Esa pestilente y dolorosa enfermedad

"Cuidan a los enfermos (...) Pero si la enfermedad es no sólo incurable sino llena de continuo sufrimiento y angustia, entonces los sacerdotes y los magistrados exhortan al hombre, viendo que no es capaz de hacer ninguna función vital, y que sobreviviendo a su propia muerte es perjudicial y molesto para los demás y pesado para sí mismo, a que se decida a no consentir más esa pestilente y dolorosa enfermedad. Y viendo que su vida no es para él más que una tortura, que no sea reacio a morir, sino que mejor cobre buenos ánimos y se desembarace a si mismo de esta dolorosa vida como de una prisión o de un potro de tormento, o permita de buen grado que otro le libre de ella."

És un fragment d'Utopia, de Tomàs Moro (1). Moro va ser beatificat el 1886 i canonitzat el 1935. Si ets un descregut (o un creient no catòlic), la seva canonització no et diu res. Però si ets creient catòlic, tenint en compte que per a l'Església la proclamació de la santedat d'una persona significa posar-la com a exemple de conducta, la reivindicació de Moro tant del suïcidi com de l'eutanàsia ("se desembarace a si mismo", "permita de buen grado que otro le libre de ella"), com a mínim és curiosa.

És clar, Moro deia moltes altres coses... Per exemple, a continuació també deia això:

"Por otra parte, el que se suicida antes que los sacerdotes o el consejo hayan aceptado el motivo de su muerte, lo tiran sin enterrar a algún apestoso pantano como indigno de ser enterrado o consumido por el fuego."

Vaja, que "els sacerdots i el consell" serien l'equivalent al Comitè Avaluador de les peticions d'eutanàsia, en el context de l'actual llei que la regula (ja veurem fins quan, de la manera que bufen els vents polítics reaccionaris i integristes). He dit en part perquè aquests sacerdots i consell de Moro, d'altra banda, són venjatius, ja que en cas de desobediència, "de manera molt caritativa i cristiana" farien tirar el cos del suïcida difunt en algun "pudent pantà".

--

(1) Traducció de Joaquim Mallofré, Ediciones Orbis, 1985 (p. 163). Hi ha moltes traduccions de l'obra, aquesta en castellà és la que ara tenia més a mà; suposo que, a banda d'eventuals qüestions de matís, altres versions d'aquests fragments diuen essencialment el mateix.

El Joan i una altra història semblant

Quan vaig a veure el Joan P, per mica bo que faci, anem a un bar com abans. Ell ja no camina, hi anem amb la cadira de rodes. 

Al bar, ell amb una cocacola i jo amb un cafè, es queixa de la vida a la residència. De vegades raona força bé, altres menys. De vegades gens. Sobre les queixes, és normal que es queixi: la seva vida actual és una vida molt encongida, en un ambient molt depriment i humiliant. Per exemple, a causa de les seves incontinències.

Com que es queixa sovint, aquesta vegada li dic: "Si poguessis triar, preferiries estar mort o seguir viu?" Fa com si no m'hagués entès, o com si no m'hagués sentit. Com que sordeja, és difícil de saber. 

Li repeteixo la pregunta i, aquesta vegada, després d'uns moments callat, mirant allí enllà, em diu que fa una mica de vent. El vent no li agrada, ja ho sé. Però la resposta és un acudit? És una altra cosa...? No li repeteixo la pregunta, no em sembla oportú. A més, la gent de les taules del costat, que potser estan al cas del que he dit, ves a saber què pensarien, de la meva insistència.

Al cap d'una estona tornem cap a la residència. A l'entrada, es veu que passa alguna cosa. Em diuen que porti el Joan a una sala lateral, de seguida, que hi ha hagut una defunció, "que l'estan baixant", i que no volen que la gent ho vegi. Vaja, que els residents, ara un ara un altre, es van morint... però de cara als altres es fa veure com si a la residència no es morís ningú.

La pregunta que li he fet, i que no m'ha contestat, fa no gaire la vaig fer a una altra persona. També molt gran, també molt atrotinada, i també queixosa del seu estat, amb dolors i limitacions importants.

Em va contestar que preferiria estar mort, però que no era tan fàcil. I jo no li vaig fer cap comentari, sobre les diferents decisions que, sobretot en determinats moments, es poden prendre per afavorir, o com a mínim no impedir, la mort.

Quan parlo amb algú d'aquests temes, intento tenir clars els límits aconsellables en cada cas; les línies que sembla prudent, i respectuós, no traspassar. Línies canviants, segons les diferents persones i les seves situacions. Al cap de pocs dies, aquesta persona, a causa d'un accident domèstic acaba a l'hospital. I a l'hospital l'apedacen (no és la primera vegada), i uns dies després torna cap a casa. Més atrotinat de com estava abans d'anar a l'hospital.

És clar, així, si quan les coses se't posen negres et van apedaçant, o "ressuscitant", és més difícil, que et puguis morir. Si fas tot el possible per no morir-te, naturalment no és fàcil, que et puguis morir.

Que trist, després d'haver viscut bones vides, satisfactòries, del tot autònomes, productives, etc., com és el cas d'aquestes dues persones, acabar d'aquesta manera, reduït a aquests estats de dependència i degradació, i amb aquesta por a la mort, amb aquesta falta de deseiximent, amb aquestes queixes permanents...

Tots dos passen de llarg dels noranta, i la seva vida actual es pot resumir així: "avui estic pitjor que ahir, però no tan malament com demà". És igual: el sentit comú, el realisme, ha desaparegut. 

Hi ha una tendència que, en aquests casos, sembla que empeny cap a l'absurditat, cap a l'acceptació de conformar-se només amb anar sobrevivint, cada cop més degradat... Mentre la vida, la de debò, fa temps que ha desaparegut, que no existeix: només en queda la nostàlgia. Una nostàlgia acompanyada de la queixa constant, per acabar-ho d'embolicar.