Arribar amb dignitat al moment de morir-te no sempre és fàcil. Perquè quan les coses es comencen a torçar, llavors, potser la por, el dolor, el cansament, l'egoisme (o el que sigui), poden fer que t'acabis transformant en algú que, "en moments anteriors de lucidesa", mai no hauries volgut ser.
Fa uns dies va morir l'Eudald. Va morir després d'anys d'arrossegar diferents malalties, algunes bastant greus, a les quals havia anat sobrevivint amb penes i treballs gràcies a un munt de tractaments, operacions i ingressos.
L'havia conegut molts anys enrere, quan ell encara era jove i tenia molt bona salut. Llavors l'Eudald feia sovint exercicis de meditació i de relaxació, i en feia propaganda: feia apologia del poder de la ment per superar les adversitats psicològiques i físiques.
La primera sorpresa va ser aquesta: quan va començar a tenir problemes de salut una mica importants, de mica en mica va anar abandonant aquelles pràctiques. Just quan més les hauria necessitat.
Acovardit, l'Eudald es va anar transformant en un "drogaddicte" de les atencions mèdiques: tots els tractaments disponibles li semblaven justificats, legítims, "necessaris", sense plantejar-se cap límit. Trobava del tot normal tots els recursos que s'invertien en ell amb l'objectiu d'allargar-li una mica més aquella vida ja bastant llarga i cada vegada més deteriorada.
Contemplar una transformació com la seva, veure el fàcil que és que algú acabi així, preocupant-se exclusivament per ell mateix, i sense cap sentit de la proporció, sense ni un bri de deseiximent, sense cap mena de consciència social (a causa de tots els recursos que va acaparant)... Quin horror.
Durant els seus últims anys vaig seguir l'evolució de l'Eudald. Primer estranyat. Després ja no, només encuriosit sobre fins a quin extrem podia arribar el seu aferrament a la vida (o la seva por a la mort). Això, junt amb el que ja he dit, la seva absència de cap mena de "reflexió comunitària", amb aquesta incapacitat, o voluntat d'evitar, qualsevol reflexió sobre l'impacte "social" de la seva absorció desmesurada de recursos.
L'Eudald no és cap excepció. El seu cas és bastant habitual, ho veig també en altres persones que conec, persones que, de vegades, com més es van apagant, més s'arrapen a unes vides cada cop "amb menys vida", més petites; a unes vides plenes de xacres, de pors, d'egoismes... Tot a causa de la manca del més elemental grau de deseiximent.
Per tot plegat, l'Eudald és un bon exemple de com no voldria que acabés la meva vida; per a mi, el cas de l'Eudald és un claríssim i absolut "antimodel".
I és que mira que ens costa, acceptar la finitud. I com ens podem tornar, a causa d'aquesta falta d'acceptació...
