenta, espero que no ho aconsegueixi, tenir encara la suficient energia i habilitat per a poder-me sortir amb la meva.

També podria ser, és clar, que a l'edat que fos, arribés al final del trajecte sense embolics, i que un bon dia em morís ràpid, d'un "ai què tinc" sobtat, sense empipar ningú ni haver-me de capficar amb aquestes cabòries. Tan de bo.

Però per si de cas, vaig escrivint això...

Un darrer apunt: que quedi també ben clar que mentrestant tinc moltes ganes de viure i de passar-m'ho el millor possible. No té res a veure una cosa amb l'altra (s'ha de puntualitzar, perquè sempre hi ha gent desvagada o massa inquieta amb la tendència inoportuna a imaginar coses dels altres sense que hi hagi cap indici que justifiqui les seves imaginacions).

Aclarir, reivindicar, compartir

L'autor d'aquest bloc és també el responsable de la informació recopilada en el següent enllaç:
usuaris.tinet.org/jmsl/dm

Se suposa que els continguts de l'enllaç i del bloc demostren a bastament que les opinions exposades, encara que subjectives com totes les opinions, no són ni casuals, ni puntuals ni superficials. No són el resultat de cap divagació passatgera, sinó unes idees íntimament assimilades des de fa moltíssims anys, i que amb el transcurs del temps l'únic que han fet ha estat afermar-se.

Aquest és el primer objectiu d'aquestes pàgines: exposar per escrit aquestes idees amb la major claredat possible, com una ampliació i refermament del propi testament vital, formalitzat ja fa anys.

Un segon objectiu és compartir aquestes reflexions i informacions amb qui vulgui. Amb qui havent arribat pels camins que siguin a aquest aparador virtual, li interessi el tema. Però sense cap intenció per part de l'autor "de fer apostolat"; l'autor, al capdavall, l'únic que reclama és que se li respecti la pròpia llibertat en aquest àmbit, i en conseqüència i de forma solidària, que també els sigui respectada aquesta llibertat a aquelles persones que de forma lúcida i clara la reclamin.

Inici

Declaració de principis: si algú accepta la possibilitat de viure potser fet una ruïna, sense autonomia, absolutament dependent, potser fins i tot dement, és lliure de fer-ho, o d'abandonar-s'hi, o de no voler-hi pensar.

És una decisió seva. O una falta de decisió, una incapacitat, una por... en qualsevol cas, és una opció personal, legítima, que no se li ha de qüestionar.

Però el que aquesta persona no té és el dret (ni ella, ni cap col.lectiu ni institució, ningú) d'imposar, o d'intentar imposar, aquesta opció als altres. Aquest és, serà, el tema d'aquestes pàgines.