Per si de cas...

Malgrat els nostres propòsits, sovint la vida ens porta cap els tombants més inesperats. Tan se val que ens escarrassem dient o fent tot el possible per tal d'aconseguir allò o allò altre, sovint sembla que la vida es diverteix fent-nos pam-i-pipa. Ves per on, resulta que la nostra llibertat és força més migrada del que ens pensem.

Tanmateix, això no vol dir que ens haguem d'abandonar i renunciar a intentar dur el timó de la nostra vida. I de la nostra mort, perquè morir-nos ho fem quan encara estem vius, i de la mateixa manera que es pot viure, o intentar viure, de moltes maneres, també ens podem morir de maneres força diferents.

Hi ha molta gent a la que no li agrada parlar de la mort. I menys de la pròpia. La societat en la que vivim ho afavoreix, té tendència a ocultar-la (o a posar-la en grans titulars quan hi ha catàstrofes, però això també és una altra història que té poc a veure amb la solitud amb la que ens enfrontem al moment de la nostra mort).

Hi ha també gent que argumenta que parlar de la mort és morbós, o un indicador d'una incapacitat de viure de forma reeixida i plena.

I hi ha finalment aquells que se senten ungits per alguna mena de revelació sobrenatural a opinar, i si és possible també regular, sobre la mort dels altres.

Que cadascú pensi o senti el que vulgui, però a banda d'opinar o sentir, hauríem d'intentar no fiscalitzar les decisions i els comportaments que només afecten el mateix protagonista. El principi segons el qual "la meva llibertat s'acaba quan limita la llibertat dels altres", formulat així com una obligació, també és un dret: "la llibertat dels altres té com a límit la meva pròpia llibertat."

Fa més de trenta-cinc anys, quan encara no en tenia vint, ja tenia clar que segons de quina manera no volia viure, i que segons quines morts no les desitjava. A mesura que m'he anat fent gran he contemplat els processos d'envelliment i deteriorament de moltes persones del meu entorn, i les morts que han tingut. De vegades, anys tristos, desagradables, fins i tot espantosos, amb agonies llargues i cruels. Les experiències viscudes m'han fet tornar, pel que fa a aquest tema, més radical.

No tinc ni idea del que a mi m'espera, potser m'envelliré (o no), potser em deterioraré i em moriré completament al revés de com voldria. Però passi el que passi el que sí vull és que quedi ben clar el que, en relació a aquest tema, a mi m'agradaria: no vull viure fet una calamitat ni dement, i abans d'arribar a aquest punt, espero tenir la lucidesa de ser capaç d'evitar-ho, és a dir, baixar a temps del tren i no seguir el viatge.

No sé si ho aconseguiré, però en qualsevol cas, si arribo a aquest punt, espero que ningú m'ho intenti impedir. I si malgrat tot ho intenta, espero que no ho aconsegueixi, tenir encara la suficient energia i habilitat per a poder-me sortir amb la meva.

També podria ser, és clar, que a l'edat que fos, arribés al final del trajecte sense embolics, i que un bon dia em morís ràpid, d'un "ai què tinc" sobtat, sense empipar ningú ni haver-me de capficar amb aquestes cabòries. Tan de bo.

Però per si de cas, vaig escrivint això...

Un darrer apunt: que quedi també ben clar que mentrestant tinc moltes ganes de viure i de passar-m'ho el millor possible. No té res a veure una cosa amb l'altra (s'ha de puntualitzar, perquè sempre hi ha gent desvagada o massa inquieta amb la tendència inoportuna a imaginar coses dels altres sense que hi hagi cap indici que justifiqui les seves imaginacions).