Si es pogués triar el moment de la mort

Si es pogués triar el moment de la mort entre dues opcions, abans o després de l'inici d'una fase de la vida marcada per la presència irreversible i progressiva (cal remarcar aquests dos adjectius) d'alguna de les següents circumstàncies, com ara l'aparició de demències, de greus incapacitats físiques, d'importants dolors psicològics o físics, etc., triaria morir abans. Cinc minuts abans. O cinc setmanes abans. O cinc anys abans. Sempre abans. Preferiria renunciar a cinc anys de vida, si viure'ls portés aparellat que després hagués de viure i patir cinc anys de calvari.

L'opció exposada no cal dir que és irreal, és una fantasia. Però la seva exposició pot servir per a posar de manifest la pròpia postura davant la vida (sobretot davant els seus aspectes menys amables, el deteriorament profund, el dolor invalidant, la desintegració mental), així que no és del tot gratuïta. Una postura personal que és el resultat tant d'un arrelat sentit d'independència congènit (no en faig cap valoració, només ho constato), com del fet d'haver anat contemplant el final de diferents vides, de gent propera o no tan propera, unes vides que de vegades s'han acabat de forma trista, dolorosa, fins i tot sòrdida.

No m'atrau gens aquesta possibilitat. No m'agrada gens patir; sóc feble, mandrós, hedonista, tot el que vulgueu... Malgrat el sentit transcendent que de petit em van intentar inculcar que podia tenir el patiment, no em sedueix gens l'experiència (una altra cosa és que, si no el puc evitar, procuri treure'n alguna lliçó, però això és una altra història). Tampoc m'agrada gens dependre dels altres. Cap de les dues coses, ni patir ni ser dependent. Així que, per poc que pugui, "no vull acabar vivint com no vull viure". Perquè una cosa és fer-se gran en acceptables bones condicions (no dic pas òptimes, perquè a mesura que ens anem fent grans tot es va desmanegant de forma inaturable i progressiva, cosa que fins a un cert punt, amb una mica de paciència, es pot assimilar amb més o menys dignitat i resignació), i una altra és acabar fet una autèntica ruïna, xacrós, alienat... A aquesta possibilitat, no li veig cap mena d'atractiu i, per tant, si puc triar, m'estimo més (si arriba el cas) estalviar-me-la.