Dignitat i llibertat

Des de fa anys sóc soci de l'associació Dret a Morir Dignament, i òbviament en comparteixo les reivindicacions. Tanmateix, en la mesura que el nom de l'associació vol condensar els seus objectius, a mi em semblaria més clara la substitució de l'adjectiu "dignament" per "lliurement".

La dignitat és un concepte poc clar, és una paraula complicada. Viure amb dignitat, morir amb dignitat... què vol dir? En segons quins casos, la mateixa realitat pot ser vista per diferents observadors de manera completament diferent.

Hi ha persones per a les que una mort digna és aquella que arriba de forma natural, assumint si cal tots els eventuals i progressius deterioraments cognitius, afectius i d'autonomia física, i tots els patiments consegüents. En aquesta situació, en uns casos acceptant i suportant estoicament els patiments, i en d'altres intentant calmar-los tan com sigui possible.

D'altres persones, en canvi, quan les coses es comencen a embolicar més del compte i a fer-se desagradables, consideren una mort digna el resultat d'accelerar intencionadament el procés, la durada de l'eventual calvari, facilitant l'arribada de la mort. En aquests segon grup, algunes persones més radicals fins i tot poden preferir avançar-se a aquesta situació i, quan comencen a veure les orelles del llop, optar per dir adéu amb discreció.

És a dir, un model de mort digna pot ser exactament el contrari de l'altre model. Per això em sembla més adequat apel.lar a la llibertat.

No és que la paraula llibertat tingui un significat únic i consensuat, en absolut. Aristòtil ja es feia preguntes al respecte, i avui seguim més o menys igual. Passa amb totes les grans paraules, que estan exposades a múltiples interpretacions i associacions de significats.

Al nivell més elemental, i per tant en teoria menys conflictiu, la llibertat consisteix "en fer el que em dóna la gana", i per tant no és difícil deduir que mai és absoluta, perquè la nostra llibertat ha de conviure amb les llibertats alienes. És a dir, la meva llibertat no em legitima per a disposar, si em ve de gust, de la vida del meu veí, però sí que em legitima per a fer el que em sembli amb la meva. Si més no, això és el que pensem algunes persones, i per això defensem aquest dret, ja que considerem que ens correspon.